El Mas Viladoms de Dalt: Un Tresor Oblidat a Castellbell i el Vilar
Nostra Senyora de Montserrat de Viladoms de Dalt
L’actual masia de Viladoms de Dalt, al terme municipal de Castellbell i el Vilar, és un edifici d’origen medieval que es remunta al segle XIV. Ha estat habitat en diferents èpoques de la història i reconvertit successivament per adaptar-se a les necessitats dels seus diversos habitants.
Avui dia, es troba en un estat desolador: abandonat i ruïnós. Forma part d’aquell conjunt de construccions carregades d’història, de vida i de servei, però que ara semblen arrossegades pel pes injust de la mala sort i l’oblit. En els darrers anys ha patit diversos espolis, i la manca de protecció efectiva per part de les administracions competents no fa més que agreujar aquesta realitat aparentment irreversible.
És trist assistir al procés de desaparició d’aquesta masia, escoltar i llegir els testimonis d’aquells que en recorden l’esplendor, i en contrast, contemplar ara la seva decadència.
 |
| Viladoms de dalt - Capella rural Nostra Senyora de Montserrat |
Tot i això, amb la realitat evident davant dels ulls, aquest mas sembla encara lluitar per mantenir la seva dignitat i el seu potencial, com si resistís l’oblit invocant la memòria dels temps passats. Potser, com qui va a caçar gambosins, encara podem deixar-nos portar per la màgia i la bellesa d’aquest indret tan especial.
Ubicat a l’est del terme municipal de Castellbell i el Vilar, i construït sobre la carena d’un turó, Viladoms de Dalt gaudeix del privilegi d’una vista incomparable: d’una banda, la silueta majestuosa de la Muntanya de Montserrat; de l’altra, l’esplanada del Bages i una part del Vallès Occidental. Un entorn que convida al silenci, a la contemplació i al record.
 |
| Ortofoto aèrea amb toponímia vigent |
 | ||
| Vistes a Montserrat des del mas |
Orígens i propietat: De Llevàllol a Viladoms
El nom original del mas era mas Llevàllol Sobirà, tal com consta en un capbreu de l’any 1328. Fou a partir de l’any 1652, amb l’arribada del nou propietari, Pere Viladoms, que es propicià el canvi de nom que encara avui dona identitat al lloc: mas Viladoms.
En aquest document del segle XIV s’hi esmenten dos masos Llevàllol: el Jussà i el Sobirà. Per la situació elevada del mas que ens ocupa, podem donar per fet que es tracta del Llevàllol Sobirà. De l’altre mas, el Llevàllol Jussà, no s’ha localitzat cap documentació que en permeti situar-lo amb exactitud. Tanmateix, podem hipotetitzar que el mas Viladoms de Baix podria correspondre a aquest segon mas, ja que també fou adquirit per la família Viladoms a mitjan segle XVII.
D’aquest segon Viladoms, en resta una bonica història d’amor, que vincula el mas Viladoms de Baix amb l'Hostal de Sant Jaume de Valhonesta.
Aquest és el llistat d’alguns dels antics propietaris del mas:
-
Bernat Lavayol (1370–1400)
-
Bernat Llevallol (1441)
-
Eulàlia Llevallos i Joan Vila (1534)
-
Francesc Vall (1597)
-
A partir de 1652, la família Viladoms
La propietat continua amb Joan Gibert l’any 1771, seguit per Josep Sagristà el 1822 i el seu fill, Macià Sagristà i Soler. Finalment, l’any 1907, els darrers propietaris decideixen traslladar-se a la ciutat, deixant el mas a càrrec d’uns masovers, encarregats del seu manteniment.
El 1950, el mas fou adquirit novament, aquest cop per un constructor, Fidel Puig, amb la intenció de reconvertir-lo en un restaurant i promoure-hi una urbanització anomenada "El Tirol de Montserrat". Tanmateix, el projecte no va prosperar. Es van retirar les teulades, i a partir d’aquí començà un procés de degradació i espoli sistemàtic.
La situació es veié agreujada pel descobriment d’un petit tresor a la casa veïna de Les Comes, fet que va atraure saquejadors. Aquests grups, sense cap mena de respecte pel patrimoni, van destruir murs, sostres i terres, picant les parets amb l’esperança de trobar-hi alguna cosa de valor. El resultat és la realitat desoladora que trobem avui: un mas malmès, saquejat i a punt de desaparèixer.
 |
| Font: Natura i Pedra blogspot |
Estat actual i elements arquitectònics remarcables
Estructuralment, es conserven encara els murs perimetrals que delimitaven l'antiga construcció, visibles en la seva cimentació, tot i que en un estat molt deteriorat. Malgrat la degradació, subsisteixen alguns elements arquitectònics de gran interès, com ara una portalada de pedra i les dues arcades que donaven accés al celler del mas, així com diverses dependències annexes, pròpies d’un mas de grans dimensions.
