Icnites de dinosaures C58

ICNITES DE COLLCARDÚS - C58

Fa aproximadament un any vaig descobrir una curiositat que m’ha captivat: les icnites de Collcardús, unes petjades fòssils de dinosaures situades al talús de la carretera C-58, a tocar de Vacarisses.

Icnites C58

La primera referència va ser una pintada al mateix talús, un «Te quiero Carmen» que  crida l’atenció quan vas conduint. Aquesta bretolada em va fer veure unes curioses formacions rocoses al costat de la pintada. A primera vista, semblaven simplement unes pedres més, potser pintades, però vaig intuir que podien amagar alguna cosa especial.

Fent recerca a internet, l’única informació que vaig trobar fou un article del Bloc de Camps, que parlava d’aquesta possibilitat. A partir d’aquí, vaig iniciar contactes amb diverses entitats especialitzades, com el Centre Crusafont de Sabadell i l’Institut Català de Paleontologia (ICP). Aquestes gestions em van portar a parlar amb un expert que, a més de compartir una breu però molt interessant xerrada sobre les icnites i la normativa que les protegeix, va aclarir molts dubtes.

Amb tota aquesta informació, vam portar la qüestió a l’Ajuntament de Vacarisses amb la voluntat que aquestes petjades fossin documentades i, si escau, incloses en l’inventari del patrimoni local. L’objectiu era garantir la seva conservació, ja que aquestes icnites es troben molt a prop de la carretera i qualsevol ampliació podria posar-les en perill.

Després d’un any sense resposta, vam decidir contactar directament amb el Departament General de Patrimoni i Cultura, per tal de donar continuïtat al procés i assegurar que aquest valuós patrimoni no es perdi. No obstant això, tampoc amb bon resultat.

Desgracidament, les icnites són fòssils efímers i fràgils, però avui en dia disposem de tecnologies com la fotogrametria, que permeten crear models 3D d’alta precisió. Aquesta eina podria servir per conservar digitalment les petjades i facilitar estudis i divulgació futura, més enllà de la seva preservació física. Ara per ara, queda a mans de la voluntat física i econòmica de fer l'estudi pertinent.

Per acabar, voldria destacar una dada interessant relacionada: a la frontera entre Olesa i Vacarisses, es va trobar una petjada d’arcosaure, un rèptil que va donar lloc als cocodrils i dinosaures. Tenint en compte que fa milions d’anys la zona era un mar, no seria estrany que les icnites de Collcardús siguin d’un animal d’aquesta família, la qual cosa afegeix encara més interès a la conservació d’aquest patrimoni paleontològic. 

La informació d'aquesta petjada la teniu en aquest mateix bloc: 

Una petjada del passat: la icnita de Calmasuchus acri a Vacarisses

____________________________________________________________________

Aquestes icnites són un testimoni únic del passat llunyà del nostre territori i un tresor que cal protegir i valorar. Des de la comunitat i les administracions, hem de treballar perquè aquest patrimoni científic i cultural arribi ben viu a les futures generacions.

____________________________________________________________________

Centre Crusafont de Sabadell. (s. f.). Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. 

Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (s. f.). Patrimoni cultural i paleontològic a Catalunya. 

Isaac Camps. (2009). Icnites de Collcardús a la C-58. Bloc de Camps.

Martínez, L., & Company, J. (2018). La fotogrametria aplicada a la paleontologia: una eina per a la conservació digital del patrimoni. Revista Catalana de Paleontologia, 34(2), 123-134.

 

Els Perseids, la pluja daurada del cel.

Els Perseids, la pluja daurada del cel.

La versió mitològica de la nit de Perseids. 

 

Cada estiu és fidel aquesta pluja d'estels. Un espectacle màgic nocturn, per gaudir-ho amb un entrepà i bona companyia.

Per la meva part, faré l'apunt poètic i mitològic que donava explicació a la seva formació. 

Avui dia, és evident que hi ha un munt d'estudis, envers l'astronomia, que donen les més científiques respostes, però va haver-hi un temps, que aquesta era, si més no,  la més popular.

