domingo, 22 de julio de 2018

Icnites de dinosaures C58

ICNITES DE COLLCARDÚS - C58

Ara farà un any, que vaig saber d'aquesta curiositat. De fet, va ser per una bretolada, un "Te quiero Carmen", que algú, amb dos dits de seny, va grafiar al talús de la roca que les manté.


Icnites C58


D'ací, que en una reunió de pares, mares i mestres, una de les mestres estesa en aquestes,  va fer una lleu menció. Van ser els primers contactes amb aquest seguit de bonys, que a ulls cecs són,  simplement, unes pedres més,  pintades...  per algun il·lús.

Fent consciència d'allò, que podia ser inèdit i buscant informació per internet, l'única recerca per aquesta via va ser el bloc de Camps, on va fer referència a aquesta mateixa possibilitat.

I aquí es va iniciar un seguit de "tocs - tocs" a diferents portes; Centre Crusafont de Sabadell, ICP,  etc.,  on ens van encaminar a una persona molt entesa en la matèria.  A més, aquesta persona, ens va fer una petita, però molt interessant, xerrada envers icnites. Un breu de les actuacions, en cas de trobar-les, així, com un resum de l'extensa normativa, que acompanya aquest tema i que no és manual assidu dels caminaires. 

Amb aquestes dades i feina feta, ho vam voler traspassar a l'ajuntament de Vacarisses, per donar constància i, si era procedent, donar pas a l'inventariat de les icnites al saquet de patrimoni local. Única intenció de guarir la seva documentació i,  perquè no,  protecció.
No oblidem que estan posicionades, a tocar la C-58, en qualsevols tasques d'àmpliament, aquestes aniran a fer farcit del material d'asfalt..., això no obstant, no ens agradaria.

En veure, que en any vista, tot ha continuat igual, el segon pas era contactar, directament, amb el Departament General del Patrimoni i cultura.
I en aquest punt estem. 

Expectant de properes notícies i del futur d'aquestes possibles empremtes, penso que com a valor científic, estaria bé, poder tenir-les inventariades i cartografiades (en cas de no tenir-ho fet encara).  Les icnites són uns fòssils efímers i de difícil conservació, però amb la tecnologia actual, fotogramètrica, segur es podrien obtenir models 3D, per troballes i estudis posteriors. La seva destrucció, una pena envers valor patrimonial del municipi, però és una guerra d'altre camp.

____________________________________________________________________

Un apunt important: Aprofito aquest post per fer referència a la trobada de la petjada d'arcosaure, als límits Olesa-Vacarisses. Que tot i ser notícia Olesana, per molt poc, va ser trobada a terme de Vacarisses.

Els arcosauremorfs, van ser uns rèptils que donaren evolució als cocodrils i als dinosaures. Si pensem que l'espai que formava el Vallès Occidental, Bages, etc., va ser un mar. Qui diu que aquestes petjades no podien ser d'aquest mateix animal?

____________________________________________________________________



Fonts:

ICP
Centre d'interpretació de Fumanya
Bloc de Camps


 

domingo, 15 de julio de 2018

Turó Roig de Vacarisses

El Turó Roig

Coordenades: N 41.6316769, E 1.9608477


El veí discret de la Roca Salvatge i el Paller de tot L'any. I dic discret, per la seva ubicació, més amagada, envers els seus amics del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Amb una alçada de 688 m, és tot un pedrot i, no està molt lluny dels seus companys de terreny - en quant a protagonisme geologicament parlant - i a més, també és una veritable meravella visual.

Aquest pètric ha estat un vigilant reservat i prudent, del pas del temps. Modificant el seu aspecte, segons els moments de la vida, però sempre contingent i heràldic.


Turò Roig


Quan la canalla em va preguntar sobre aquesta curiositat, vaig fer cara de pòquer, ja que poca cosa podia dir més; Que era una pedra amb més pedres engantxades!!.  I clar, això com que no podia quedar aquí. Vaig decidir fer una mica de recerca, i poder donar una explicació més "professional", a ulls de nens. De pas, jo mateixa, saber una miqueta més. 

