La Font de Sanana i el seu antic safareig: aigua, memòria i paisatge de Vacarisses

La font de Sanana i el safareig de Can Còdol: un espai de memòria i vida quotidiana a Vacarisses

La font de Sanana és un d'aquells indrets que expliquen una manera de viure que avui gairebé ha desaparegut. Situada molt a prop de la riera de Sanana, també coneguda com a riera de Can Còdol aigües avall del segon molí de Can Còdol, aquesta font conserva encara les restes d'un conjunt que va ser molt més que un simple punt d'aigua: va ser un espai de trobada, de descans, de treball i de convivència per als veïns de Vacarisses.

 

La Font de Sanana i l’antic safareig, un conjunt vinculat a la masia de Sanana i a l’aprofitament tradicional de l’aigua.

 

 

Tot i que no es coneix amb exactitud la data de construcció del conjunt, les seves característiques arquitectòniques permeten situar-ne l'agençament entre la segona meitat del segle XIX i els primers anys del segle XX. No és casual que moltes de les fonts de Vacarisses s'agencessin precisament en aquest període.  La Renaixença també va arribar als camins, a les rieres i a les fonts. L'excursionisme, que començava a arrelar a Catalunya, va convertir el paisatge en un patrimoni que calia recórrer, conèixer i preservar. Les fonts deixaven de ser únicament un brollador d'aigua per esdevenir espais de trobada i de descans, integrats dins d'una nova manera de viure i descobrir la natura.

Moltes d'aquestes fonts van ser condicionades amb bancs, taules, porxades, safareigs o plaques commemoratives, pensades tant per als caminants com per a les famílies que hi celebraven les tradicionals fontades i aplecs. La font de Sanana sembla respondre plenament a aquesta tradició, transformant un antic punt d'aigua vinculat al món rural en un petit conjunt arquitectònic al servei de la vida quotidiana i de la convivència.

 

Detall de la Font de Sanana, integrada en un espai que conserva la memòria dels antics usos domèstics de l’aigua.

 

És fàcil imaginar aquest indret ple de vida. L'aigua era imprescindible per als masos, per al bestiar i per als conreus, però també esdevenia un lloc d'esbarjo. En una societat marcada per llargues jornades de feina al camp, els dies festius eren escassos i molt preuats. Les famílies aprofitaven aquests moments per sortir a berenar o dinar a l'aire lliure, mentre que el jovent trobava en aquestes fonts un espai de reunió, de conversa i de festeig. Les anomenades fontades i els aplecs van formar part de la vida popular catalana durant els segles XIX i bona part del XX, especialment en indrets propers a ermites, rieres i fonts.

L’antic safareig de Sanana, on l’aigua de la font va tenir un paper essencial en la vida quotidiana i en els usos agrícoles de l’entorn.

 

 

Aquesta tradició tenia, de fet, un origen molt més antic. Des de l'edat mitjana, les romeries a les ermites eren una expressió de la devoció popular i sovint acabaven compartint un àpat al voltant d'una font o en algun espai ombrívol de la muntanya. Amb el pas del temps, el component religiós es va anar diluint, però va perviure el costum de reunir-se en aquests paratges naturals per celebrar la festa, compartir menjar i reforçar els vincles entre la comunitat.

 

 

Interior font ara sense teulada. Un espai de recolliment en el seu moment al costat de la font

 

El conjunt de la font presenta una planta quadrangular. Dos dels seus costats són completament tancats, mentre que els altres dos s'obren mitjançant arcs de mig punt construïts amb maó i pedra de la zona, una tipologia molt habitual en petites construccions rurals dels segles XIX i XX. Tot plegat conformava una petita porxada que protegia la font del sol i de la pluja.

Avui aquesta coberta ha desaparegut gairebé del tot. La teulada es va ensorrar fa anys i només es conserven alguns pilars de maó que sostenien l'estructura. L'interior ha quedat exposat a la intempèrie i la vegetació del sotabosc ha anat ocupant progressivament tot l'espai, donant una imatge d'abandonament a un lloc que havia estat molt estimat pels habitants de l'entorn.

 

Vista general de les arcs bessones que resten d'empeus des de l'exterior

  

La mateixa font permet llegir diferents etapes de la seva evolució. Encara es pot identificar un primer punt d'aigua molt baix, pràcticament arran de terra, que probablement correspon a la sortida original del brollador. També s'hi intueix l'ornacina i el petit basament on s'acumulava l'aigua. En una fase posterior es va construir un segon broc situat a una alçada molt més còmoda, adaptant la font a les necessitats dels caminants i facilitant-ne l'ús quotidià.

 

 

Originar raig d'aigua a tocar peu. 

 

L'aigua sobrant no es perdia. Era conduïda fins a una bassa de dimensions considerables que feia funcions de safareig. Les grans lloses inclinades que encara es conserven són un element característic dels antics safareigs, ja que permetien fregar la roba aprofitant el pendent perquè l'aigua circulés de manera constant. Tot indica que aquest espai també estava cobert, protegint les dones que hi rentaven de la pluja i del sol durant una feina que sovint ocupava moltes hores.

 

 

Bassa o safareig ara desaparegut amb la crescuda de les plantes de l'entorn

 

Dues petites escales permeten accedir encara avui a la plataforma del safareig. Als pilars laterals s'hi poden veure uns forats rectangulars que probablement servien per encaixar-hi un passamà o algun element de fusta destinat a protegir el desnivell.

 

Un dels pilars que mantenia la porxada

 

Molt a prop del safareig apareix un ampli bancal construït amb maons. Aquest mur contenia la terra del marge, però al mateix temps feia de llarg seient. La seva situació, sota l'ombra dels arbres i al costat mateix de la font, reforça la idea que aquest era també l'espai destinat a les trobades i als àpats populars.

 

 

Vestigis dels seient de maó

 

Al final del conjunt hi ha una petita construcció de planta rectangular que desperta encara alguns interrogants. Actualment no conserva la porta i té poca profunditat. Per la seva ubicació podria haver estat un petit dipòsit o acumulador d'aigua destinat al reg dels horts propers o a la gestió del cabal de la font, però també podria haver tingut alguna altra funció vinculada al conjunt hidràulic. Sense documentació o testimonis que ho confirmin, aquesta interpretació continua sent una hipòtesi oberta.

 

Petita construcció propera que podria respondre a un dipósit

 

Malgrat l'estat d'abandonament, arribar fins a la font de Sanana continua sent senzill. El camí principal i el corriol que hi baixa encara són perfectament visibles i permeten descobrir un dels espais més evocadors del patrimoni popular de Vacarisses. Les pedres, els arcs, el safareig i els bancs encara expliquen la història d'una comunitat que va saber convertir un brollador d'aigua en un lloc de convivència, de treball compartit i de celebració de la vida quotidiana.

    

 

També et pot interessar: 

El Bovet de Vacarisses: història d’un mas entre llegendes, monedes falses i transformacions

El Palà de Vacarisses i la memòria del territori

Sant Jaume de Vallhonesta: història de l’antic hostal del camí ral

 Si vols continuar explorant...

Rastres de l’antic camí ral entre Vacarisses i Olesa

Què ens diu avui el poblament dispers medieval de Vacarisses? 

 

La casa Vella de l'Obac, un conjunt històric clau entre Vacarisses i la Serra de l’Obac 

 

 

 

Bibliografia

Farrés, J. M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses.

Valls i Pueyo, J. (1994). El mas Sanana. Balcó de Vacarisses, (313).

Fonts

Diputació de Barcelona. (2010). Font de Sanana i safareig (Fitxa 08291-149). Mapes de Patrimoni Cultural.

Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 303.