Molí hidràulic fariner de Can Còdol - Vacarisses

EL MOLÍ FARINER DE CAN CÒDOL

Prop de la riera de can Còdol, també coneguda com a riera de Sanana, en un camí que surt de la pista de Can Còdol a Ca L'Alzina, hi ha les ruïnes del molí fariner de Can Còdol  amb documentació del 1727, on el seu propietari, el Sr. Josep Còdol,  ja declarava la seva existència "de molt temps abans". És una construcció mitjana-petita, de secció més o menys quadrada. L'accés és lateral per la porta adovellada que toca a migdia. Els molins es construïen prop dels rius o torrents però no a tocar, per prudència. Però si es canalitzava l'aigua necessària pel seu funcionament.

Porta adovellada. Accés l'espai de moles.

Aquest molí per accionar el mecanisme, no utilitzava la força de l'aigua de la riera pròpiament, sinó la pressió d'aigua que li donava un dipòsit situat darrere seu, que encara es conserva i que deuria està alimentat per una bassa (actualment inexistent). Aquesta bassa devia aprofitar les variacions torrencials de la riera propera per omplir-se.

En uns segles on el pa - fet amb farina de blat o d'altres cereals com l'ordi o el sègol - era l'element principal de la dieta, els molins eren una de les construccions més importants de molts masos de l'entorn.

En aquesta societat preindustrial, l'accionament d'aquest mecanisme era mitjançant els medis de l'aigua i/o el vent segons la seva implantació local. Tanmateix, segles anteriors aquesta força era induïda pels animals o la mà de l'home (normalment esclaus, a l'època clàssica i medieval).  Els molins hidràulics ja eren coneguts en temps de l'Era Cristiana i han anat modificant les seves característiques, així com evolucionant segons les necessitats i característiques de cada època. 

Per la zona de Vacarisses la força que s'utilitzava era l'aigua, gràcies al seguit de rieres i torrents que tenim. Tot i això, sempre ha estat terra de secà. En aquest molí concretament i, a causa del nostre clima, on rius tenen un cabal irregular, era necessari acumular l'aigua primer per després fer funcionar el sistema.

L'aigua era agafada de la riera de can Còdol, acumulada i encaminada a l' espai que ocupa el dipòsit o cub circular que hi ha immediatament darrere de caiguda vertical. Aquest dipòsit té un tram exterior de sillars escairats i un d'interior més polit amb terminació d'embut.  Aquesta disposició permet una caiguda d'aigua amb més força.

Dipòsit d'aigua. Molí de Can Còdol

La caiguda d'aquesta cap el càrcol del molí feia girar el rodet o turbina que també feia girar la mola voladora, que convertia el gra en farina i la qual, després, queia al farinal. Aquestes moles devien tindre un estriat de menys a més, és a dir, del centre cap a fora. La funció era donar sortida al gra en forma de farina. Primer es trenca el segó (la pell del gra), i per les ratlles més llargues, es donava sortida ja feta farina. El manteniment de les moles també era una feina. El desgast de les estries s'havien de repicar anualment amb uns martells anomenats escodes. Una segona feina,  molt important, era mantenir a nivell les dues moles. Si no es feia correctament, la farina sortia cremada i d'altre bàndol no prou trinxada. Les moles també es protegien del seu trencament pel fet de la constant fricció amb uns cèrcols de ferro.  A l'espai que ocupen les moles encara podem veure una inscripció 1778.

Mola inferior o sotana.
 La superior ha desaparegut del conjunt

Voladera.  Uns metres més amunt.

Perfil ferrat de la voladera.

El sobrant d'aigua era derivat al carcabà (habitació o passadís situat sota l'obrador del molí). Desprès tornada al torrent, novament, per una petita sortida adovellada. Ara gairebé ensorrada. Aquesta cambra subterrània s'havia de netejar molt sovint, especialment en èpoques de fortes plujes, ja que tota la brossa anava allà.

Sortida de l'espai del carcabà. O sala de màquines

Sobre de la sala de moles encara podem veure algun element de l'estructura que devia suportar la tremuja o dipòsit piramidal invertit del gra, que funcionava com un embut. I anava deixant caure el gra poc a poc, fins la boixa de la mola superior. Previament el blat es netejava amb un sedàs. Les impureses que queien es guardaven per les gallines. El gra net es vessava a la tremuja, que havia de ser alimentada manualment, per mitjà de portadores plenes. Portades  pels animals o a mà.  L'espai de feina o cambra interior està formada per una magnífica volta de canó.

