Un seguit de reflexions que he anat compartint a les meves xarxes socials. Ara les deixo unificades en aquest post que comparteixo.
Es tracta d’una reflexió per a cadascun dels passos que, objectivament, van conduir al darrer conflicte d’aquest octubre de 2023 i que, encara ampliaré, atenta al transcurs d’aquesta guerra. Tot esperant, de tot cor, una entesa en un conflicte que sembla no tenir fi i que, des dels meus anys de jove estudiant, he anat seguint amb molt interès, per algun motiu. Potser pel desig sincer d’una entesa entre ambdós pobles o, potser, per una certa por que acabi esdevenint un conflicte molt més gran, com aquells que sempre m’han horroritzat com a historiadora i investigadora.
Deixo aquest espai obert a l’opinió i la correcció, que llegiré amb atenció. Demano, com sempre, molt respecte i argumentació.
〽 Reflexió 1. Israel, Palestina o Terra Santa: un mateix territori, múltiples noms segons qui el designi (1).
Un territori de gran importància geopolítica i simbòlica, que sovint reflecteix la tensió entre dues formes de veure el món. Per a molts, és un escenari clau per posar a prova si és possible la col·laboració entre realitats desiguals: entre el Nord global (representat per l’Estat d’Israel, amb una infraestructura estatal consolidada, suport internacional i una economia pròspera) i el Sud global (representat pels palestins, amb territoris fragmentats, ocupats i sovint desproveïts de sobirania efectiva).
L'autoritarisme(2) ha anat creixent, tant en sectors de l’islamisme radical com en sectors jueus ultraortodoxos i també, de manera paral·lela, ha augmentat el militarisme i el populisme autoritari a diversos països occidentals. Aquest context global no fa més que alimentar i empitjorar el conflicte.
Si algun dia s’imposa la raó, el respecte i la pau entre aquests pobles, la humanitat podria agafar força moral per afrontar molts altres conflictes que es repeteixen cíclicament des de fa segles. Però Palestina i Israel segueixen sent un problema d’una complexitat extrema, on cada bàndol se sent legítimament carregat de raons —i aquí rau precisament una part del seu drama més profund.
(1) "Israel, Palestina o Terra Santa": diferents grups (religiosos, polítics o ideològics), diferents noms segons la seva perspectiva. “Terra Santa” té connotacions religioses (especialment cristianes); “Palestina” pot referir-se tant al territori històric com a l’actual territori reivindicat pels palestins; “Israel” és l’Estat constituït des de 1948 reconegut per la majoria d’estats.
(2) No he volgut fer servir el terme occidentalitzat d’"integrisme religiós". Crec que cal parlar amb molt de matís quan ens referim a aquestes qüestions. L’anomenat "integrisme islàmic" no representa, en cap cas, la majoria del món musulmà, i utilitzar el terme "feixisme" per parlar de determinades derives autoritàries en contextos occidentals pot simplificar realitats polítiques i socials molt més complexes.
〽 Reflexió 2
Per comprendre bé el que hi passa allà, cal remuntar-se molt enrere en el temps, a l’època de Jesús o fins i tot abans. En aquell moment, la regió de Palestina —com gairebé tot el Mediterrani— es trobava sota domini romà. Poc temps després, a causa de revoltes fallides contra l’Imperi (com la gran revolta jueva del 66-73 dC i la revolta de Bar Kokhebà el 132-135 dC), molts jueus van ser expulsats, deportats o es van dispersar pel món. És el que es coneix com la diàspora jueva.
Amb el temps, aquesta terra va anar poblant-se progressivament per altres pobles, majoritàriament d’origen semita, de llengua àrab, sobretot a partir de la conquesta islàmica del segle VII. El nom de Palestina, que té l’origen etimològic en “Philistia” (la terra dels filisteus), va ser recuperat pels romans com a Syria Palaestina després de la revolta jueva del segle II, amb la intenció de suprimir el nom de Judea i esborrar la identitat jueva del territori.