Comencem, Perseids esdevé de Perseu, qui és un del herois mítics de la Grècia més clàssica, conegut, especialment, per la seva gesta en tallar el cap de la Gorgona Medusa. Un fet que li va donar peu, per entrar al món dels herois. 

  

______________________________________________

Els herois eren fills d'un Déu i un mortal i, tot i ser considerats mortals, són representants d'una categoria diferent, entremig dels deus i els homes.

Cronològicament, s'ubiquen a la societat micènica, entre el temps de l'Edat del Bronze i el Ferro, ca. 3000 - 1200 a.C.
______________________________________________

Dànae. Gustav Klimt 1908

Així doncs, la mare de Perseu era  Dànae (mortal) i el seu pare el famosíssim Zeus (el Déu Júpiter al llatí.)

Explica la història que el rei d'Argos, tenia una filla, Dànae, i l'oracle va predir que el seu nét el mataria.

Per tal d'evitar que la seva filla tingues fills, la va tancar sota supervisió d'una nana. 

Però Zeus, famós pels seus amors, qual Rocco Siffredi del moment, es va embadalir d'ella i, transformat en pluja daurada, va accedir a l'estança de Dànae. Posseïen-la, sense que ningú pogués fer res.

Com a càstig, mare i fill van ser precipitats al mar, tancats en un cofre de fusta.  Però, sota la protecció de Zeus, mare i fill van arribar a l'illa de Sérifos, on van ser salvats i cuidats per un pescador, fins que Perseu es va convertir en un jove fort i molt maco.

El tirà de l'illa es va encapritxar de Dànae i els va convidar a viure en el seu palau, tot pensant com fer fora a Perseu, qui li començava a fer nosa. Així en un convit, amb altres prínceps dels voltants, l'acusà de no portar-li cap regal. Perseu, jove i envalentit, li va dir que li portaria el cap de Medusa.

 

 

 Benvenuto Cellini 1554. Plaça de la Senyoria - Florencia

 

Medusa era una Gorgona, de les tres conegudes, Esteno i Euríale, eren les altres dues, però amb la diferència que ella, sí era mortal. Havia estat castigada per Atenea per fer presunció de la seva bellessa i dels seus cabells.

Si ja sabem com les gasten el mortals... imagineu els deus.

Doncs, el càstig va ser, transformar els seus bells cabells en serps, a més, com a gorgona,  Medusa tenia el poder de transformar en pedra amb la seva mirada i  matar amb el seu alè.

↬↫

Perseu va ser ajudat pels seus germans, Hermes i Atenea, però també per Hades que li va deixar el seu casc de la invisibilitat.  D'aquesta manera va aconseguir el triomf, tallant el cap de la Gorgona.

En el camí de tornada, Peseu va trobar la bella Andròmeda encadenada a una roca. Andrómeda era la filla de Cassiopea, qui va ser castigada per la presunció de la seva mare. 

Cassiopea es xalava en dir que ella era més bella que les mateixes Nereides, filles del Déu Posidó (Neptú romà). Les Nereides, molt enfadades, demanaren al seu pare un càstig exemplar, per l'arrogància d'aquesta mortal i, el déu dels mars, va fer sortir un monstre marí que assolà tot els dominis dels volta'ns, així com transformà a Cassiopea en una constel·lació.

Casiopea del magnífic cantautor Silvio Rodríguez.

Per poder alliberà els territoris d'aquest terrible monstre, la filla de Cassiopea, Andròmeda, havia de ser oferida com a víctima. És per això, que la donzella va ser encadenada a aquella roca, en espera de ser devorada. 

Perseu, en veure la noia, es va enamorar de la jove i aconseguir matar el monstre, alliberant la seva víctima. (A què ens recorda...) 

 

Perseo alliberant Andròmeda, 1639-41. Rubens

 

Quan Perseu tornar, davant del tirà, va veure que aquest volia forçar la seva mare, i  li mostrà el cap de Medusa, convertint-lo, automàticament, en pedra.

Finalment, Perseu va entregar el cap de Medusa a Atenea, qui ho ubicà en el seu escut, com a símbol de protecció. 

