On el temps descansa, la Pedra Degollada de Viladecavalls

Entre equilibri, llegenda i segles de silenci

De vegades el territori parla en veu baixa. No amb la solemnitat d’un temple ni amb l’arrogància d’un castell, sinó amb el xiuxiueig d’una pedra que ha vist passar els segles. A Viladecavalls, entre pins, vent i senders que fan olor de terra antiga, s’alça la Pedra Degollada: una forma impossible, suspesa entre l’equilibri i el misteri, que sembla contenir —com si respirés— tota la memòria del paisatge català.

No és un monument fet per mans humanes, i tanmateix imposa una presència que desarma. Allà, a la serra de Collcardús, la pedra es torna paraula: parla del temps geològic i del temps humà, de les llegendes que es barregen amb la pols, del tremolor lleu que produeix saber que alguna cosa tan immòbil pot, d’alguna manera, estar viva.

 

Una formació geològica que parla

La Pedra Degollada és, per sobre de tot, una creació del temps. Va néixer al Triàsic, fa uns 230 milions d’anys, quan el món era un altre i els continents encara es buscaven. Està formada per puding de quars, aquesta mescla de fragments i memòria mineral que el temps ha anat soldant fins a convertir-la en roca pura, resistent, gairebé obstinada.

Dos grans blocs la conformen: l’inferior, arrodonit i sòlid com un cor antic; el superior, més pla i més lleuger en aparença, sembla sostenir-se en un equilibri improbable, com si el vent l’hagués aturat just abans de la caiguda.
A uns 399 metres d’altitud, a la falda del camí de Can Margarit, la pedra emergeix com un gest que interromp el paisatge, un punt de respiració enmig del bosc.

I aleshores passa: un es deté. Sent la calma del lloc, el murmuri de l’aire, l’eco profund d’una matèria que ha resistit el pas dels mons. La pedra no parla —o no amb paraules—, però el seu silenci conté una veu antiga, una manera de dir que la paciencia també pot ser una forma d’existir.

 

Història i memòria del lloc

La Pedra Degollada no és només geologia: és també història que s’encarna en pedra. El seu nom apareix ja en documents del segle XIII, quan servia com a moió i punt de referència per delimitar terres i camins.
Pensar-hi provoca un estremiment: imaginar aquells camperols medievals que la miraven amb la mateixa barreja de respecte i costum amb què es mira una vella alzina del camí; homes i dones que potser, sense saber-ho, ja sentien que aquella roca tenia una presència sagrada, una immovibilitat que organitzava el territori i el temps.

I com tota pedra que sobreviu als segles, la llegenda l’abraça. Es diu que, durant les guerres napoleòniques, un grup de soldats va intentar fer-la volar amb explosius —potser per simple desafiament, potser per por al que no s’entén—, però la roca no es va rendir. Va romandre intacta, com si el paisatge mateix la protegís.

Aquest gest —la pedra que no cedeix davant l’estrèpit de la història— la converteix en un símbol sense intenció, matèria fidel a si mateixa, memòria d’una terra que resisteix.
No lluita, no fuig, no reclama res: simplement perdura, com si el temps passés per ella sense atrevir-se del tot a tocar-la.

La Pedra Degollada xiuxiueja que la herència del paisatge no sempre brilla ni s’alça amb orgull. De vegades és només una ombra en el sender, una forma suspesa entre el cel i la terra, esperant la mirada de qui s’atura.
Invita al silenci més que a la paraula, al ritme lent més que al pas. Ensenya, sense dir-ho, que la bellesa pot ser també quietud, que hi ha una tendresa antiga en les coses que resisteixen sense fer-se notar.

En un món que corre, que mesura i que oblida, aquesta pedra recorda una altra veritat: que el més humil pot contenir l’etern, que allò que no es mou també respira, i que en la seva aparent immovibilitat batega, encara, el cor del paisatge.

 

Com visitar-la (i gaudir-ne)

Si decideixes acostar-te a la Pedra Degollada, aquí van les meves recomanacions:

• L’accés és relativament fàcil: comença des de Viladecavalls, passant per la urbanització de Can Corbera, i pujant per la pista cap a Can Boixeres, fins a agafar el desviament que porta a la formació.

• Porta calçat adequat, aigua i una mica de paciència per baixar un tram de pendent —la vista des del camí no sempre és perfecta, però val la pena acostar-se amb calma.

• Aprofita per fixar-te en la vegetació de la zona: pins, alzines, arbustos mediterranis que envolten la roca… l’entorn acompanya el moment de parar i observar.

• Si t’interessa la geologia, tingues en compte que ets en un aflorament del Triàsic, amb materials que testimonien gairebé un quart de mil·lenni geològic: un bon moment per aturar-se, prendre notes o fotografiar detalls.

• I per què no, porta alguna cosa per asseure’t un moment —una manta, una llibreta— i simplement contemplar: la llum, els núvols, el silenci, el vent… tot forma part de l’experiència.

 

 

Ubicació: Coordenades aproximades: 41.57366° N, 1.95421° E.

 

Diputació de Barcelona. (s.f.). La Pedra Degollada. Inventari del Patrimoni Cultural.

Fontsaigua. (2023, 2 de enero). La Pedra Degollada de Viladecavalls.

La Vanguardia. (2022, 30 de enero). La Pedra Degollada.

Wikiloc. (s.f.). Viladecavalls – Pedra Degollada – Turó den Ros – 100 Cims.