La relació entre filisteus i jueus apareix de manera destacada a la Bíblia hebrea, on es relaten conflictes com el de Samsó i Dalila, o el del jove David contra el gegant Goliat. Aquests episodis, tot i estar carregats de simbolisme, formen part d’una narrativa religiosa que reflecteix tensions polítiques i culturals d’aquella època, però no es poden interpretar com a antecedents directes del conflicte modern entre palestins i israelians, ja que hi ha una discontinuïtat històrica i poblacional molt significativa.
El que sí que ens mostra aquesta història antiga és com aquesta terra ha estat, des de fa mil·lennis, un espai disputat, sagrat i carregat de memòria —i també de mites fundacionals que encara avui es fan servir per legitimar discursos polítics contemporanis.
Apunts històrics per més claredat:
-
Els filisteus eren un poble de la mar, probablement d’origen egeu, que es va establir a la costa sud de Canaan al voltant del segle XII aC. No eren àrabs ni musulmans, i no tenen una continuïtat directa amb els palestins moderns, tot i que el nom sí que hi té relació etimològica.
-
El nom "Palestina" va ser adoptat per l’administració romana i ha estat utilitzat al llarg dels segles per referir-se a la regió, però l'ús contemporani del terme “palestí” per designar un poble amb consciència nacional pròpia no apareix fins al segle XX.
-
La diàspora jueva no va buidar del tot el territori de població jueva, però sí que en va reduir molt la presència durant segles.
〽 Reflexió 3
El conflicte entre jueus i palestins és avui un dels més antics i persistents, però no es pot parlar d’un enfrontament continu i mil·lenari. Durant molts segles no hi va haver baralles entre ells per una raó clara: després de les grans revoltes contra l’Imperi Romà als segles I i II, una gran part del poble jueu va ser dispersat arreu del món —la coneguda diàspora—, i la seva presència a la terra de Palestina va quedar molt reduïda.
Mentrestant, la regió va passar per diverses dominacions (bizantina, islàmica, otomana...) i va ser habitada principalment per població de cultura i llengua àrab, que amb el temps es va identificar com a població palestina.
Al segle XIX, en ple context de nacionalismes europeus i d’un antisemitisme creixent, va néixer el sionisme (3), un moviment polític i ideològic que proposava la creació d’un Estat jueu a la terra històrica d’Israel/Palestina. La idea es va anar estenent, especialment entre els jueus europeus que vivien sovint perseguits i marginats.
Ja durant el període otomà (finals del segle XIX), i sobretot durant el mandat britànic després de la Primera Guerra Mundial, milers de jueus van emigrar a Palestina, amb el suport o la tolerància de les potències europees. Aquest moviment s’intensificà dramàticament després de l’Holocaust (1939-1945) (4) , quan milions de jueus van ser assassinats pel règim nazi. Entre 1945 i 1948, molts jueus supervivents van buscar refugi a Palestina, que consideraven la seva terra ancestral, cosa que va generar fortes tensions amb la població palestina que ja hi vivia.
Aquest xoc de nacionalismes —el jueu i el palestí— és el nucli del conflicte modern: dues poblacions amb identitat i arrels, amb aspiracions polítiques legítimes, enfrontades per un mateix territori.
Notes històriques:
(3) El sionisme neix oficialment amb Theodor Herzl i el seu llibre Der Judenstaat (1896).
(4) Les grans onades migratòries jueves a Palestina van començar a finals del segle XIX, amb les primeres aliyot (immigracions), no només després de l’Holocaust.
-
La creació de l’Estat d’Israel és el 1948, després de la partició de Palestina proposada per l’ONU (1947).
-
El terme “Palestí” per designar una identitat nacional pròpia es consolida al segle XX, especialment després de la Nakba (1948).
〽 Reflexió 4
Després de la derrota de l’Imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial, Anglaterra es va convertir en la potència administradora de Palestina, mitjançant un mandat aprovat per la Societat de Nacions (1920). En aquell context, el suport britànic a l’establiment d’un "llar nacional jueva" a Palestina va quedar plasmat en la coneguda Declaració Balfour (1917). Això, tot i no ser formalment vinculant, va generar grans expectatives en el moviment sionista i una creixent inquietud entre la població àrab autòctona.