Pensem, que tenim la sort de viure en un espai geològic, (una geozona, com li diuen els experts), que és una de les millors mostres, a nivell mundial, en quant a dipòsits de conglomerats.  A part de tenir un importantíssim interés i valor patrimonial (conjuntament amb la Muntanya de Montserrat). 

  __________________________________________________

Parlem de l'espai que limita entre la depressió del Vallès i la depressió centra, i entre els rius Ripoll i el Llobregat.

 __________________________________________________



Normalment és visita, de segona categoria, quan caminaires fan una excursió cap a la Font de la Portella o indrets amb més reconeixement. 
Entre d'altres motius, perquè has de desviar uns metres el camí principal. 
Però val molt la pena, apropar-se.

⇒ Posem un punt d'inici a l'eocè (56 Ma). L'aigua era la gran protagonista al planeta, escalfament global, desglaç dels pols, humitat i augment d'aigua dolça, davant la salada. 

El clima del planeta havia de fer, la mateixa sensació que quan fas una bona sessió de dutxa calenteta i, surts vermella com un llagostí dins un bloc de baf.
Els animals, del moment, que dominaven el "cotarro" i millor ho passaren devien ser els cetacis...

És doncs, en aquest moment, que els corrents d'aigua feien vida amb molta passió, i eren fortes com per arrelar amb pedrots de gran tamany fins als llits. Però també altres aigua-materials, que per impacte feien un "Slurry" (pasta aguada), - com els menús d'aquella marca de menjar ràpid - i, arrastraven tot tipus de partícules en el seu pas. I és això, el que veiem al Turó del Roig.  Un plat combinat de grans i petits material codolars, condimentats amb argiles (vermelles) i blocs calcaris. 


Després, l'erosió ha acabat de fer la seva feina i ens permet veure aquestes capes en un sol bloc.


Faig un apunt. Espero amb els meus arguments, no haver-hi posat pèls de punta a cap entès. És més, si algun coneixedor, més expert, pot afegir o corregir alguna de les coses dites, estaré molt agraïda.


Fonts consultades:

- Bloc de Camps
- Sedimentología del sector occidental del abanico costero de Sant Llorenç del Munt. M.L Blanco





domingo, 24 de junio de 2018

Agulla del Gegant Encantat - Montserrat

El Gegant Encantat de la muntanya de Montserrat

 

Cada vegada veig més clar, que a la muntanya de Montserrat deuen haver-hi més espècies del bestiari català, que animalons a l'Arca de Noè en el seu temps.
En el cas de la Montserrat, en estat petri, però, en certa manera, allà hi són tots ficats. Un poti-poti de "besti-petri-catalanus" ben complet a dojo.

Així doncs, vet aquí una vegada, quan els ocels tenien dents, que a la muntanya de Montserrat vivia un gegant. Un gegant tracalet amb pocs amics, per no dir cap. Enemistat amb els vilatans propers, amb les bruixes de poc pentinar i , fins i tot , amb el Déu omnipotent del seu temps. 

Tan mala baba devia tenir, el nostre gegant, que les pobres bruixes fins als nassos de les seves tocades de pebrots, li van fer un encanteri. 

Un dia, mentre vigilava el seu ramat, un jove vailet, va escoltar el suau murmuri de dos esquirols (i jo afegiria que de color verd, per acabar d'amanir les faules) Però, la història diu que eren dos esquirols i així ho deixem. 
Aquests animalons, comentaven el malefici recaigut al gegant, per part de les bruixes: 

_________________________________________________ 

El gegant estava encantat i condemnat a no veure mai el Sol. Si, el gran astre, feia la seva presència a ulls del gegant, aquest quedaria de pètria testa.
_________________________________________________ 


Ara, el jove, entenia els hàbits noctàmbuls del gegant. Aquest sempre sortia al cap vespre, a l'hora que surt el gripau de les tres potes, destrossava conreus i es menjava els ramats.

