El forn de calç de l’Orpina, a Vacarisses: memòria d’un antic ofici tradicional

Quan la pedra, la llenya i el foc construïen el territori  

 

Hi ha construccions que, encara que avui només en conservem unes poques restes, expliquen molt més del que sembla a primera vista. El forn de calç de l’Orpina és un d’aquests elements del paisatge de Vacarisses que ens permet acostar-nos a una manera de treballar desapareguda, quan la pedra, la llenya i el coneixement dels homes eren suficients per fabricar un material imprescindible per a la vida quotidiana. Avui pot semblar una estructura senzilla, gairebé una cavitat més entre les pedres del bosc, però durant segles un forn com aquest formava part d’una activitat econòmica vinculada directament al territori.

 

 

Interior Forn de Calç de l'Orpina.

 

La fabricació tradicional de calç començava molt abans d’encendre el foc. Calia localitzar una zona amb pedra calcària, extreure-la de la pedrera, preparar la llenya i construir el forn en un lloc adequat, sovint aprofitant el desnivell natural del terreny. La forma característica era semblant a una gran olla, amb una cambra circular excavada parcialment al marge i preparada per suportar temperatures molt elevades. Aquesta manera de construir els forns no era casual: aprofitar el terreny facilitava la construcció i permetia accedir tant a la part inferior, on s’alimentava el foc, com a la part superior, per on es carregava la pedra.

La tècnica és molt antiga. El mateix Marc Porci Cató, Cató el Vell (234-149 aC), dedica un apartat del seu tractat De agricultura a explicar com s’havia de construir un forn de calç, amb indicacions sobre les seves dimensions, la forma de les parets i la disposició de la cambra de combustió. Això ens demostra que la fabricació de calç era ja una activitat coneguda i organitzada en el món romà, encara que no podem imaginar una continuïtat exactament igual durant tots els segles posteriors. El que sí que existeix és una llarga tradició de coneixements sobre la calcinació de la pedra calcària que va arribar, amb nombroses variants locals, fins als forns tradicionals que encara podem trobar avui escampats pel territori.

 

 

"Però darrere d’aquesta construcció senzilla hi havia tot un saber transmès de generació en generació a travès de la història"

  

 

El principi, però, era senzill d’entendre. La pedra calcària, formada principalment per carbonat de calci, es sotmetia a temperatures molt elevades, aproximadament entre els 900 i els 1.000 °C. Amb aquesta cocció es produïa una transformació química que donava lloc a la calç viva. Posteriorment, aquesta calç podia apagar-se amb aigua i convertir-se en calç apagada, un material fonamental per preparar morters, revestiments i altres productes utilitzats tradicionalment en la construcció.

Per això la ubicació dels forns tenia una importància enorme. No tenia gaire sentit construir-los lluny de les pedreres o dels llocs on es podia obtenir la pedra necessària, perquè transportar grans quantitats de roca representava un esforç considerable. Tampoc no es podia oblidar la llenya, que era el combustible necessari per mantenir la cocció durant hores i hores. El forn, per tant, era el resultat d’una relació molt directa entre geologia, bosc i activitat humana. El paisatge proporcionava la pedra i la fusta, i els calciners transformaven aquests dos recursos en un material que després tornaria a formar part de les cases, els murs i altres construccions.

El procés començava amb l’extracció i la preparació de la pedra. Les peces més grans es col·locaven a la part interior del forn, formant una estructura estable que permetia anar carregant progressivament la resta. Les pedres més petites completaven els espais fins a arribar a la part superior, on la càrrega adoptava una forma arrodonida. Aquest munt de pedra rebia el nom de caramull o colmo, segons les zones i la tradició local, i acabava tancant-se parcialment per controlar la circulació de l’aire i conservar la calor a l’interior.

Paret del forn de calç de l'Orpina 

Quan el forn estava carregat començava la part més dura de la feina. El calciner havia de mantenir el foc viu durant un període prolongat, alimentant-lo amb llenya i controlant constantment la temperatura. No es tractava simplement de cremar molta fusta, sinó de saber interpretar el comportament del forn: el tiratge, el fum, la calor i fins i tot el color que adquirien les pedres formaven part d’un coneixement pràctic que s’aprenia amb l’experiència. A Catalunya, la documentació sobre aquests forns explica que les cuites tradicionals podien mantenir-se durant diversos dies i nits, amb els calciners treballant per torns per evitar que el foc s’aturés.

 

 

Forat que donaria espai a la porta inferior.

 

 

Aquesta feina explica també per què alguns forns disposaven d’un petit cobert o d’algun espai proper que permetia als treballadors protegir-se i descansar durant la cuita. El forn no era una màquina que funcionés sola: necessitava persones que hi estiguessin pendents contínuament. Durant dies, el foc havia de mantenir-se amb prou intensitat perquè la calor penetrés progressivament en tota la càrrega de pedra.

" Quan el foc s’apagava, començava una altra part del procés: recuperar la pedra transformada en calç"

 

 

Quan la cocció havia acabat, encara no es podia buidar immediatament el forn. Calia deixar-lo refredar i esperar que la temperatura baixés prou per poder treballar-hi. Després arribava el moment d’extreure la pedra transformada en calç viva. El procés no acabava aquí, perquè la calç viva encara havia de ser apagada amb aigua abans de poder utilitzar-se en moltes de les seves aplicacions tradicionals. En la construcció, la barreja de calç i sorra permetia elaborar morters utilitzats per unir pedres, maons i altres materials, així com per arrebossar i protegir les parets.

