L'Església de Sant Vicenç de Sarriera (Verders)
Entre la memòria i l’oblit: una arquitectura sense lloc
La construcció de l’embassament de Sau, a Osona, l’any 1963, va representar una de les grans obres d’enginyeria hidràulica del règim. Aquesta infraestructura, concebuda com una combinació d’arquitectura, enginyeria i potència industrial, va respondre als interessos tecnocràtics del moment, però també va comportar greus conseqüències per al territori i la seva població. La seva execució va implicar la destrucció física i simbòlica d’un conjunt d’elements patrimonials: cases, camins, conreus, infraestructures industrials, però també memòries, vincles comunitaris i, molt especialment, patrimoni històric.
 |
| Església de Sant Vicenç de Sarriera - Absis |
Aquest conjunt heterogeni, sovint menyspreat com un “poti-poti” sense valor, fou sacrificat davant l’embat implacable d’un projecte estatal que responia a una visió unidireccional del progrés, imposada a una població que no disposava d’eines per oposar-s’hi. De fet, l’espai que quedà negat sota les aigües havia estat testimoni de presències humanes des de temps prehistòrics: s’hi havien documentat jaciments d’uns vint mil anys d’antiguitat. Malgrat això, com sovint succeeix en contextos autoritaris, es prioritzà l’oblit i la invisibilització a la recerca i la preservació.
Dins aquest marc de pèrdua i despossessió, un episodi singular destaca per la seva càrrega simbòlica: el trasllat parcial de l’església romànica de Sant Vicenç de Sarriera. El temple, que havia quedat submergit parcialment després de l’emplenament del pantà, emergí temporalment durant períodes de sequera, fet que generà un notable interès mediàtic. Davant d’aquesta situació, l’any 1973, la Caixa d’Estalvis de Sabadell —entitat que aleshores gaudia d’un destacat prestigi institucional— decidí impulsar-ne el trasllat, pedra a pedra, al bosc de Can Deu.
El projecte, però, no es desenvolupà amb el rigor tècnic i patrimonial necessari. La pujada imprevista del nivell de l’aigua obligà a interrompre’n el desmuntatge abans que pogués completar-se. Els murs inferiors i un cos lateral de l’edifici quedaren abandonats in situ. A més, una part dels carreus ja extrets hagueren de ser transportats amb barca, i una d’aquestes embarcacions s’enfonsà a causa de l’excés de pes. Aquesta circumstància comportà la pèrdua irreparable d’una part substancial dels elements originals de l’edifici.
Aquest episodi, que barreja negligència, propaganda i memòria silenciada, pot ser interpretat com una metàfora del tractament que el règim franquista atorgà al patrimoni històric: subordinat a les exigències del poder i, sovint, objecte d’intervencions poc respectuoses, malgrat el vernís de modernitat o protecció amb què sovint es volgueren revestir
 |
| Original. Coses del Vallès |
 |
| Original. Vallgest Bisaura |
 |
| Ubicació originaria |
 |
| Actualitat façana est |
 |
| Sant Pere de Casserres. Turisme de Catalunya |
 |
| Imatge interior actual |
La primera de les denominacions, Sant Vicenç de Sarriera, remet a la seva funció originària com a capella o església filial destinada a donar cobertura litúrgica a la població dispersa de l’àmbit jurisdiccional del monestir. L’edificació, que data del segle XI, s’inscriu dins l’estètica preromànica rural, amb una arquitectura sòbria, funcional i de marcat caràcter territorial. Es podria qualificar, en termes simbòlics, com una mena d’"Arca de Noè" traslladada a Sabadell: una peça arqueològica singular en un context forestal urbà que la descontextualitza però també la preserva, encara que parcialment.
És vers el segle XVI, però, quan l’edifici pateix una transformació funcional significativa. A causa del fort despoblament derivat de diverses epidèmies —documentades especialment a partir de 1572— l'església perd la seva funció litúrgica i és incorporada a l’activitat agrícola com a magatzem annex de la masia veïna, coneguda com el Mas Verders. Aquesta nova funció, més prosaica però fonamental per a la subsistència rural, contribuí també a la seva conservació estructural fins a la seva desaparició parcial amb la construcció del pantà.
Epíleg.
La història de Sant Vicenç de Sarriera —des d’església preromànica vinculada a un monestir benedictí, fins a magatzem agrícola, ruïna submergida i, finalment, reconstrucció incompleta en un entorn urbà— il·lustra de manera paradigmàtica la fragilitat del patrimoni en contextos de transformació forçada. El trasllat al bosc de Can Deu, malgrat les bones intencions inicials, no va poder evitar que l’edifici perdés allò que el feia singular: la seva relació íntima amb el territori, la seva funció històrica concreta i, sobretot, el seu sentit.
En efecte, desposseïda del seu context geogràfic, social i simbòlic, l’església convertida en fragment i simulacre se situa en un espai de transició entre la preservació i la ficció. Ja no és l’església de Sarriera, ni tampoc una rèplica fidel; és un objecte patrimonial desplaçat, carregat de memòria interrompuda, que interpel·la directament el visitant atent. No és només una construcció; és un testimoni del que es va perdre, del que es va voler salvar, i del que finalment es va reinventar.
Aquest cas planteja preguntes essencials sobre com entenem i gestionem el patrimoni històric: què vol dir conservar? Quin valor donem a l’autenticitat, al lloc, a la materialitat? I sobretot, qui decideix què és digne de ser preservat i de quina manera?
Sant Vicenç de Sarriera, avui parcialment reconstruïda i parcialment oblidada, esdevé un símbol de les tensions entre la memòria col·lectiva i les polítiques del patrimoni. En la seva precarietat i en la seva descontextualització, ens recorda que conservar és també interpretar, que reconstruir és prendre partit, i que el patrimoni —com la història— mai no és neutre.
Fonts:
Assmann, A. (2011). Cultural Memory and Western Civilization: Functions, Media, Archives. Cambridge University Press.
Choay, F. (2001). The Invention of the Historic Monument. Cambridge University Press.
Huyssen, A. (2003). Present Pasts: Urban Palimpsests and the Politics of Memory. Stanford University Press.
Nora, P. (1989). Between Memory and History: Les Lieux de Mémoire. Representations, (26), 7–24.
Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis – Museu del Ter (2008). Sau: història d’un embassament. Eumo Editorial.
Massot, J. (2004). Esglésies romàniques negades pels pantans. Revista Serra d’Or, (531), 18–24.
Ajuntament de Sabadell. (s.d.). L’església de Sant Vicenç de Sarriera al bosc de Can Deu. [Fullet informatiu]. Parc Agrari de Sabadell – Fundació 1859 Caixa Sabadell.
El Dia de Sabadell - El NoDo de Sant Vicenç de Verders, a Can Deu, es fa viral