 

Espai o sala de treball. Davant farinera

 
 

Dibuix esquemàtic del sistema per moldre

1.- Tremuja
2.- Baixant o embut
3.- Mola superior o voladora
4.- Mola inferior o sotana
5.- Sortida del gra 
6.- Depòssit de recollida del gra
7.- Eix giratori
8.- Rodet o turbina
9.- Canal aigua
 

 

 

 

L'estat actual de tot el conjunt és ruïnós i maltret per pintades i bretolades, les quals no he volgut fer eco i agafar cap imatge de tal ximpleria. 

El segon molí Fariner de Can còdol o Molí de Tramuntana


Aquest segon molí va ser construït uns 50 anys després de tenir constància documentada de l'altre, concretament en 1766. Es troba en aiguabarreig del torrent de can Còdol amb un altre torrent, uns metres més abaix. Només resta el mur reforçat amb contraforts que molt probablement formava part de la bassa del molí.

Mur segon molí.

El s. XVIII per diferents devanirs històrics, va ser la plataforma per encaminar cap a la industrialització, però abans arribessin les "jennies" les millores econòmiques, socials, agrícoles, etc. sense matissos, anaven fent saltets, i mostra és la necessitat i construcció d'aquest segon molí. L'augment demogràfic del territori de Vacarises, com podem veure al gràfic, entre el 1787 i el 1857, era mostra de la nova necessitat de producció en farina.

	1515 f	1553 f	1717	1787	1857	1877	1887	1900	1910
22	-	23	399	657	1.993	928	949	808	754

Evolució demogràfica  Vacarisses - Font Wikipedia

La industrialització donaria per tancada aquesta etapa de producció més "manual", provocant l'emigració cap a la ciutat o les colònies industrials catalanes, i l'abandonament progressiu d'aquests testimonis arquitectònics. 

Imatges resclosa que devia servir com acumulador d'aigua per tal de donar acció a tot el conjunt. Situada entre els dos molins. 

Porta resclosa

Detall resclosa

Fonts:

-Diba
-Wikiloc
- Caminant per Vacarisses. Joan Soler.

Ruïnes mas La Serra de Vallhonesta

Ruïnes mas La Serra de Vallhonesta

(Masies de Vallhonesta )

Façana principal mas de la Serra

A terme local, tenim el privilegi de voltar per la història com qui va a donar un volt per la rambla. Aquest és el cas d'algunes construccions que, amb més o menys fortuna, són l'afirmació d'aquest pas del temps. Les ruïnes del mas de la Serra de Vallhonesta són testimoni. Una casa pagés que, a més de les seves particularitats constructives, va formar part de diferents períodes històrics: l'edat Mitjana (V-XV),  l'edat moderna (XV-XVIII) i part de la nostra era, l'edat contemporània (XIX). 
És doncs, una de les suposades edificacions més antigues del Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Tot i això, els primers documents escrits en terres de l'Obac, són del s.X. Els senyors feudals tenien interés en fer constància de la seva propietat per escrit. Per reserques anterior, únicament disposem de troballes arqueològiques i/o construccions molt rudimentàries que el temps i la mà de l'home, ha fet malmetre.

En el context històric: La invasió sarraïna de primers de segle VIII (com els cristians anomenaven als àrabs que van expansionar gairebé per tota la península Ibèrica), així com la por en una etapa incerta i terriblement bèl.lica, com va ser l'alta edat mitjana, van motivar a una gran part de la població a buscar refugi a les muntanyes. Balmades, coves o qualsevol cavitat podia ser aprofitada amb aquesta fita, amb les adaptacions pertanyents. 

Un cop la Reconquesta (s.IX-X) va anar guanyant terreny, la marca Hispànica havia de fer camí. Els pagesos confiats, a poc a poc, van crear les seves petites residències amb els materials dels volta'ns. Sempre l'entorn d'una ermita com a símbol cristià i amb la protecció d'un senyor feudal, que interessadament feia de promotor per tal de tenir més ingressos a la butxaca. Els materials rudimentaris i febles del moment, van fer que la majoria de les construccions estiguin desaparegudes actualment.

Els brots de la pesta negra que assolí l'Europa durant els s.XIV-XV i les guerres de Remença dels pagesos contra els abusos feudals, que acabar amb l'abolició dels anomenats Mals Usos dels senyors feudals, van fer minvar la població dràsticament. Els pagesos que van mantenir-se, van anar annexionant terrenys i així formant els grans masos de Sant Llorenç. Que gràcies a una època de bonança i de descobriments, donar lloc a un potent desenvolupament de la vinya. Amèrica era un bon demandant de vi i aigua ardent al s. XVIII. Tot amanit per les bones condicions del terreny i el clima del moment.