El jove pastor va córrer a explicar el descobriment i, va ser que, li van parar un bon parany entre tots els del poble.


Font: Todo colección Imatge dels anys 40

Aprofitant que el gegant no podia sortir de dia, els vilatans van anar a buscar el ramat del gegant i se l'emportaren.  Un cop al sac i ben lligat, van anar escampant aquests pels diferents pobles; un xai a Monistrol, una ovella a Collbató, l'altre a Olesa, una vaca a Vacarisses, i xau-xau , que el van dispersar fins més amunt de Martorell.

Quan va arribar la nit, el gegant amb una gana que alça va sortir del seu cau i amb tanta pena que només va trobar ganyips per menjar.  Enfadat i amb gana, s'anava allunyant cada vegada més, fins que trobà, al cap de dues hores, la primera manduca a Monistrol.  La fam feia la seva i va continuar la recerca. Tot devorant les ovelles i bestia que, dispers, anava trobant. A tocar el Pont del Diable s'adonà de la seva ximpleria i tornar a corre-cuita cap al seu cau. Però anava massa panxut i les cames li feien figa. L'albada va fer llum i li il·luminà el cap, tot just, en el moment que enfilava la muntanya. El gegant restà immòbil i es convertí en roca.

És de bona font, el saber, que aquest encanteri té un cicle que va de 100 en 100 anys. En entrar el nou segle, sembla ser, que encara s'escolta la veu del gegant demanant a Déu que, si us plau, desfaci l'encanteri, amb aquestes paraules:

- Senyor, la humanitat ha progressat; ¿em podeu desfer la maledicció?.

I la seva resposta, contundent i voladora per tot l'eco de la muntanya.

- No! 

Imatge: L. Carpio
Font:
Llegendes de Montserrat 
Imatge: Todocoleccion 
  

 

domingo, 17 de junio de 2018

Fòssils dels carreus del Monestir de Sant Cugat

Carreus i fòssils: Monestir de Sant Cugat del Vallès

Hi ha un moment, que tot infant i no tant infant, descobrim el món dels dinosaures. Pot ser a infantil, a primària o, com és el meu cas, mirant Jurassic Park.  

Sam Neil, aquell intrèpid paleontòleg i aventurer, un Indiana Jones, versió "madurita", amb necessitat de corticoides anti-al·lèrgiques, cada vegada veia canalla de menys de 18 anys.


Els fòssils del Monestir de Sant Cugat
Petxina mur Monestir

Doncs aquestes, petxines i caracolets, van ser de molt abans que els dinos. I això, sembla que encara sobta més, abans dels dinos! Comencem a hiperventilar pel fet de pensar, que una fracció de vida, a la història de la Terra, ara la tenim emmarcada, petrificada i encastada en cada carreu, dels murs que formen part del Monestir de Sant Cugat.



Eres geològiques a gran escala

Jo no sóc geòloga i no podria atrevir-me a dir més del que veig i observo. Què és pedra calcària (lumaquel·la), paraula que he après avui, i que la seva extracció, amb prou indicis, s'ubicava a la pedrera de Campanyà de Sant Cugat del Vallès. Un punt d'explotació, d'aquest material, encara actiu al s. XIX.

  • Coordenades pedrera (d'aproximació): 41°28'56.1"N 2°03'43.2"E - Carrer de Campanyà.


 _____________________________________________________

Les lumaquel·les són roques sedimentàreas, formades per acumulació de fòssils i mol·luscs.
 _____________________________________________________



Pensar en pedreres de proximitat, és de sentit comú, i més en un temps en què el transport de material, sempre a sang, no devia ser massa fàcil, logísticament parlant.



Breu d'Història (de butxaca): El Monestir de Sant Cugat té un inici documentat, voltant el s. IX. Per desgràcia, tenim, anteriorment, tota  l'Alta Edat Mitjana indocumentada. D'aquí el seu sobrenom: Els anys de la foscor.

