sábado, 13 de julio de 2019

Dos nous petròglifs - Castellbell i el Vilar

Dos nous petròglifs al Bages

Tancant el cercle: Marques de possessió o Marques de Casa 



El dos nous petroglífs que l'Elena em va ensenya van ser, en certa manera, definitori per desvelar el misteri suscitat amb el primer que vam trobar; La pedra del David, també a terme de Castellbell i el Vilar (Bages).

Aquests nous monogrames marcats a la pedra responien a un traçat més aviat de tarannà medieval o posterior, i va ser el fabulós llibre de Rudolph Kock, El libro de los símbolos, que va encaminar a una possible resposta.



Laura i Elena en tasques de neteja

Aquestes marques gravades a la pedra, semblan ser unes fantàstiques Marques de Possessió.

Els particulars símbols, en un principi, eren fets servir pels camperols envers les seves limitacions territorials, així com es podia fer extensió a totes les seves propietats materials. Moltes vegades marcades amb la mateixa simbologia.

Aquestes es podien exhibir en trocs d'arbres, animals domèstics, cavalls, ramaderia, sacs de producció (llana, gra), eines emprades, catifes, teixits, etc.

Un temps posterior, aquestes mateixes marques van definir les diferents Cases o famílies dels voltants, agafant un caire més personal. La marca podia esdevenir en variacions estilístiques, segons els diferents membres de la mateixa saga familiar.

En un temps final, l'ús d'aquestes marques va funcionar com a distintiu comercial o industrial, marques d'artesà o d'artistes.

La creació gràfica també va passar per un seguit evolutiu. En un principi el traçat era recte, en predomini, i senzill. Les formes corbades o amb més elavoració van ser emprades posteriorment.


Era curiós el sistema de repartiment de terres. Un element que formava part d'aquest procés era: el Pal de la sort.

Les primeres comunitats feien a sort, entre ells, al representant que cuidaria pels seus interessos i dominis, davant qualsevol necessitat, conflicte entre cases o assetjament senyorial. Un xic així com un president de comunitat, si em permeteu la comparativa.

El pal de la sort tenia un símbol gravat, un símbol prèviament conegut per tots els candidats. Aquest amb un grapat de més pals, de la mateixa mida, es ficaven dins d'un barret. Els camperols havien d'anar agafant, per tandes, un d'ells. Com no cal dir, a qui li tocava el pal gravat, seria el candidat responsable en afers i gestions de mediació.

Les Marques de Casa més desenvolupades contenien formes més elaborades i inclús noms o lletres, dels seus representants.


Pedra arenisca amb Marques de Possessió.
Fonts:

El significado de las artes visuales.  E. Panofsky
El Libro de los Símbolos. R. Kock



Gràcies a l'ajuda de l'Elena, pel seu sistema rastrejador propi, i a la Laura sempre disposada a donar un cop de mà. La neteja de la pedra es va fer al mes de juny 2019.

domingo, 7 de julio de 2019

La nimfa dels boscos, Cal·listo

El mite de Cal·listo

Dies de calor, de molta calor, ens aquests dies de juliol. Temps que convida a sortir, només a la nit, i aprofitar a mirar cap al cel. És el màgic moment de fer memorables, els petits punts lumínics que ens saluden des de l'espai i observar-los, amb un pessic de visió poètica.

Ara per ara, per nosaltres i pel frenètic ritme diari que portem, els estels són simplement això, petits punts de llum molt llunyans, però va haver-hi un temps, on la seva rellevància era tan gran, reconèixer les constel·lacions i les imatges que anaven associades a elles, era tan important, com per nosaltres identificar els senyals de tràfic per circular, en el nostre dia a dia.

Les constel·lacions formaven part del sistema de navegació més fiable i infal·lible a la nit, i saber llegir-les era vital, fins al punt de poder donar mort a tot el grup, si erraves com a guia de navegació.

Els noms donats a aquestes associacions d'estels, no era més que un intel·ligent sistema mnemotècnic, pel qual fos fàcil recordar la referència i distància envers un altre punt.

Tot un plegat de noms grecs, romans i àrabs, arribats fins als nostres dies. Això ja ens acota el cercle històric, donant peu a la rellevància i protagonisme del moment històric.

