Icnites de dinosaures C58

ICNITES DE COLLCARDÚS - C58

Fa aproximadament un any vaig descobrir una curiositat que m’ha captivat: les icnites de Collcardús, unes petjades fòssils de dinosaures situades al talús de la carretera C-58, a tocar de Vacarisses.

Icnites C58

La primera referència va ser una pintada al mateix talús, un «Te quiero Carmen» que  crida l’atenció quan vas conduint. Aquesta bretolada em va fer veure unes curioses formacions rocoses al costat de la pintada. A primera vista, semblaven simplement unes pedres més, potser pintades, però vaig intuir que podien amagar alguna cosa especial.

Fent recerca a internet, l’única informació que vaig trobar fou un article del Bloc de Camps, que parlava d’aquesta possibilitat. A partir d’aquí, vaig iniciar contactes amb diverses entitats especialitzades, com el Centre Crusafont de Sabadell i l’Institut Català de Paleontologia (ICP). Aquestes gestions em van portar a parlar amb un expert que, a més de compartir una breu però molt interessant xerrada sobre les icnites i la normativa que les protegeix, va aclarir molts dubtes.

Amb tota aquesta informació, vam portar la qüestió a l’Ajuntament de Vacarisses amb la voluntat que aquestes petjades fossin documentades i, si escau, incloses en l’inventari del patrimoni local. L’objectiu era garantir la seva conservació, ja que aquestes icnites es troben molt a prop de la carretera i qualsevol ampliació podria posar-les en perill.

Després d’un any sense resposta, vam decidir contactar directament amb el Departament General de Patrimoni i Cultura, per tal de donar continuïtat al procés i assegurar que aquest valuós patrimoni no es perdi. No obstant això, tampoc amb bon resultat.

Desgracidament, les icnites són fòssils efímers i fràgils, però avui en dia disposem de tecnologies com la fotogrametria, que permeten crear models 3D d’alta precisió. Aquesta eina podria servir per conservar digitalment les petjades i facilitar estudis i divulgació futura, més enllà de la seva preservació física. Ara per ara, queda a mans de la voluntat física i econòmica de fer l'estudi pertinent.

Per acabar, voldria destacar una dada interessant relacionada: a la frontera entre Olesa i Vacarisses, es va trobar una petjada d’arcosaure, un rèptil que va donar lloc als cocodrils i dinosaures. Tenint en compte que fa milions d’anys la zona era un mar, no seria estrany que les icnites de Collcardús siguin d’un animal d’aquesta família, la qual cosa afegeix encara més interès a la conservació d’aquest patrimoni paleontològic. 

La informació d'aquesta petjada la teniu en aquest mateix bloc: 

Una petjada del passat: la icnita de Calmasuchus acri a Vacarisses

____________________________________________________________________

Aquestes icnites són un testimoni únic del passat llunyà del nostre territori i un tresor que cal protegir i valorar. Des de la comunitat i les administracions, hem de treballar perquè aquest patrimoni científic i cultural arribi ben viu a les futures generacions.

____________________________________________________________________

Centre Crusafont de Sabadell. (s. f.). Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. 

Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (s. f.). Patrimoni cultural i paleontològic a Catalunya. 

Isaac Camps. (2009). Icnites de Collcardús a la C-58. Bloc de Camps.

Martínez, L., & Company, J. (2018). La fotogrametria aplicada a la paleontologia: una eina per a la conservació digital del patrimoni. Revista Catalana de Paleontologia, 34(2), 123-134.

 

Els Perseids, la pluja daurada del cel.

Els Perseids, la pluja daurada del cel.

La versió mitològica de la nit de Perseids. 

 

Cada estiu, la pluja d’estels coneguda com els Perseids torna fidel a la seva cita. Un espectacle nocturn que ens convida a estirar-nos sota el cel amb un entrepà, manta i bona companyia. Però més enllà de l’astronomia, hi ha una versió poètica i mitològica que dona una altra explicació a aquest fenomen. Abans que els telescopis i els càlculs orbitals ens oferissin respostes, aquest relat era el més compartit. 

Els Perseids prenen el seu nom de Perseu, un dels herois més estimats de la Grècia clàssica, especialment conegut per tallar el cap de la Gorgona Medusa. Aquesta gesta el consagrà com a heroi, en un món on els herois eren fills d’un déu i una mortal, ocupant un lloc intermedi entre els déus i els humans. 

El seu origen se situa en l’època micènica, entre l’Edat del Bronze i la del Ferro (ca. 3000-1200 aC).

---

La pluja daurada de Zeus

La seva mare, Dànae, era filla del rei d’Argos. Quan l’oracle va predir que el seu nét el mataria, el rei decidí tancar la seva filla en una torre de bronze, acompanyada d’una serventa nana, per evitar que pogués quedar embarassada.

Però... ja sabem com s’ho gasten els déus! Zeus, encapritxat de Dànae, es transformà en una pluja d’or i s’infiltrà a la torre. Així fou com Dànae quedà embarassada de Perseu.

Com a càstig, el rei tancà mare i fill en un cofre de fusta i els llançà al mar. Però Zeus els protegí i arribaren sans i estalvis a l’illa de Sérifos, on foren acollits per un pescador bondadós.

 

Dànae. Gustav Klimt 1908

El destí heroic de Perseu

Quan Perseu es va fer gran, el tirà de l’illa es va enamorar de Dànae i volia desfer-se del fill. En un convit, el va ridiculitzar per no haver portat cap regal. Perseu, envalentit i massa jove, li prometé que li portaria el cap de Medusa.