La Llegenda, i alguns historiadors, ens parlen d'un assentament d'origen romà  -El castrum octavià-: Voltan's el s.IV i entorn aquestes comoditats de la vida post-romanorum, es va desenvolupar l'activitat religiosa benedictina. Tot amanit i endolcit amb una bonica llegenda-tradició: Sant Cugat, màrtir (Cucufato). 

Màrtir del S. III, cristià exemplar, i predicador de la doctrina cristiana, que els romans van fer "pernilets" amb ell, a l'emplaçament que després es diria Sant Cugat. Aquest màrtir, (amb més vides que un gat i amb la mala sort de nèixer 100 anys abans del Concili de Milà), sembla que ja a les masmorres, encara va  saber fer amics i, els carcellers es van convertir al cristianisme. Tot un crack de la venda directa de l'època, Amazon deuria tremolar!. El desenllaç d'aquest senyor, sembla que, va ser demanar accedir al regne celestial per via del martiri i finalment esser degollat com a premi.
 

Entre, el capitol de la història del màrtir Cucufato (s.III) i els inicis documentats del Monestir de Sant Cugat (s.IX), un temps de conflictes bèlics constants, aquest edifici va ser construït en diferents èpoques -amb les tendències arquitectòniques de moda del moment (preromànic, romànic, gòtic, etc)-  i per etapes de més o menys esplendor econòmica. Com seria, poc després, voltant el s. X, -tot i la ràtzia sarraïna d'Almansor- que va ser el seu punt auge, arquitectònicament, parlant.  

La seva construcció es va allargar, amb l'acabament de torre campanar,  ben entrat el s.XVIII. 


(Algun misteri devia haver-hi amb les torres campanar de les esglésies i monestirs, que moltes quedaven inacabades. Poder algun tribut extra havia de pagar la comunitat, per disposar d'aquest element..., tot i això, és un misteri "collita pròpia").




Però tornem a les pedres: En aquest devanir, de necessitat d'autoprotecció, envers els atacs d'altres senyors feudals, de sarraïns o d'altres ordes monàstiques (vés a saber), que es va ammurallar l'entorn de Monestir. I eus ací el seu sorgiment i motiu. 

Si volte'm pel mur restant actual ,c/de la Torre, veurem els dos trams de mur. Un de més desgastat i antic i, l'altre amb els carreus una mica més definits o escairats, però amb aquesta constant de material de lumaquel·les.

Voltant el Monestir, a peu de terra, s'han respectat gran part dels marges que devien ser-hi originaris.


__________________________↫↬________________________

Els murs, en un temps més tranquil i de relativa pau, s.XIV - XV, i també de decadència del mateix com a centre religiós, van ser desmantellats per construir moltes de les cases que envolte'n. 

Ara no resta res, ja que moltes estan força reformades, reconstruïdes o desaparegudes.




Fonts:

Monasterios de Catalunya  
Bloc de Camps 



jueves, 14 de junio de 2018

El xiprer un llenguatge medieval

El xiprer com a llenguatge medieval


Els caminaires assenyats i curiosos, que agradem de voltar per cases a pagès, masos, antics hostals medievals o de temps modern, sempre reconeixem el flanqueig del xiprer, que bandejen els camins. Camins més o menys importants, sempre d'accés al mas. I de segur que més d'un cop ens ha vingut al cap, el perquè d'aquest arbre i no altre. A mi sempre...

Quan volto amb la canalla i/o amics, no em puc estar de donar aquesta explicació apresa. Una força, estranya i impulsiva, em fa explicar anades i vingudes d'aquest preciós arbre, ple d'història i misteri. Tan pesada dec ser, que més d'una vegada m'he trobat amb un: "mamà que ja m'ho has explicat vint-i-cinc vegades"!! Però, ho sento, no em puc estar de posar cullera de sucre a l'excursió. I pels que tenen la sort, de no haver escoltat vint-i-cinc vegades la meva xerraire, he fet aquest post.  Espero que us vingui de primeres, en cas contrari... no sóc responsable.