Atenea, deesa de la sabiessa

                                                     

Els Perseids són un record, en el món de la mitologia, del moment en què Perseu fou concebut amb la pluja daurada de Zeus, considerat pels grecs com l'heroi noble i llibertador vers els oprimits.

• Finalment, si voleu saber si la profecia es va complir, doncs us diré que sí. Evidentment, la tragèdia grega, és sempre tragèdia i, com que l'oracle no s'equivoca mai..., Perseu va tornar a veure al seu avi, per dir-li que no li faria cap mal. 

No obstant això, en uns jocs olímpics, en els quals Perseu va participar, tot fent la llançada d'un disc, va anar a parar al cap del seu avi, posant fi a la seva vida. 

Fonts:

Diccionari de mitologia grega i romana. Llibre de Pierre Grimal

El Rincón de Maite. 
Imatges: Wikilock diferents fonts

Turó Roig de Vacarisses

El Turó Roig

Coordenades: N 41.6316769, E 1.9608477

El veí discret de la Roca Salvatge i el Paller de tot L'any. I dic discret, per la seva ubicació, més amagada, envers els seus amics del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Amb una alçada de 688 m, és tot un pedrot i, no està molt lluny dels seus companys de terreny - en quant a protagonisme geologicament parlant - i a més, també és una veritable meravella visual.

Aquest pètric ha estat un vigilant reservat i prudent, del pas del temps. Modificant el seu aspecte, segons els moments de la vida, però sempre contingent i heràldic.

Turò Roig

Quan la canalla em va preguntar sobre aquesta curiositat, vaig fer cara de pòquer, ja que poca cosa podia dir més; Que era una pedra amb més pedres engantxades!!.  I clar, això com que no podia quedar aquí. Vaig decidir fer una mica de recerca, i poder donar una explicació més "professional", a ulls de nens. De pas, jo mateixa, saber una miqueta més. 

Pensem, que tenim la sort de viure en un espai geològic, (una geozona, com li diuen els experts), que és una de les millors mostres, a nivell mundial, en quant a dipòsits de conglomerats.  A part de tenir un importantíssim interés i valor patrimonial (conjuntament amb la Muntanya de Montserrat). 

  __________________________________________________

Parlem de l'espai que limita entre la depressió del Vallès i la depressió centra, i entre els rius Ripoll i el Llobregat.

 __________________________________________________

Normalment és visita, de segona categoria, quan caminaires fan una excursió cap a la Font de la Portella o indrets amb més reconeixement. 
Entre d'altres motius, perquè has de desviar uns metres el camí principal. 
Però val molt la pena, apropar-se.

⇒ Posem un punt d'inici a l'eocè (56 Ma). L'aigua era la gran protagonista al planeta, escalfament global, desglaç dels pols, humitat i augment d'aigua dolça, davant la salada. 

El clima del planeta havia de fer, la mateixa sensació que quan fas una bona sessió de dutxa calenteta i, surts vermella com un llagostí dins un bloc de baf.

Els animals, del moment, que dominaven el "cotarro" i millor ho passaren devien ser els cetacis...

És doncs, en aquest moment, que els corrents d'aigua feien vida amb molta passió, i eren fortes com per arrelar amb pedrots de gran tamany fins als llits. Però també altres aigua-materials, que per impacte feien un "Slurry" (pasta aguada), - com els menús d'aquella marca de menjar ràpid - i, arrastraven tot tipus de partícules en el seu pas. I és això, el que veiem al Turó del Roig.  Un plat combinat de grans i petits material codolars, condimentats amb argiles (vermelles) i blocs calcaris. 

Després, l'erosió ha acabat de fer la seva feina i ens permet veure aquestes capes en un sol bloc.

Faig un apunt. Espero amb els meus arguments, no haver-hi posat pèls de punta a cap entès. És més, si algun coneixedor, més expert, pot afegir o corregir alguna de les coses dites, estaré molt agraïda.

Fonts consultades:

- Bloc de Camps
- Sedimentología del sector occidental del abanico costero de Sant Llorenç del Munt. M.L Blanco