Però de mites hi ha per fer un nou blog!, poder en un altre moment... ara, per ara, us convido a conèixer a Cal·listo, tot i ser nom d'home per nosaltres, en temps de grecs i romans, era un nom femení, concretament d'una nimfa dels boscos. 

De segur molts em sentit parlar d'ella, però amb el seu sobrenom, com és més coneguda: l'Osa Major.

Trobar-la és molt fàcil, només has de saber trobar el Nord. Sembla un brillant carro amb cua llarga.

El punt poètic dels déus de l'Olimpi, ens ho explica Hesíode s. VIII a. C i que acabaria de modelar Ovidi, al seu llibre Metamorfosis, vers el 29 d.C.

Aquest darrer poeta romà ens explica que Diana (l'Artemisa grega), juntament amb les seves nimfes, es preparaven per donar-se un bany al riu. Cal·listo, prudent de no mostrar el seu avançat estat de gestació, ja que totes les nimfes seguidores de Diana havien de ser verges, no es volia treure la roba. Però no ho va poder amagar per molta estona, donant peu a la ira de Diana.


Diana y Calisto. Rubens, Pedro Pablo. Museo del Prado

La diosa olímpica la va expulsar i li retirar la seva protecció. Va entrar en escena la gelosa Hera, esposa de Zeus, intuïnt d'on venia aquest embaràs i la  transformar en una osa. Artemis o Diana, deesa de la caça, la va matar.

 
Zeus, qui havia estat el causant de l'embaràs de Cal·listo, ja que havia adoptat la forma de Diana, per aprofitar la benevolència de la nimfa, amb qui sí que accediria a mantenir relacions, s'apiadar i la transforma en la constel·lació de l'Osa Major.

Fonts: 
DICCIONARIO DE MITOLOGIA GRIEGA Y ROMANA . Pierre Grimal
El Rincón de Maite. Maria Teresa García Pardo
 






miércoles, 17 de abril de 2019

L'inèdit petròglif - Castellbell i el Vilar.

L'inèdit petròglif de Castellbell i el Vilar

La Pedra del David


Unes contrades estrictament de pas, freqüentades per ciclistes i caminares. Tot just en el trencall que fa pujada a  un antic mas,  hi ha aquest curiós petròglif, també dits escultures, sobre la roca sorrenca que, per la seva disposició, sembla mirar-nos de cara.

Petròglif d'estètica esquemàtica

Hi destaca, entre el seguit de pedres caigudes de la carena, un esquemàtic gravat, com si es tractés d'un fragment caigut de l'abric proper. El corpus representat evidencia un gravat en "u", amb un burí prou afilat, i traçat amb força decisió. 

Un gravat rupestre, marques d'època medieval o un senzill gravat de propietat del mas proper en el temps que va ser actiu ...? Fins que soni la tecla adequada, no ho sabrem.

En qualsevol cas, sobta la seva similitud amb els traços esquemàtics de les pintures rupestres, descobertes a Sierra Morena (Jaén) o a la part de Galícia, durant el neolític (ca. 6.000 - 2.000 aC), i temps posterior a la península Ibèrica. No obstant això, la datació d'aquestes manifestacions artístiques és molt dificultosa.  El dipòsit de minerals acumulats a la superfície, podria orientar-nos en aquesta fita, però, en el cas d'aquesta roca i degut a la seva ubicació, no resulta una tasca fàcil. És la comparació estilística la que podria parlar amb una mica de claretat.

Com a referents propers cronològics, podem parlar de la Pedra de les Bruixes de Sovassona, o la Pedra de les orenetes (en pintures rupestres) a La Roca del Vallès.


________________________________________________________

En aquest sentit, els gravats lítics han estat considerats com un "art" de segona. El cosí lleixo de l'art parietal. Per algun motiu, no ha aconseguit despertar l'atenció dels investigadors, tal  com ho han fet les pintures rupestres.
________________________________________________________


El criteri representatiu del petròglif és un misteri, com ho és tot l'art prehistòric. Per saber-ne la intencionalitat, ens haurien de poder ficar en el cap dels seus creadors i, per evidències cronològiques, és merament impossible. 