 
Frontedissa Mas Bovet


Així doncs, Edat Mitjana, concretament baixa Edat Mitjana s. X - XV, un temps de relativa tranquil·llitat econòmica, menys conflictes bèl·lic, reactivació del comerç -fins i tot especialització d'oficis- i sorgiment de la burgesia. I com a època de bonança, la gent treu el nas de casa i li agrada viatjar. Viatges que podien ser donats per "plaer-peregrins" o per transaccions de comerç. Certament, poc turisme devia existir a temps medieval; Peregrins amunt i avall, pagesos que visitaven familiars, marxants, comerciants, senyors feudals en carruatge o a cavall, benedictins cap a altres monestirs de la comunitat, etc.


En aquest context de nou transit de caminaires, les cases de pagès o els petits i grans monestirs, que disposaven d'ubicació privilegiada (vora els considerats camins Ral =reals), Camí romeu van veure que farien el seu agost.

____________________________________________________

Moltes d'aquestes residències particulars es van transformar en hostatgeries. Oferint diferents serveis, segons la seva disponibilitat i funcionalitat.
____________________________________ 


Alguns d'aquests hostals, a més, eren ben visitats assíduament per certes classes socials i algun que altre capellà, que devia passar a fer confessions a domicili. Sabut era dels serveis oferits, en alguns d'ells, una mica més llibertins...

Però, quedava una assignatura pendent, que era donar a conèixer els serveis que oferien a cada hostal. En un temps d'analfabets al 99%, els flyers no devien de donar bon resultat, és per això que un sistema, a l'estil "WhatsApp", però sense wifi, es va posar en marxa de manera infal·lible. Els oficis es representaven amb l'eina en qüestió, els espais de pau amb una mà oberta, etc... Tot un sistema de jeroglífics cada vegada més elaborat. 

El llenguatge simbòlic és fabulós, segles després, esdevindria, en el temps, en un llenguatge sorprenen i veritablement críptic-simbòlic, com: el llenguatge de les flors (en temps Victorià) o el llenguatge dels vànols, increiblement preciós. 

Com que veig que me'n vaig, torno a temps medieval i xiprers. Aquest arbre, per les seves característiques, és molt longeu, alt (es pot veure des de lluny), perenne i amb un bagatge místic-simbòlic a l'esquena des de temps de grecs i romans, era dels més apropiats. 

La gent que viatjava a peu, que era el més comú, no podia portar moltes coses a sobre. Coses bàsiques, de seguretat personal i poc més. Per tant, descansar, dinar o inclús fer nit de camí, era la constant. Els hostals, fondes, "figones", a peu de camí principal eren habituals, i per l'alta muntanya o camins menys assidus, l'hospitalitat a les anomenades "barraques/corts dels pobres" era molt típic. 

Com a senyalització de la disposició d'aquests allotjaments, es feia servir el xiprer. Inclús amb un inequívoc codi pel "manual del bon viatger", segons la seva ubicació. 

________________________________________

Un xiprer volia dir que era un punt de descans amb aigua, dos que podies menjar i tres o més, un punt per poder fer nit. 
________________________________________ 

 
Font. Blog Amics arbres

Però també, i ja des de temps romà, el xiprer formalitzava els accessos a les millors domus romanes. Era magnificat l'accés amb dues fileres paral·leles a cantó i cantó.  Aquests eren símbol de disposar d'un bon estatus social a l'època. També, als camins de les poblacions, eren plantats com una salutació al veïnat i visitants. Els masos catalans, els "palacetes" espanyols o les finques rústiques van fer seu aquest vocabulari-simbòlic de "Welcomes".

Més endavant, amb la cristiandat, va ser que el xiprer va agafar un caire més funerari, inclús com a símbol de mal auguri i relacionat amb dimonis. Absurdament merescut.

Ara sí, quan volteu els preciosos masos i pareu a mirar els xiprers, pensareu vint-i-cinc vegades en aquest post! 


Un blog molt interessant: Amics arbres