Medusa era una de les tres Gorgones —juntament amb Esteno i Euríale—, però l’única mortal. Havia estat castigada per Atenea per la seva vanitat i per presumir de la seva bellesa. El càstig fou terrible: els seus cabells es convertiren en serps, i la seva mirada podia petrificar qualsevol. El seu alè, fins i tot, podia matar.

Perseu va comptar amb l’ajuda d’Hermes i Atenea, i amb el casc de la invisibilitat que Hades li prestà. Gràcies a aquests dons divins, aconseguí tallar el cap de Medusa.

 

 Benvenuto Cellini 1554. Plaça de la Senyoria - Florencia

 

Medusa era una Gorgona, de les tres conegudes, Esteno i Euríale, eren les altres dues, però amb la diferència que ella, sí era mortal. Havia estat castigada per Atenea per fer presunció de la seva bellessa i dels seus cabells.

Doncs, el càstig va ser, transformar els seus bells cabells en serps, a més, com a gorgona,  Medusa tenia el poder de transformar en pedra amb la seva mirada i  matar amb el seu alè.

 

L’amor i la profecia

En el seu retorn, Perseu trobà Andròmeda encadenada a una roca, a punt de ser devorada per un monstre marí. Era el càstig imposat per Posidó a la seva mare, Cassiopea, que havia gosat dir-se més bella que les Nereides. Posidó, ofès, envià una bèstia per devastar la regió. La salvació passava per oferir Andròmeda com a sacrifici.

 

 

Casiopea del magnífic cantautor Silvio Rodríguez. 

 

Però Perseu va intervenir, la salvà i s’enamoraren.

 

Perseo alliberant Andròmeda, 1639-41. Rubens

 

Quan tornà a Sérifos, descobrí que el tirà volia forçar la seva mare. Perseu, furiós, mostrà el cap de Medusa i convertí el tirà en pedra. Finalment, entregà el cap a Atenea, que el col·locà al seu escut com a símbol de protecció.

 

---

El rastre dels Perseids

Els Perseids, doncs, són el rastre simbòlic d’aquesta història divina. Una pluja d’estels que commemora la pluja daurada de Zeus, moment en què Perseu fou concebut. Un record brillant al firmament de la noblesa heroica i la lluita contra l’opressió.

I la profecia? Es va complir. Malgrat que Perseu buscava reconciliar-se amb el seu avi, durant uns jocs, llançà un disc que accidentalment acabà amb la seva vida. Així és la tragèdia grega: el destí mai no s’esquivava, i l’oracle sempre tenia raó.

 

Diccionari de mitologia grega i romana. Llibre de Pierre Grimal

El Rincón de Maite. 
Imatges: Wikilock diferents fonts 

  

Turó Roig de Vacarisses

El Turó Roig

Coordenades: N 41.6316769, E 1.9608477

El veí discret de la Roca Salvatge i el Paller de tot L'any. I dic discret, per la seva ubicació, més amagada, envers els seus amics del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Amb una alçada de 688 m, és tot un pedrot i, no està molt lluny dels seus companys de terreny - en quant a protagonisme geologicament parlant - i a més, també és una veritable meravella visual.

Aquest pètric ha estat un vigilant reservat i prudent, del pas del temps. Modificant el seu aspecte, segons els moments de la vida, però sempre contingent i heràldic.

Turò Roig

Quan la canalla em va preguntar sobre aquesta curiositat, vaig fer cara de pòquer, ja que poca cosa podia dir més; Que era una pedra amb més pedres engantxades!!.  I clar, això com que no podia quedar aquí. Vaig decidir fer una mica de recerca, i poder donar una explicació més "professional", a ulls de nens. De pas, jo mateixa, saber una miqueta més. 

Pensem, que tenim la sort de viure en un espai geològic, (una geozona, com li diuen els experts), que és una de les millors mostres, a nivell mundial, en quant a dipòsits de conglomerats.  A part de tenir un importantíssim interés i valor patrimonial (conjuntament amb la Muntanya de Montserrat). 

  __________________________________________________

Parlem de l'espai que limita entre la depressió del Vallès i la depressió centra, i entre els rius Ripoll i el Llobregat.

 __________________________________________________

Normalment és visita, de segona categoria, quan caminaires fan una excursió cap a la Font de la Portella o indrets amb més reconeixement. 
Entre d'altres motius, perquè has de desviar uns metres el camí principal. 
Però val molt la pena, apropar-se.

⇒ Posem un punt d'inici a l'eocè (56 Ma). L'aigua era la gran protagonista al planeta, escalfament global, desglaç dels pols, humitat i augment d'aigua dolça, davant la salada. 

El clima del planeta havia de fer, la mateixa sensació que quan fas una bona sessió de dutxa calenteta i, surts vermella com un llagostí dins un bloc de baf.

Els animals, del moment, que dominaven el "cotarro" i millor ho passaren devien ser els cetacis...

És doncs, en aquest moment, que els corrents d'aigua feien vida amb molta passió, i eren fortes com per arrelar amb pedrots de gran tamany fins als llits. Però també altres aigua-materials, que per impacte feien un "Slurry" (pasta aguada), - com els menús d'aquella marca de menjar ràpid - i, arrastraven tot tipus de partícules en el seu pas. I és això, el que veiem al Turó del Roig.  Un plat combinat de grans i petits material codolars, condimentats amb argiles (vermelles) i blocs calcaris. 

Després, l'erosió ha acabat de fer la seva feina i ens permet veure aquestes capes en un sol bloc.

Faig un apunt. Espero amb els meus arguments, no haver-hi posat pèls de punta a cap entès. És més, si algun coneixedor, més expert, pot afegir o corregir alguna de les coses dites, estaré molt agraïda.

Fonts consultades:

- Bloc de Camps
- Sedimentología del sector occidental del abanico costero de Sant Llorenç del Munt. M.L Blanco