Durant el mandat britànic (1920-1948), van anar arribant onades d'immigrants jueus europeus, molts dels quals escapaven de la persecució, especialment en països com Polònia, Alemanya o Rússia. Aquesta immigració, sovint composta per persones amb més recursos econòmics, xarxes internacionals i un projecte polític organitzat, va fer créixer la percepció entre molts palestins que acabarien perdent el control del territori on havien viscut durant generacions.
Així doncs, les tensions entre les dues comunitats van créixer progressivament, amb esclats de violència recurrent durant les dècades de 1920 i 1930. La posició britànica es va anar tornant ambigua i sovint contradictòria, atrapada entre les demandes del moviment sionista i el rebuig creixent de la població àrab.
Finalment, l’any 1947, davant la impossibilitat de controlar la situació, la qüestió es va traslladar a l’Organització de les Nacions Unides, que va aprovar la Resolució 181 (II). Aquesta resolució proposava dividir el territori de Palestina en dos estats, un jueu i un àrab, amb Jerusalem sota un règim internacional especial com a “corpus separatum”, atesa la seva importància religiosa i simbòlica per jueus, cristians i musulmans.
Tot i que el moviment sionista va acceptar el pla de partició, la majoria dels líders àrabs palestins i els estats àrabs veïns el van rebutjar, considerant-lo injust i contrari al dret d'autodeterminació del poble àrab palestí, que en aquell moment era majoritari al territori.
És comprensible que, en aquell moment, molts palestins veiessin el futur amb preocupació: temien ser desposseïts no només del seu territori, sinó també del seu dret a existir com a poble sobirà. I, malgrat el drama històric del poble jueu, la solució proposada semblava, per a molts, una imposició internacional sobre les seves vides i terres. Un conflicte de memòries i traumes col·lectius, difícilment resoluble amb una partició simple.
El cas de l'Estat d'Israel és particular en el context del segle XX: és un dels pocs estats moderns la creació del qual va ser avalada per una resolució de l'Organització de les Nacions Unides, la Resolució 181 (II) del 1947. Aquesta resolució proposava la partició del territori del Mandat Britànic de Palestina en dos estats: un de jueu i un d'àrab. Tanmateix, només es va fer efectiva la creació de l’estat jueu, ja que l’estat àrab palestí mai es va materialitzar, a causa del rebuig de la partició per part dels líders àrabs de l’època i l’esclat immediat de la guerra.
Des dels seus orígens, Israel ha estat reconegut internacionalment com un estat sobirà, però també ha estat objecte de múltiples resolucions del Consell de Seguretat i de l'Assemblea General de l’ONU que han denunciat ocupacions il·legals, assentaments als territoris palestins i vulneracions dels drets humans.
És aquí on sorgeix el contrasentit: l'Estat que va néixer amb el suport d'una resolució de l'ONU ha estat acusat reiteradament d'incomplir altres resolucions del mateix organisme, especialment les que fan referència al dret del poble palestí a tenir un estat propi, a les fronteres establertes el 1967 i al respecte del dret internacional humanitari.
〽 Reflexió 5. El primer conflicte
Els líders àrabs i palestins no van acceptar el Pla de Partició de l'ONU de 1947, que preveia la creació de dos estats, un jueu i un àrab. Argumentaven que els àrabs eren majoria demogràfica al territori (unes dues terceres parts de la població) i que el pla atorgava prop del 55% del territori a la minoria jueva, incloent-hi moltes terres fèrtils i zones de gran importància estratègica, mentre que els àrabs, que representaven la majoria, rebrien territoris més fragmentats i menys productius.
Amb la proclamació de l'Estat d'Israel el 14 de maig de 1948, l'endemà va començar la Primera Guerra Àrab-Israeliana. Diversos països àrabs (Egipte, Jordània, Síria, Líban i l'Iraq) van intervenir militarment amb l'objectiu declarat d’ajudar la població àrab palestina i evitar la consolidació d’un estat jueu al territori.