Teoria de "portes Xamàniques", un pas entre el món proper i altres d'onírics i sensorials; punts per desenvolupar rituals propis de qualsevol cultura, diverses cerimònies, etc., totes les interpretacions tenen un espai davant aquesta pedra

Un enclau per pensar i aprofundir en els pensaments epistemològics més humans i socials.

La realitat més propera, a part dels registres arqueològics físics, són els estudis etnogràfics. Les cultures o societats de "primitius actuals" o, com anomenem actualment aquests grups, pobles caçadors-recol·lectors actuals, són, com aquell que diu, fòssils d'informació vius.

Les seves tradicions, rituals i les seves temàtiques iniciatives, ens apropen al món dels "xamans" i la seva interpretació en els diferents estats de consciència alterada.

Tot això, són teories. Intents de donar resposta a un tema què, mai millor dit, hi ha per picar pedra.

Què és un llenguatge, és evident, què no sabem el significat, donat la simbologia esquemàtica, encara més. Però que són manifestacions d'homes i dones que van fer camí i visqueren el dia a dia en aquesta mateixa terra, això és una sublim realitat. Grups socials que, escolliren, amb molt de seny, aquestes contrades per viure. Espais propers de recursos naturals, l'aigua del Llobregat; la climatologia estacional adient per la nostra altitud, voltant els 200 m, etc., sabies decisions dels nostres antecessors.


Ara el que més sorprèn i emociona, en un "bati burri" de sentiments, és la manca d'estudi, envers aquest patrimoni fràgil i desconegut, que de segur hi resta amagat, a l'espera dels seus descobridors o descobridores.

En el seu entorn



HIPÓLITO COLLADO GIRALDO- Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueología, t 8, 1995, págs. 135-190  Link URL
Pedra de les Orenetes  
Anati, Emmanuele. EL ARTE DE LOS COMIENZOS. UNESCO - El Arte de los comienzos

viernes, 12 de abril de 2019

Les sabates de l'Edat Mitjana

Les sabates de l'Edat Mitjana

El moment del cafè amb sabatilles

No fa gaire, fent xerrada amb un bon amic, em va preguntar, el perquè de la meva passió per l'Edat Mitjana. Un temps segons "tòpics" d'edat obscura, de bàrbars, de misèries, de crema de dones "bruixes"...


- Ahhh!!, va ser la meva resposta!!! I no pas injustificada d'aquesta visió, del meu estimat amic. Els horrors de l'Edat Mitjana, la superstició, la caça de bruixes! Dragons i Masmorres!! 

Anem ha passar YouTube, senyors amb cucurutxos al cap, monjos, castells, càstics corporals,  sempre les mateixes dantesques visions, d'un temps poc racional. 
EI!, i és veritat aquesta part de l'Edat Mitjana, però no tot d'una, única i plegada. Les perspectives de l'Edat Mitjana són molt més i, ara, sense ànims d'adoctrinar a ningú, intentaré argumentar-ho.

L'Edat mitjana és un nom donat a un temps ubicat "en mig de". Però no defineix res. Sembla de "perogrullo", però està molt lluny de la seva realitat. 
És un invent, un nom que, consensualment, des de la cultura Europea Occidental del s. XVIII,  ens ha servit per justificar el valor d'altres períodes que, per interessos, ens donen, més còmadament, la mà. 

Fem visió de planejada d'au en el temps. Segles XVIII - XIX, Roma és el gran referent pels estudiosos del moment. 
Roma, com a cultura clàssica, és un precedent de valors artístics i funcionals, estretament lligats amb la base del "nostre" sistema capitalista, que ens agrada tant. L'Estat és l'única "religió" i com a tal mereix tot el respecte. Una idea d'estat actual conformat, com a imitació d'aquell temps. 

Recordem que, els s. XVIII - XIX, van ser la llavor de la formació dels estats nacionals, tal com els coneixem avui. Aquesta repartició "interessada" de la terra, havia de tenir un fil conductor i justificador i, s`havia d'emparar en una estructura que ja havia demostrat la seva eficàcia.

Roma i el Renaixement, a més de ser una cultura urbana, fet que també ens va molt bé, s'ajustaven perfectament a tot allò que es volia inculcar socialment; i principalment, el protagonisme i valor dels diners.

