domingo, 16 de abril de 2017

Les Tines de Pont de Vilomara i Rocafort - Bages

Les Tines del torrent del Flequer - Bages

Una mostra del que va ser patrimoni amb denominació d'origen a terres del Bages. Al mig del Bages, entre el Pont de Vilomara i Rocafort es troba la vall del Flequer. On unes meravelloses construccions, fetes de pedra seca i altres materials, es feien servir per fer el vi de les vinyes més allunyades del poble.

 

Tines de la Vall del Flequer - Tines Tosques

Aquestes construccions permetien als pagesos treballar més còmodament i evitaven problemes amb la collita, durant el transport o que es malmetés per diferents motius. Les barraques de vinya i les tines de vi estaven situades en mig de  terres de vinyes. Avui dia, a causa dels canvis dels treballs al món rural,  han caigut en l'abandonament i en el seu deteriorament. El bosc vol recuperar el que va ser seu. Tot i això, aquest conjunt en general, dispossa d'una bona part d'aquestes impressionants estructures de l'arquitectura popular, en molt bon estat. Es mantenen en molt bona condició en el seu conjunt i trobem un entorn molt cuidat i protegit.  

Iniciem recorregut al km 4,1 de la carretera que va del Pont de Vilomara a Rocafort. Trobem un petit parking amb capacitat màxima per 10 cotxes (tot i que hem pogut comprovar que queda superat a tots els efectes). El recorregut és un petit passeig d'uns 3.5 km (7 km entre l'anada i la tornada aproximadament) i un desnivell molt escàs.  Aquestes condicions fan d'aquesta ruta  ideal per anar amb nens o persones poc habituades a caminar. L'itinerari transcorre per camins de pista i corriols per dins del bosc, perfectament senyalitzat.
 
Plànol de la situació

Comencem per pista asfaltada, que en res es transforma en camí de sorra. Tot en una suau pujada. Cap als 30 minuts, trobem un trencall a mà dreta que agafarem direcció a les primeres tines:  Les Tines de Bleda. Un primer conjunt de dues tines amb les seves barraques. A la part superior veiem la premsa que feien servir per obtindre el vi negre. 

Tines de Bleda

Pedra boixa primera barraca de les Tines de Bleda

Surt la curiosa conversa sobre els diferents tipus de vi, vi negre, vi blanc i rosat. És curiós saber que el color no depen del color del raïm, depen del filtrat. És a dir, el vi negre normalment es fa amb raïm negre amb pellofa, però sense rapa.  Però el vi blanc, per tal sigui blanc, s'ha de separar ràpidament el most de la pellofa. En cas contrari, al fermentar amb pellofa agafa el color negre. En el cas del vi rosat, es deixa macerar el raïm una mica abans de ser premsat. D'aquesta manera agafa el un suau color rosat i després es fermenta el most filtrat.
Senyals del camí

Continuem camí descendent i passem al costat d'una barraca de pedra seca de vinya a peu del camí. Aquestes devien de ser aixopluc col.lectiu dels pagesos en el cas de pluges o fins i tot petit refugi per descansar. Les dimensions són considerables, si les comparem amb les petites barraques de vinyes "individuals" que trobem per Vacarisses. 

Barraca vinya de pedra seca
Endavant creuem un petit torrent i iniciem una petita pujada que es transforma en un corriol en mig del bosc. Arribem a les Tines Tosques. Un conjunt de tines que sembla mirar a corriol. 

Tines Tosques
De camí a les següents tines les Tines d'Escudelleta trobem pel corriol un dipòsit que es feia servir per produir un fungicida natural, el caldo bordelès o sulfat de coure. Es feia servir per mantenir sana la fulla dels ceps d'una malaltia anomenada cendrosa.

dipòsit per produïr fungicida natural

Arribem a les Tines de l'Escudelleta és preciosa la seva distribució salvant els desnivells del terreny i transformant el conjunt de tines i barraques en una balconada o mirador. 



Tines de l' Escudelleta
 
Imatge interior barraca

En aquest recinte contem fins a dotze tines en el mateix recinte. Dins del conjunt format per una barraca trobem les restes d'una gran pedra de premsada base.  

Restes pedra base de la premsa
 
Les últimes tines que trobem, són les Tines del Ricardo.  Veiem aquest conjunt, encara en procès de restauració. Alguna de les seves tines té ensorrat la seva falsa cúpula. Ens ve al cap, un altra qüestió. Segurament els noms de les tines derivaven del pagès o família a la qual pertanyien. És doncs un exemple d'espai de treball comú i cooperatiu entre un mateix gremi, i construir aquestes grans construccions, amb els grans carriots no devia ser gens fàcil per fer-ho individualment. Les grans pedres que tancanven les falses cúpules de les barraques de vinya, o els grans codols col.locats impressiones gratament.