La guerra va acabar amb la victòria d'Israel, que no només va mantenir les fronteres proposades pel pla de l'ONU, sinó que va ampliar considerablement el seu territori, arribant a controlar un 78% del total de la Palestina històrica. Centenars de milers de palestins —aproximadament 750.000 persones— van ser expulsats o van fugir de les seves llars, donant origen al que es coneix com a Nakba ("catàstrofe", en àrab). Molts d’aquests refugiats i les seves famílies viuen des de llavors en camps de refugiats en països com el Líban, Jordània o Síria, o en territoris palestins ocupats.
Els territoris restants, Cisjordània (incloent-hi ciutats com Hebron, Jericó o Betlem) van quedar sota control de Jordània, mentre que la Franja de Gaza va passar a ser administrada per Egipte. No es va crear l’Estat Palestí, i la situació es va consolidar en un escenari de tensió i inestabilitat creixent. Gaza, en particular, esdevindria un territori petit, densament poblat i amb greus dificultats estructurals, que perduren fins avui.
Diversos historiadors crítics consideren que la intervenció dels països àrabs (Egipte, Jordània, Síria, Líban i Iraq) després de la proclamació de l’Estat d’Israel el maig de 1948 tenia com a objectiu protegir la població àrab palestina, que ja havia començat a patir desplaçaments i violència fins i tot abans de la declaració d’independència, en el context de la guerra civil entre comunitats (1947-1948). En aquest sentit, es fa referència al Pla Dalet, elaborat per la milícia jueva Haganà, que segons alguns investigadors incloïa accions per assegurar el control de territoris assignats a l’Estat d’Israel i expulsar la població àrab de zones clau.
Altres historiadors, en canvi, sostenen que els governs àrabs també van veure en el Pla de Partició de l’ONU (resolució 181) una nova imposició del colonialisme occidental disfressat de legalitat internacional, i que la seva oposició no responia només a la solidaritat amb el poble palestí, sinó també a interessos propis de poder, influència regional i rivalitats entre règims.
Així doncs, les motivacions de la intervenció àrab van ser complexes i no exemptes de contradiccions, combinant la retòrica de suport a Palestina amb dinàmiques polítiques internes i geoestratègiques. El resultat, però, va ser una guerra que va acabar desfavorint greument la població palestina, tant a nivell territorial com humanitari.
〽 Reflexió 6. El segon conflicte: la Guerra dels Sis Dies (1967)
L’any 1967 esclata la coneguda com a Guerra dels Sis Dies, anomenada així perquè va durar del 5 a l’11 de juny. L’exèrcit israelià, fortament preparat i amb un armament sofisticat, principalment proporcionat pels Estats Units i França, va llançar una ofensiva preventiva contra Egipte, Jordània i Síria, amb qui mantenia una tensió creixent. En només sis dies, Israel va derrotar militarment els seus veïns àrabs i va ocupar diversos territoris: la Franja de Gaza i Cisjordània (inclosa Jerusalem Est), el Sinaí egipci i els Alts del Golan sirians.
Per al poble palestí, aquest nou conflicte va significar un cop devastador. Milers de persones es van veure obligades a fugir o foren expulsades. És el que molts anomenen la Segona Nakba (desastre o catàstrofe), en referència a la primera gran onada de desplaçaments forçats de 1948.
Els palestins que van romandre als territoris ocupats van quedar sota control militar israelià, amb llibertats restringides, confiscació de terres i creixent dependència econòmica. Molts d’ells es van convertir en mà d’obra barata dins del sistema israelià, sovint sense drets laborals ni reconeixement legal.
Aquesta guerra marca l’inici de l’ocupació israeliana de Gaza i Cisjordània, considerada il·legal per gran part de la comunitat internacional segons el dret internacional humanitari, especialment les Convencions de Ginebra. Més de mig segle després, aquesta situació d’ocupació i colonització encara persisteix i continua generant tensions, violència i vulneracions de drets humans sistemàtiques.
 |
Mapes evolutiu del territori palestí (verd), abans de 1948, en 1947 el pla de l' ONU, 1967 y 2010. |
〽 Reflexió 7. Creació de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP)
Després de la Guerra dels Sis Dies, es va crear l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), amb Yasser Arafat com a figura principal i líder carismàtic. Arafat va dedicar la seva vida a la lluita per la causa palestina, fins a la seva mort el 2004, que alguns especulen que podria haver estat causada per enverinament, tot i que mai no s’ha confirmat oficialment.