______________________________________________
La consolidació de l'Estat era la directriu principal als s. XVIII - XIX
____________________________________________

Així doncs, allà pel mig, quedava una cosa estranya, un temps amb uns valors diferents, amb un procediment de treball tancat, un món ruralitzat en un 80%, temps feudal, de monarques i senyors de l'antic règim, de monjos, d'enfermetats,  etc.

Aquesta valoració era molt difícil, donat el posat "anti" tot això, dels intel·lectuals del s. XIX.

Els únics que van parar atenció en aquest temps, van ser els romàntics. I, certament, encara van lligar més la troca... pobres meus... cementiris, abadies, amor cortès, princeses, trobadors, ... Tot un plegat de tòpics molt ben embolicats amb un gran llacet vermell.


_____________________________________________ 
L'Edat Mitjana, massa temps, a quedat desnotada i infravalorada. 
______________________________________________


Però si ens posem les "sabates de l'Edat Mitjana", caminarem per molts més espais. 

La universitat, un invent medieval; El primer "hippy" de la història, Francisco d'Asís (tot i que encara no ho sabia). Un boig, tronat segur, però amb uns valors tan particulars, que ja voldríem compartir amb una societat "moderna" actual.

Guda de Weissfauen fue una monja del convento de Weissfauen, en la ciuda de Frankfurt, que trabajó en la copia e iluminación de manuscritos en el siglo XII
  • Guda de Weissfauen va ser una monja del convent de Weissfauen, en la ciutat de Frankfurt, que va treballar en la copia i il·luminació de manuscrits al segle XII. Encara ella, tota xula es va fer un "autobombo" de retrat.

    Bruixes!, aquí farem riure. L'extermini sistemàtic d'aquestes senyores i d'heretges, va ser en temps del magnànim Renaixement, finals s. XV, i ja en temps moderns... no pas a l'Edat Mitjana.  Per contra, a l'Edat Mitjana, les dones disposaven de més "llibertat", i tenien accés a més professions que en els temps considerats "moderns".
    En temps del gloriós Renaixement va ser que TOTES es va decretar de clausura. Pin, pan!



    "Les sabates medievals" ens desmitificarien el tòpic de la terra plana. Fins a Colón, tots "analfaburros".

    Grupo de Santa Ana, María y el Niño Jesús. Museo del Retablo de Burgos

    • Santa Anna (mare de Maria), Maria i Nen Jesús. I què tenim a les manetes...?  Obra s. XIII.

    Doncs tampoc, qualsevol persona formada d'aquest temps, tenia ben clar que la Terra era rodona. Això ja es sabia des dels grecs!

    Una falsa creença, de contemporanis que som, acostumats a tragar. Ja ens interessa, segurament, pensar que som superiors.

    Prejudicis que ens fan pensar o més aviat, no pensar. L'Edat Mitjana és molt diferent de com s'hi han empenyorat en fer-nos veure. I més encara dels records que tinc, dels llibres que vaig estudiar.


    Parlem d'arquitectura? No em pot passar pel cap una arquitectura més funcional que el gòtic, dacord Corbusier, poder...  Però, quins arquitectes més presumptuosos i presumits, dels elements que conformen l'estructura de les seves obres gòtiques. 

    (Per cert, art gòtic, ve dels visigots, bàrbars que van "enderrocar" l'estructurat i fantàstic món romà. Els visigots també eren mal mirats, per dolents!. Aquell art, no podia tenir altre nom... l'Àrt dels "bàrbars" gòtics").

    L'Art musulmà. La Mesquita, amb quatre elements primaris constructius, el que van arribar a fer.

    Altre grup de "medievals", visió que encara comparteix bona part de la societat, i que donaria espai per un altre cafè.



    Conclusions de cafè... fàcils:  "Busquem les sabates?".


    Font:
    Luz sobre a Idade Média  Régine Pernoud
    Para Acabar Con La Edad Media  Régine Pernou


    sábado, 6 de abril de 2019

    Mina dels Morts - Vacarisses

    Mina dels Morts  

    Vacarisses

    41°34'30.7"N 1°55'14.4"E

    Un d'aquells elements del nostre patrimoni immoble. Un trist testimoni, forjat de la seva mateixa història, encara latent al seu nom.

    La Mina del Morts és un enclau, on 5 treballadors, fent el cobriment de la volta de l'obra, van deixar la seva vida. Un greu accident, en els seus darrers moments constructius, quan la volta encara no estava apuntalada.




