Hostal de la Creu de Guardiola - Monistrol de Montserrat

 

L’Hostal de la Creu de Guardiola: un alt espiritual en el camí a Montserrat

L’enrunat Hostal de la Creu de la Guardiola (261 m) s’aixeca a les portes de Monistrol de Montserrat, al costat del camí Ral que, en un dels seus trams, anava des de la vila egarenca (Terrassa) fins a Montserrat. El seu nom prové d’una creu de terme avui desapareguda, que marcava l’entrada a un espai considerat sagrat. Aquest indret era, per als romeus, molt més que una parada física: era l’inici d’un tram carregat de significat espiritual.

Aquest hostal, d’ubicació estratègica i amb unes vistes impressionants sobre el massís de Montserrat, oferia refugi, descans i protecció als pelegrins que hi arribaven des de diversos indrets de Catalunya. Era habitual fer-hi nit o reposar forces abans d’afrontar la dura pujada al santuari. Les vistes de la gran muntanya, en arribar al pla on se situava l’hostal, devien ser imponents i emocionants per a aquells viatgers esgotats, amb els cossos marcats per les llargues jornades a peu. Avui dia, aquestes panoràmiques continuen captivant, tant de Montserrat com de Monistrol, i ensimismen a tothom que arriba pel suau tram final del camí.

Encara s’hi conserven restes de les infraestructures impulsades per Pere el Cerimoniós (s. XIV), que va establir normes per garantir la seguretat i el bon estat dels camins públics, especialment en rutes de pelegrinatge. A les autoritats locals se’ls exigia el manteniment dels camins que travessaven els seus dominis, amb mesures com l’enllosat, canalitzacions de desguàs per evitar enfangaments, i lleis contra assalts i robatoris, molt comuns en èpoques d’inseguretat. Aquests camins, declarats reials, gaudien de protecció directa de la corona, i s’hi establia el dret de pas segur.

Una altra mesura significativa fou l’impuls a la creació d’albergs i hospitals per a pelegrins. Tot i que molts ja existien per iniciativa eclesiàstica, la monarquia en va afavorir la fundació i el manteniment, entenent-los com a punts clau per al control territorial i la projecció del poder reial. Prop de l’hostal hi ha testimonis d’aquests usos, com una font avui eixuta, i una gran bassa de 7 x 4 metres, destinada a abeurar els animals dels hostatges.

Aquest conjunt d’elements reflecteix una visió funcional i simbòlica del territori: calia garantir que el moviment de persones, mercaderies i missatgers fos segur i eficient, però també convertir el camí en un espai de preparació espiritual i de transició simbòlica. Creus de terme, hostals, fonts, paisatge... tot formava part d’un escenari on la fe, l’esforç i l’experiència col·lectiva del pelegrinatge esdevenien part essencial de la vivència del viatge.

Aquest indret, a mig camí entre el món profà i la muntanya sagrada, resumeix com el paisatge i les infraestructures es posaven al servei de la devoció, del poder i de la memòria. Un lloc on l’ànima, com el cos, reposava abans d’enlairar-se muntanya amunt.

_________________________________________________

La Creu de Guardiola, avui desapareguda, probablement marcava l’entrada al domini espiritual de Montserrat i podria haver estat lloc de pregària o d’acció de gràcies abans d’iniciar la pujada. 

_________________________________________________

Qui eren els romeus de Montserrat?

Els romeus, nom amb què s’anomenava els pelegrins a l’edat mitjana, eren homes i dones de condició diversa que emprenien viatges de fe cap a llocs sants. Tot i que el nom prové de “Roma”, ben aviat s’utilitzà per referir-se també a aquells que anaven a santuaris marians com el de Montserrat, que a partir del segle XIV esdevingué un dels centres espirituals més importants de la Corona d’Aragó i, més endavant, d’Europa.

Els perfils dels romeus eren molt variats. N’hi havia de pagesos i artesans, sovint molt humils, que caminaven durant dies amb l’esperança d’obtenir un favor diví. També malalts o familiars seus, que feien el camí per demanar una curació o un miracle a la Mare de Déu. Altres hi pujaven com a penitència per pecats o delictes comesos, imposada per l’Església o per la justícia secular. Entre els pelegrins també hi havia nobles, cavallers i burgesos, amb més mitjans però la mateixa voluntat de redempció o agraïment. I no hi faltaven tampoc viudes, marginats, orfes i esperits errants, que buscaven en la muntanya un nou sentit a la vida.

Molt sovint, el pelegrinatge es feia en grups organitzats per confraries, gremis o parròquies, que pujaven junts amb estendards, cants i pregàries. Aquesta dimensió col·lectiva reforçava els lligams socials i espirituals de la comunitat.

El camí cap a Montserrat no era només un desplaçament físic: era una experiència interior profunda, un ritual de transformació. Cada pas apropava el romeu no només al santuari, sinó també a una versió més pura de si mateix, després de superar la fatiga, els perills del camí i els límits propis.

Així, Montserrat es convertia en molt més que una destinació: era una fita d’esperança, de fe i de renovació.