Cal fer una menció especial al preciós mosaic de pedra, conegut com la rosa dels vents, situat al pati central. Aquest element, encara visible malgrat l’abandonament, aporta un testimoni simbòlic i estètic de la vida i l’activitat que un dia va acollir aquest indret.
 |
| Portalada de pedra Orientació Nord |
 |
| Arcades del Celler de la casa |
 |
| Altres dependències del mas |
 |
| Mosaic Rosa dels vents del Pati Central |
La capella rural: un vestigi del barroc català
En un lateral del conjunt, sota un xiprer majestuós, es troba la capella rural dedicada a Nostra Senyora de Montserrat. Aquesta petita construcció devia ser un espai de culte privat, destinat a l’ús exclusiu de la família propietària, com era habitual en les masies benestants de l’època.
El barroc rural català i religiós tingué una expressió pròpia i notable en moltes d’aquestes grans cases de pagès. Les capelles eren un símbol inequívoc del prestigi social d’una burgesia rural emergent, en un moment de creixement demogràfic, augment de la productivitat agrícola i consolidació de les estructures familiars al voltant de la figura de l’hereu. És també una època en què desapareixen les masies fortificades, i els edificis s’amplien i s’embelleixen, tant en l’estructura com en la decoració interior.
La capella, datada al segle XVIII, és d’estil barroc, i probablement comptava amb voladissos, frisos, motllures, fornitures, corbes i formes el·líptiques, elements típics d’aquest estil tan ornamental. Malauradament, el seu estat actual és molt precari: sense teulada ni bigues, amb les parets parcialment esfondrades, només en queden vestigis que ens permeten entreveure restes de pintures murals, que devien decorar amb profusió l’interior d’aquest espai sagrat.
 |
| Pintures murals de les parets a la capella |
 |
| Frescos a les parets |
 |
| Detall fris i motllures superiors |
 |
| Rossetó. Probablement vidriat en colors |
La capella, d’una única nau, estava adossada lateralment al mas. Per les restes que encara es poden observar, sembla que la teulada exterior era de teula àrab, mentre que l’interior devia presentar una volta de maó pla. Els paraments interiors estaven probablement arrebossats amb calç i decorats amb frescos de colors vius que representaven escenes religioses, d’acord amb l’estil barroc de l’època.
La porta principal, avui malmesa, mirava cap a Montserrat, i encara es pot apreciar el rosetó que devia formar part del conjunt ornamental de la façana.
El nom original de la capella, segons documenta el capellà de Sant Vicenç de Castellet l’any 1791, era Nostra Senyora de la Concepció. En aquell moment, les propietàries eren Caterina Solé i la seva filla Maria Sagristà i Soler. Amb el pas del temps, però, la capella ha estat coneguda popularment com a Nostra Senyora de Montserrat de Viladoms.
El jub de glans: una construcció funcional única
Com a darrera construcció a esmentar —i sovint passada per alt per desconeixement— cal fer referència al jub de glans, situat just al costat de la capella. Aquesta estructura ens parla de la magnitud i funcionalitat del mas. A diferència de la resta del conjunt, el jub es conserva força bé en el seu interior.
Un jub era una mena de dipòsit o cisterna, al qual s’accedia baixant per unes escales, i la seva funció era mantenir les glans en remull i en condicions adequades per tal que restessin tendres i aptes per a l’alimentació del bestiar. A Castellbell i el Vilar, aquestes construccions reben el nom popular de "xupets", i són típiques de masies envoltades de rouredes, ja que permetien estalviar el consum de blat de moro per a l’engreix del bestiar.
 |
| Jub de glans |
Un llegat que cal preservar
Aquest conjunt arquitectònic és, en la seva totalitat, un testimoni real i valuós del passat, i mereixeria ser preservat amb respecte i consciència històrica. En especial, el jub de glans, que encara es manté en relatiu bon estat, pot aspirar a ser conservat com a element viu de la memòria rural i de la funcionalitat tradicional pròpia d’aquest territori. És una mostra tangible d’un sistema de vida i d’organització agrària que defineix la identitat històrica del terme de Castellbell i el Vilar.
Fonts:
Ajuntament de Castellbell i el Vilar. (any). Inventari del patrimoni arquitectònic i històric de Castellbell i el Vilar.
Arxiu Parroquial de Sant Vicenç de Castellet. (1791). Registre de capelles i propietaris
Gómez, J. (2005). Les masies del Bages: història i arquitectura rural. Barcelona: Editorial Museu.
Llorens, M. (1998). El Barroc rural català: formes i funcions. Girona: Edicions Patrimoni.
.JPG)