L’objectiu principal de l’OAP era establir un estat palestí independent a Gaza i Cisjordània, que fos la llar dels palestins dispersos arreu del món a causa dels desplaçaments i exilis. Aquest dret va ser reconegut en certa mesura per la comunitat internacional, especialment a través de la Resolució 242 de l’ONU (1967), que demanava la retirada d’Israel dels territoris ocupats i el respecte a la integritat territorial de tots els estats de la regió.
No obstant això, Israel, recolzat fermament pels Estats Units, va rebutjar en gran part aquest reconeixement i va continuar expandint tant la seva força militar com la seva economia, consolidant la seva posició dominant a la regió. Aquest conflicte ha estat un focus de tensió constant i una font de greus repercussions per a tots els països àrabs veïns.
 |
| Mapa 1967 |
〽 Reflexió 8. La Guerra Freda i el conflicte palestino-israelià
Amb el pas del temps, el conflicte palestino-israelià va quedar emmarcat en el context més ampli de la Guerra Freda, un enfrontament propagandístic, polític, ideològic, social i militar entre dos grans blocs: el capitalista occidental liderat pels Estats Units, i el comunista oriental sota la URSS. En aquest escenari, cada nació prenia partit segons els seus interessos geopolítics.
L’URSS va donar suport, en termes més simbòlics que reals, als palestins, mentre que els Estats Units recolzaven fermament Israel. Washington exigia a Israel una postura d’intransigència, ja que qualsevol concessió podia ser percebuda com una debilitat i un triomf per a la URSS.
Amb la fi de la Guerra Freda, els EUA van canviar d’estratègia per no antagonitzar més els països àrabs. Aleshores van començar a pressionar Israel perquè fos més flexible i fes concessions. Així, Israel va retirar el seu exèrcit de Gaza i Jericó —territoris habitat per palestins— i posteriorment també de parts de Cisjordània, tot i que aquests espais van quedar sota una estricta supervisió o tutela.
En aquest moment, Yasser Arafat seguia viu i mantenia ferm el compromís amb el final de la intifada, però alhora transmetia al seu poble la idea de la necessitat d’una independència completa, amb la mítica Jerusalem com a futura capital de l’estat palestí.
 |
| Y.Arafat |
〽 Reflexió 9. Opinions i conflictes interns a Israel, i la polèmica de Jerusalem Est
Una part important de la població d’Israel no està d’acord amb fer concessions als palestins. Molts creuen que, segons la Bíblia, tenen dret a totes les terres que va conquerir el rei David fa tres mil anys. Altres grups, més desconfiats i d’ideologia d’extrema dreta, no volen cap tipus de transigència. Pensant que si es concedeix alguna cosa als palestins, aquests voldran més fins que, eventualment, els expulsin, com van fer els romans fa dos mil anys. Aquestes postures són comparades, per la seva duresa i fanatisme, amb moviments d’extrema dreta, fet que genera una gran contradicció, ja que moltes d’aquestes persones formen part d’un poble que va patir persecucions terribles, com les de l’Holocaust. Aquest sector ha arribat a cometre atemptats contra palestins, amb l’objectiu d’empènyer-los a abandonar els territoris i d’encendre un conflicte encara més gran.
La gran polèmica d’aquest conflicte es centra a Jerusalem Est, especialment a la Ciutat Vella, que acull llocs sagrats fonamentals per a les tres grans religions monoteistes: l’islam, el judaisme i el cristianisme. Per als palestins, Jerusalem és la capital d’un futur estat palestí lliure, mentre que per a Israel és la seva capital legítima. Amb aquesta perspectiva, Israel va annexionar formalment Jerusalem Est l’any 1980 amb la coneguda com a Llei de Jerusalem, un acte que no ha estat reconegut internacionalment i que continua generant tensions.