Durant la segona meitat del s.XIX, aparegué la fil.loxera, que va matar totes les vinyes del país i iniciar un procés de decadència i despoblament de tots els masos de Sant Llorenç fins al seu abandonament.

El nostre mas està situat sobre el turó del seu mateix nom i, va ser un dels masos més importants de Vallhonesta.

Vista al turó des de l'interior

Les primeres referències que disposem son dels fogatges o impostos del s.XV, que havien de pagar a les arques reials per casa habitada. Els segles posteriors XVII,XVIII es van realitzar ampliacions, símbol d'una bona posició i importància dels seus propietaris. 

L'última família que ocupà la casa ho va fer fins a mitjans del s.XX gairebé. La desocupació posterior ha convertit el mas en runes i, així, hem perdut un important referent històric.

 Façana principal des dels murs bastions

La part més antiga del edifici és el seu cos central. Constava de planta, pis i golfes. Tot cobert per una teulada a dues aigües. 
Com la majoria de masos ampliats, les edificacions annexes, es van adossant a banda del cos central.

Cos central. Estructura que donaven espai a les golfes del mas.

Trobem dues ampliacions al cantó nord-est i al cantó sud-oest. Aquests formats per planta i un pis. 
Les cobertes donaven continuïtat o prolongació a la teulada existent. 

Davant de la casa, també, s'afegir una nova entrada amb un arc de mig punt i coberta per una volta d'aresta. L'accés original d'entrada cap a l'interior del mas, era una porta de doble fulla adovellada. 
Tot el cos de l'edifici estava fortificat per un mur, del qual actualment, només veiem alguns fragments de la cimentació o columnes que han mantingut el pas del temps. A la banda nord trobem l'accés al conjunt del bastió.

Arc ogival del pórtic de l'entrada

 

Detall de la dovela clau. Tapada amb la construcció posterior del pórtic de l'entrada.

De les dues ampliacions i cos central:

1.- El cantó Nord-est: Sabem que havia estat un celler dividit en tres parts. Una primera amb un accés i unes travesses interiors de fusta. Les quals donaven el forjat de la primera planta. En aquest primer espai trobem pròxim el pou de la casa amb una fondària important. 

La segona part del celler sembla donar espai a una tina soterrada. I la tercera part, en disposició més al nord, estava coberta amb una volta de canó. Actualment només podem veure un arc de mig punt dempeus. 

Arc de mig punt que sostenia la volta de canó.

2.- El cos central: I més antic està dividit en dos espais. Un que es devien destinar a estable. Encara podem veure les menjadores de pedra. També podem veure les boixes que donaven sortida a les tines. I un segon espai, comunicat per un arc de mig punt amb el primer. Encara es conserven parts de les parets i l'estructura de les finestres frontals.

Un dels dos menjadors.

  

Una de les boixes

Cos central des del lateral Sud-Oest derruït.

3.- El cantó sud-oest: Aquest afegit de ponent està derruït. Podem veure, únicament, les seves façanes. I intuïm l'existència d'un mínim de dos cossos. I l' igual que la banda nord-est, l'espai d'una tina soterrada.

Porta que donava al exterior des del cos Sud-Oest.

Pels voltants del conjunt central hi han algunes edificaciones en molt mal estat. 

Edificacions auxiliar.

Hi ha una llegenda que té al masover de la Serra com a protagonista. Segons explica que, durant la postguerra, molts masos propers van ser escenari de nombroses accions per grups antifranquista. Aquests, els maquis, van trobar complicitat amb molts habitants dels voltants. Però d'altres la col·laboració era més aviat "obligada".

A finals dels 40, un grup de maquis va arribar a la casa de la Serra. La gana i la necessitat, els va empènye a segrestar al masover de la Serra. El van portar a l'Hostal de Sant Jaume, on sabien que trobarien bon rebost. El masover de la Serra, coaccionat, va demanar que obrissin la porta. L'hostaler va obrir la porta, de bon grat, al seu veí. Els intrusos van aprofitar aquesta situació per fer-se un bon tip.

 

 

Reconeixement de les "pedres amb mala sort" que han estat maltractades pel pas del temps i la mà de l'home. Profit de les seves històries escrites a les seves restes. I consciència del seu record per tal d'entendre el nostre present. En aquesta pobre casa pagès, la brutícia dels que han fet festa dins, és ben evident.
Reclam a un projecte viu que tingui cura d'aquest manifest de la història a terme nostre i voltant.

Fonts:
Diba Patrimoni
Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac - Farell 
Vissir
Vikipedia
Masies de Vallhonesta  
Descobrir cat