 

 

Els romeus de Mura i la llegenda de les pedregades

D’entre els molts romeus que peregrinaren a Montserrat des del segle XVI, destaca el pelegrinatge tradicional des de Mura, un poble del Bages. Segons la tradició oral, aquesta romeria s’inicià arran d’una pesta que causà una gran mortaldat al poble. Davant la desesperació, els muratans feren vot de pelegrinatge a Montserrat per demanar la intercessió de la Mare de Déu. Quan la població es veié lliurada de l’epidèmia, es comprometé a repetir cada any aquella pujada com a mostra d’agraïment.

Aquesta festivitat es vinculà a la diada de Sant Marc, el 25 d’abril, coincidint amb l’inici del bon temps i les tradicionals rogatives per demanar bones collites. El pelegrinatge es va mantenir viu fins al 1931, quan deixà de fer-se a causa d’un episodi curiós, i alhora carregat de significat per a la memòria local.

Entre els anys 1925 i 1931, quan els romeus de Mura passaven per Monistrol de Montserrat, es produí un incident que marcà el final d’aquella tradició secular. Es conta que, coincidint amb el seu pas, una gran pedregada arrasà els ceps de la zona, causant danys greus als conreus. Els monistrolencs, indignats per la pèrdua, atribuïren supersticiosament la culpa als muratans, potser per la coincidència o per antigues rivalitats. L’aspecte pintoresc dels pelegrins, vestits de forma tradicional —camisa blanca llarga que sobresortia dels pantalons, faixa i gorra—, els feia inconfusibles. A partir d’aleshores, s’explica que, cada vegada que tornaven a passar, eren apedregats pels veïns de Monistrol, en un episodi que barrejava creences populars, desconfiança i una dosi de burla o càstig simbòlic.

Aquestes "irregularitats" acabaren per desvirtuar el sentit original del pelegrinatge, i la tradició s'abandonà. No fou fins a l’any 1979 que es recuperà la romeria, però ja amb un caire més lúdic i festiu, allunyat del context devocional i penitencial que l’havia originada.

Aquesta història, avui dia gairebé llegendària, ens parla no només de la importància del pelegrinatge en la vida col·lectiva, sinó també de com els esdeveniments naturals i les relacions entre pobles podien transformar el relat d’un camí sagrat en una anècdota plena d’ironia, memòria i identitat compartida.

 

 

 

L’Hostal de la Creu de la Guardiola era una construcció senzilla i pràctica, estava compost per murs de pedra local, probablement fet de calcària o pedra calcària local, una tècnica habitual en la construcció d’edificis en aquest període. Els murs eren gruixuts i robustos, dissenyats per a garantir estabilitat i protegir-se dels canvis climàtics de la zona de muntanya.

 

Trobem les cavallerises o espai pel bestiar en dues estances fetes amb volta de canó i separades per un mur de càrrega a la part més baixa. Aquests eren un element fonamental en aquest tipus d'hostals, atès que els pelegrins viatjaven sovint amb animals (cavalls o rucs) que necessitaven descans i aliment.

 

La part alta de l'Hostal devia donar lloc a les estances de la casa i encara, entrant a mà esquerra, podem veure les escales que hi devien donar accés. Podem imaginar un espai interior amb estances per menjar (habitualment amb taules de fusta) on els viatgers podien descansar i rebre aliments, com pa, vi, verdures i altres aliments de la zona. 

 

És una llàstima el deteriorament del conjunt en general de tot l'edifici. Deteriorament no només estructural, donat que també afecta a la memòria històrica.

El paisatge de Monistrol de Montserrat, que era testimoni de la vida que transcorregué en aquell lloc, ha vist com la vegetació s’ha menjat l’espai que abans era vibrant de pelegrins, viatgers i comerciants. Les restes de l’hostal són, ara, només un testimoni mut del que va ser un punt clau de la ruta de pelegrinatges cap a Montserrat, una ruta que portava al descans i a la devoció de milers de persones al llarg de segles.

Tot i que el conjunt arquitectònic s’ha desintegrat en gran part, les pedres caigudes i les restes visibles de l'edifici continuen formant part de la memòria col·lectiva de la comunitat local i de tots aquells que recorden el pas de tantes generacions de pelegrins. Aquest deteriorament s’ha convertit en un record palpable d’una època passada, però també un avís de la necessitat de preservació del nostre patrimoni. Les accions de restauració són imprescindibles per evitar que aquesta peça fonamental de la història es perdi definitivament.

 

Fonts

González, M. La Ruta del Camí Ral y las rutes de pelegrinatge a Montserrat. Revista de Patrimoni Cultural, Vol. X, pp. XX-XX.

Soler, J. Patrimoni de Montserrat: L'arquitectura medieval. Editorial X.

Ajuntament de Monistrol de Montserrat. Història i patrimoni de Monistrol. Recuperado de https://www.monistrol.cat/ 

Instituto de Investigación en Patrimonio Cultural (IRPC). Los Pelegrinajes a Montserrat. Recuperado de https://www.icc.cat/

Solé, X. Monistrol de Montserrat: Història i Patrimoni. Publicaciones de l'Ajuntament de Monistrol de Montserrat.

Martínez, C.  La vegetación y el deterioro de los edificios históricos. Universidad de Barcelona

García, J.  Conservación y restauración del patrimonio arquitectónico. Ediciones UPC.