Jerusalem va ser l’epicentre de l’escalada del conflicte de maig de l’any 2021, quan tensions a la ciutat van desencadenar una nova onada de violència entre israelians i palestins, exacerbant encara més les divisions i el sofriment a la regió.
〽 Reflexió 10.
Hamàs, un grup islamista considerat terrorista per diversos països, és la resposta que ha sorgit dins Palestina davant la situació de Gaza i Cisjordània. No es conformen amb la divisió territorial actual i defensen la lluita armada contra Israel, a qui consideren el seu enemic etern. Així, es manté un escenari de confrontació on ambdós bàndols alimenten el conflicte, posant en risc qualsevol intent de pau o acord.
Des de 2007, Gaza està governada de facto per aquesta organització, en un context de passivitat i manca d’una resposta efectiva de la comunitat internacional. Hamàs es presenta com a defensor del poble palestí, però alhora utilitza tàctiques violentes que sovint perjudiquen la mateixa població civil, en benefici propi.
 |
| Hamàs. Imatge, font lliure xarxa |
〽 Reflexió 11.
Els Acords d'Oslo de 1993 van ser un procés de pau iniciat a Madrid el 1991. En aquests acords es reconeixia per primera vegada l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) com a interlocutor legítim i s’establia un marc per avançar cap a la creació d’un estat palestí. Es donava un termini de cinc anys per assolir un acord de pau permanent, que finalment no es va aconseguir.
L’any 2000 es va intentar un nou acord als Acords de Camp David, però tampoc va tenir èxit, especialment per desacords en qüestions clau com el retorn dels refugiats, la delimitació territorial, la seguretat i l’estatus de Jerusalem.
A partir de 2002, Israel va començar la construcció d’una barrera de separació —murs i tancats— en diverses ubicacions de Cisjordània, amb l’objectiu declarat de protegir-se d’atacs. No obstant això, aquesta barrera ha restringit el moviment de la població palestina, aïllant comunitats i dificultant l’accés a serveis bàsics.
Aquest doble efecte d’aquesta “presó geogràfica” limita la llibertat de moviment i d’accés dels palestins, contribuint a una situació d’asfíxia econòmica i social.
〽 Reflexió 12.
〽 Reflexió 13.
 |
| Trump i Netanyahu. Acord 2019 |
La inestabilitat política del país ha propiciat el retorn d’aquesta figura al poder. Netanyahu va ser un actor clau en la consolidació de polítiques que molts consideren com a pràctiques d’apartheid contra el poble palestí.
〽 Reflexió 14.
〽 Reflexió 15.
La nova manera d’actuar de Hamàs ha estat àmpliament mediatitzada i ha tingut un impacte propagandístic sense precedents. Va buscar ser vist i escoltat, i per això va programar l’atac en una data especialment simbòlica: una festivitat religiosa nacional important per al poble israelià, coincidint també amb els cinquanta anys de la Guerra de Yom Kippur, l’octubre de 1973.
El que horroritza és que Hamàs ha canviat radicalment la seva estratègia d’atac, una novetat que els mateixos terroristes interpreten com un èxit. Aquest fet pot alimentar encara més el fanatisme latent i alimentar una escalada sense raó aparent. Cal recordar que Palestina no és Hamàs, però és evident que l’escalada del conflicte és imminent. No descarto tampoc la possible intervenció de Rússia o Iran, fet que sens dubte portaria aquesta guerra a un nivell molt més greu i imprevisible per a totes les anàlisis i prediccions.
Calvo, S. (s. f.). Apunts d’història. Classe impartida per Ferran Casablancas, Sabadell.
National Geographic. (s. f.). Israel i Palestina. Secció Temes i Guerres.
The Times. (2019, 10 d’abril). Trump calls Netanyahu to congratulate him on victory. Recuperat de
Rekacewicz, P., & Martineau, R. (s. f.). Mapes històrics del Pròxim Orient. National Geographic.
Nacions Unides. (1967). Resolució 242 sobre el Pròxim Orient (Resolució 242).
Amnistia Internacional. (s. f.). Informe sobre la situació a Gaza.
----------------------------------------------------------------------