Quan el paisatge conserva més memòria que les paraules
Hi ha indrets que només són un lloc de pas. I n'hi ha d'altres que retenen la memòria, encara que aquesta ja no sigui visible.
Cada vegada que he pujat cap a Sant Salvador de les Espases, en arribar al Coll de Bram m'he aturat uns instants. El paisatge sempre sembla el mateix: els matolls, els pins, el silenci interromput només pel vent. Costa imaginar que aquell coll, avui tranquil, hagi pogut esdevenir l'escenari d'una de les llegendes més estimades de la tradició vacarissana.
 |
| Imatge actual del Coll de Bram, Vacarisses |
La història de Florats és prou coneguda. Un escamot de sarraïns, derrotat després de l'intent d'assaltar Sant Salvador de les Espases, hauria estat perseguit pels habitants de Vacarisses fins a aquest coll. Els crits, els laments i els brams dels vençuts haurien estat tan intensos que el lloc acabaria rebent el nom de Coll de Bram.
Durant molt de temps vaig acceptar aquesta explicació amb la naturalitat amb què acceptem les històries que formen part del patrimoni oral d'un poble. Mai no m'havia preguntat si el topònim podia amagar una història encara més antiga que la llegenda mateixa.
 |
| Collet de Sant Salvador, Vacarisses |
La pregunta va aparèixer gairebé per casualitat, mentre consultava el llibre Sant Salvador de les Espases, publicat l'any 1929 pel pare Joan Solà. Buscava documentació sobre el santuari quan, inesperadament, el topònim va començar a parlar amb una veu diferent.
No hi vaig trobar Coll de Bram.
Hi vaig trobar, repetidament, Coll de Bran.
No era una errada tipogràfica. El pare Joan Solà utilitza aquesta forma de manera sistemàtica perquè transcriu diversos pergamins medievals conservats a l'Arxiu de l'Ubach i a protocols notarials de Terrassa.
El primer és de l'any 1248. El document esmenta explícitament el Collo de Bran. Un segon pergamí, datat el 1261, torna a citar Guillelmus de Collo de Bran (en llatí). Aquell nom apareix en documents jurídics redactats més de set segles abans que Antoni Flotats recollís per escrit la tradició dels brams dels sarraïns.
La sorpresa no acabava aquí.
Els pergamins revelen que el Coll de Bran no era únicament un accident geogràfic. Hi existia un mas, conegut com el Mas del Coll de Bran, i fins i tot una família identificada amb aquest mateix nom. El topònim era prou consolidat perquè servís per designar persones, propietats i terres.
Aquest detall és fonamental.
Si el Coll de Bran ja existia documentalment a mitjan segle XIII, la llegenda difícilment pot explicar l'origen del topònim.
Potser explica la necessitat humana d'entendre un nom antic quan el seu significat original ja s'havia perdut.
En lingüística aquest fenomen és ben conegut. Quan una comunitat deixa d'entendre l'etimologia d'un topònim, tendeix a reinterpretar-lo a partir de paraules que li resulten familiars. És el que s'anomena etimologia popular. No és una falsificació del passat, sinó un mecanisme natural de la memòria col·lectiva, una manera de continuar fent viu un nom que el temps havia tornat opac.
És temptador pensar que això mateix podria haver succeït aquí.
El vell Coll de Bran, d'origen encara desconegut, hauria evolucionat amb el pas dels segles fins a convertir-se oralment en Coll de Bram. Un cop desaparegut el sentit primitiu del topònim, la tradició oral hi hauria projectat una narració capaç d'explicar-lo com, "els brams dels sarraïns derrotats després del miracle de les espases de foc".
La bellesa de la llegenda no disminueix per aquest motiu. Ben al contrari. Si aquesta hipòtesi és correcta, la història no seria menys valuosa perquè no expliqués l'origen del nom. Explicaria una cosa igualment important: la manera com una comunitat dialoga amb el seu paisatge, interpreta el passat i transforma un topònim medieval en un relat compartit i, fins a dia d'avui, reconegut i explicat.
 |
| Vistes a S.Salvador i Montserrat |
La història, aleshores, deixa de preguntar-se si la batalla va existir. La pregunta passa a ser una altra.
Qui era Bran?
Era un antic propietari? Un llinatge? Un antropònim medieval? O una paraula encara més antiga, anterior fins i tot a la documentació conservada? Una derivació etimològica com és el cas del coll d'Abraham a l'Esquirol, ara conegut com a coll del Bram?
Avui no en sabem la resposta.
Però els pergamins del segle XIII ens obliguen, almenys, a formular la pregunta i mantenir el dubte.
I de vegades és precisament així com comença la història més bonica o, si més no, la que més m'agrada, la de "la cullerada de sucre": no quan trobem una resposta definitiva, sinó quan descobrim que el paisatge encara conserva preguntes que ningú no havia pensat de fer-se.
Situació del Coll de Bram. Vacarisses Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).
Bibliografia
Solà Corominas, J. (1929). Sant Salvador de les Espases. Barcelona: Tipografia Catòlica.
Flotats, A. (1979). Vacarisses: assaig històric d'un poble. Vacarisses: Ajuntament de Vacarisses.
Casades i Gramatxes, P. (1886). Lo castell del Vilar i l'ermita de Sant Salvador de les Espases. Barcelona.
Alcover, A. M., & Moll, F. de B. (1930–1962). Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll.
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Visor cartogràfic i Cartoteca Digital.
Diputació de Barcelona. Llegenda de les Espases de Foc. Inventari del Patrimoni Cultural.
Diputació de Barcelona. Sant Salvador de les Espases i Coll de Bram. Inventari del Patrimoni Cultural.
Arxiu del Mas Ubach. Pergamins dels anys 1248 i 1261, transcrits pel P. Joan Solà Corominas a Sant Salvador de les Espases (1929).
Arxiu Històric de Protocols de Terrassa. Protocols notarials citats pel P. Joan Solà Corominas (1929).
Aquest estudi parteix de la comparació entre la documentació medieval transcrita pel P. Joan Solà Corominas (1929), la tradició oral recollida per Antoni Flotats (1979), la cartografia històrica i la toponímia actual. Les hipòtesis plantejades sobre l'evolució del topònim "Coll de Bran" cap a "Coll de Bram" tenen un caràcter interpretatiu i resten obertes a futures investigacions documentals i filològiques.