El fet d'estar més esposat a la vista, ens permet veure l'interior de les tines. Com estaven acabades amb ceràmica de terrissa vermella, les seves dimensions (uns 3 metres de profunditat, aproximadament) i com aprofitaven els desnivells del mateix terreny per donar el punt de pragmatisme a la seva funció. 


Interior
 
 Aquestes tines formaven part dels masos que vivien a terres voltants. Es produïa el vi de casa i per poder comercialitzar-ho. L'esplendor de la vinya catalana va venir de la mà del seu principal client, Amèrica.  El capítol que li va donar fi, va ser a mitjans del s. XIX amb l'epidèmia de la fil.loxera, que va acabar amb totes els ceps dels voltants.
 
 

 

jueves, 13 de abril de 2017

Capella Sant Antolí - Monistrol de Montserrat

Capella de Sant Antolí - Monistrol de Montserrat 

La senzilla Capella de Sant Antolí, es troba als afores del poble de Monistrol de Montserrat del municipi del Bages, al cantó nord-Occidental. Està ubicada entre el triangle format per l'autovia C58, el riu Llobregat i l'entramat de camins de mas estarròs. Molt pròxima als ferrocarrils de la Generalitat.  

És una petita capella religiosa, posicionada sobre un turonet, construïda a l'esplanada d'un petit serrat.  L'edifici, donat el deteriorament, es veu net i no afectat en gran mesura  per la vegetació invasiva dels voltants, però si per, l'implacable, pas del temps.

Capella Sant Antolí des de l'inerior de la nau

Actualment sense coberta, trobem aquesta bonica capella de planta rectangular, amb les seves quatre parets dempeus, especialment la frontal i de darrere. 
Les laterals semblen trobar-se en pitjors condicions, ja que la construcció es va fer amb materials de menys qualitat, formant tàpia de tancament. Com són els elements de maçoneria de diferents grandàries, units per argamassa, i unificats amb un arrebossat exterior. Per compensar la diferència de material segurament van col.locar els contraforts laterals que sobresurten adherits de la planta quadrangular. Elements típics de l'estil romànic.

Paret lateral a mig dia. De maçoneria i argamassa
Paret lateral orientació Nort. Contrafort exterior lateral


Les parets frontal i de darrera estan conformades per sillars tallats i lleugerament polits. La façana es posiciona cap a ponent, amb vista a la muntanya de Montserrat. L'entrada és mitjançant un arc de mig punt adovellat, rematat amb un cornisa. La dovella clau és l'Escut del prior Vilaragut, a Sant Antolí. Tres faixes de color vermell sobre fons daurat.
Encara podem veure algun element dels ferratges que devien sostindre la porta de doble fulla. 
 
Porta adovellada amb cornisa

                                                           Apunts Històrics: 

En morir Joan d'Aragó, el papa Joan XXII nomenà prior de Montserrat Ramon de Vilaragut (1334-1348), monjo de Ripoll.
 El nou prior donà al seu govern uns aires propis de gran senyor: continuà l'obra del pont de Monistrol de Montserrat i es féu construir en aquesta vila un palauet gòtic, féu uns claustres al davant de l'església de Montserrat i organità una capella dedicada a Santa Caterina a la planta baixa del campanar.
El prior va morir al Palau Prioral de Monistrol, víctima de la pesta negra, i fou sepultat a Montserrat, a la capella de Santa Caterina.”

Accès. Paviment ceràmic interior
Detall ferratge porta
Porta principal
Dovela clau amb l'escut del Prior Vilaragut

Sobre la porta hi ha una finestra allargada i amb el lindà terminat en arc de mig punt monolític. Tot el conjunt coronat amb un petit campanar d'espadanya.

Ens trobem amb una de les moltes ermites que es van construir prop del monestir de Montserrat voltant aquests segles. Hi ha documentació del 1282, tot i això les modificacions posteriors, són evidents, no obstant es conserva el primitiu esquema constructiu que devia ser originari.
Els estudis que es van portar a terme, l'any 2002, van datar el conjunt durant els s.XIV - XV, estil Medieval, Romànic i Gòtic. Tot i trobar fragments aïllats anteriors que estarien datats de l'alt medieval, abans del S. XIII, però no concloents.

A l' interior trobem un paviment ceràmic que unifica tot l'espai, amb excepció del pòdium elevat o altar. L'altar lleugerament elevat està fet amb pedra davant del espai que deuria ocupar el rataule.
La part del possible transsepte i l'altar està diferenciat per un gran arc de mig punt semiogival, que encara es conserva. Tot sostingut pels bastos pseudo-capitels dels laterals.


Arcada de mig punt sostinguda sobre pseudo-capitell

Arc central de mig punt amb terminació semiogival




Bibliografia i documentació:

De la pàgina web Pat.map   DIBA. Patrimoni