La calç, però, no servia únicament per construir. Durant segles va tenir moltes altres aplicacions. Es va utilitzar per emblanquinar parets i espais domèstics, per tractar determinats espais agrícoles, per protegir arbres i també en diferents processos artesanals i industrials. La seva capacitat de transformar-se en contacte amb l’aigua i, posteriorment, amb l’aire, explica bona part de la seva importància en les tècniques tradicionals de construcció.

 

 

"Però darrere d’aquesta construcció senzilla hi havia tot un saber transmès de generació en generació"

 

 

També els romans coneixien àmpliament les possibilitats de la calç. La van utilitzar en morters, paviments i altres elements constructius, i la seva producció va adquirir una importància considerable en el desenvolupament de la construcció romana. Les investigacions arqueològiques han documentat forns de calç romans en diversos territoris de l’antic Imperi, i els estudis sobre aquestes instal·lacions mostren que la producció de calç podia estar vinculada tant a les necessitats constructives com a altres activitats agrícoles i artesanals.

Amb el temps, però, aquesta manera de fabricar calç va anar perdent protagonisme. La introducció del ciment, primer de manera progressiva i després cada vegada més generalitzada, va modificar profundament les formes tradicionals de construir. A Catalunya, la substitució de la calç pel ciment va començar abans del segle XX, però es va consolidar especialment després de la Guerra Civil. Tot i això, encara durant els anys seixanta quedaven forns tradicionals en funcionament, sobretot en zones rurals on aquests sistemes mantenien una certa utilitat.

I és precisament aquí on un lloc com el forn de calç de l’Orpina adquireix interès. No és només una construcció antiga, sinó el rastre d’una activitat que relacionava directament el paisatge amb les necessitats de les persones. La pedra calcària del territori, la llenya dels boscos i la feina dels calciners formaven part d’un mateix sistema. Avui, quan passem per aquests indrets, sovint veiem només una estructura abandonada, però si sabem mirar-la podem imaginar el foc, el fum, els dies de treball i aquella espera necessària fins que la pedra, després d’haver suportat una calor extraordinària, es convertia en calç.

A Vacarisses encara trobem altres testimonis que ens recorden la importància que aquesta activitat havia tingut en el territori. L’entorn de la Calsina, per exemple, conserva les restes d’un altre forn de calç, i una publicació de l’Ajuntament de Vacarisses explica que la presència de roca calcària i de conglomerats va afavorir l’existència d’aquest tipus d’instal·lacions, vinculades també a la gestió forestal necessària per obtenir combustible.

 

 

Grabat de l'ofici de calciner

 

Així, el forn de calç de l’Orpina es pot entendre com una petita peça d’un paisatge molt més ampli, un paisatge on els recursos naturals no eren simplement un decorat, sinó la base mateixa de l’activitat humana. La seva existència ens parla de geologia, d’arquitectura tradicional, de boscos i de treball, però també d’una manera d’entendre el territori molt diferent de l’actual.

Potser aquesta és una de les coses que més m’interessen d’aquests petits elements del patrimoni de Vacarisses. No tenen la monumentalitat d’un castell ni l’espectacularitat d’una església, però conserven una història molt més quotidiana: la de les persones que coneixien la pedra, sabien llegir el foc i transformaven els recursos que tenien al seu abast en allò que necessitaven per viure i construir.

I quan només en queda una paret ennegrida, una obertura o aquella forma d’olla excavada en el marge, encara podem llegir-hi una part d’aquesta història. Perquè el patrimoni també és això: aprendre a reconèixer les petjades petites d’un món que ja no existeix, però que continua formant part del paisatge que trepitgem cada dia.

També et pot interessar: 

La Bòbila de Vacarisses: la fàbrica de maons que va construir el ferrocarril i va marcar la història del poble

Cul de la Portadora de Vacarisses: història paisatge i jaciment ibèric 

L'Hostal de la Creu: l'últim refugi dels romeus abans de Montserrat

 Si vols seguir exploranto...

Un camí de pedra sota Montserrat

Sant Salvador de les Espases: l'ermita que vigila Montserrat des de fa més de mil anys

El Bovet de Vacarisses: història d’un mas entre llegendes, monedes falses i transformacions

📍 Localització del forn de calç de l’Orpina

El forn de calç de l’Orpina es troba al terme de Vacarisses, en un entorn on la presència de pedra calcària i els recursos forestals van afavorir tradicionalment la fabricació de calç.

Veure la ubicació a Google Maps 

Fonts i bibliografia

Ajuntament de Vacarisses.  El terme de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses.

Cató, M. P.  De agricultura. Perseus Digital Library, Tufts University.

Diputació de Barcelona. Font de l’Orpina. Mapes de Patrimoni Cultural.

Enciclopèdia Catalana.  Calç. Gran Enciclopèdia Catalana.

García, A.  La calç: un material de la construcció. Enciclopèdia d'Història