    Dins del terme de Vacarisses, en el tram acotat entre el Viaducte del Boixadell (Terme de Viladecavalls) i el Túnel de la Mina Llarga de Torrella (Vacarisses), hi ha tres túnels petits, que la companyia del moment, concretament Zaragoza-Barcelona (ZB) va construir: el de la Mina dels Morts, el Mimó i la Torre.

    Aquesta trilogia de l'enginyeria ha quedat, discreta i poc atesa per l'admiració popular. Possiblement sota faig del fabulós Viaducte que els precedeix, però, de segur també, per la sensació d'inestabilitat sensorial i emocional que, des de temps remots, el sota món hi ha transmet a totes les civilitzacions.
    L'extensió ferroviària dels s. XIX i XX, va generalitzar aquestes construccions, de penetració dins la roca verge. Un compendi d'errades i encerts, d'arriscades decisions, de túnels abandonats en nous traçats, etc., però amb un afer constant, la d'un viatger que vol veure la llum del final del túnel.

    ____________________________________________
    La Mina dels Morts és el túnel, d'uns viatgers que no van veure aquesta llum.
    ____________________________________________
    L'auxili va ser un afer difícil. Uns camins de tartana, hores que passaven fins que les ajudes podien arribar i fer el trasllat a Terrassa, tot un conjunt de realitats que van esdevenir en un accident mortal, per aquestes persones. Les víctimes van ser enterrades al cementiri de Vacarisses.

    Fonts:
    Vacarisses: Un poble amb dues Estacions de Ferrocarril. Eduard Martínez Hernández





    domingo, 24 de marzo de 2019

    El collaret verd viatger - Vacarisses

    El Collaret verd de Vacarisses

    Cova dels Lladres - Vacarisses


    Encara no sé, per què m'embadaleix tant aquesta petita peça de guarniment personal.  Serà pel seu color, per la seva forma, per l'emplaçament de la seva troballa, vés a saber, però la realitat és que per alguna cosa que s'escapa al meu enteniment em transmet un "quelcom" que m'atrau".





    Un collaret fet amb un mineral, la variscita, que segons datacions oficials correspon a l'època neolítica de la Península Ibèrica (ca. 6.000 - 3.500 aC). La datació absoluta (feta als cossos trobats al jaciment sepulcral), dóna una cronologia de finals del V mil.lenni, primers del IV aC. El collaret verd és, també un collaret viatger. La seva procedència, en origen, sembla ser d'un jaciment del neolític antic postcardial: Mines Prehistòriques de Gavà.  


    Els seus descobridors, membres del Centre Muntanyenc i de Recerca d'Olesa, van ser els afortunats de la seva troballa, juntament amb un conjunt d'elements que conformaven tot l'aixovar funerari de la Cova dels Lladres de Vacarisses. 
    El collaret fou un element d'ornamentació personal, per una de les, possiblement, primeres civilitzacions productores de la zona. Tot ell, i el context en el que sorgeix, és mostra de la complexitat social, comercial i simbòlica d'aquests veïns vacarissencs, fa 7.000 ka BP.
    Mostra de la complexa trama d'intercanvi comercial, però també de les pràctiques funeràries, íntimes i simbòliques de la societat neolítica del moment.

    Canónicament, la terminologia "neolític" estableix la definició que dóna sentit a un procés de canvi social. La "nova pedra" o "pedra polida", serà l'etiquetatge d'aquest moment prehistòric.  I donarà espai en un període cultural, caracteritzat per la ceràmica, la diversitat d'eines i la diversificació en el seu ús. 

    La sedentarització i, per tant, un nou tractament dels difunts, dins d'un nou concepte de la propietat privada, són les petites mostres d'aquest període llarg, però constant. 
    Un procés que arriba a la Península volta'n el 6.000 aC., uns 4.000 anys més tard que al Pròxim Orient, però, que un cop arribat, no tindrà fre.

    Formalment estem parlant d'un collar de denes de variscita, de diferents mides. La seva longitud permetia donar vàries voltes. Una llargada versàtil per crear diferents combinacions y estils.

    La variscita és un mineral de tonalitats verdoses, mencionada en moltes memòries d'excavacions arqueològiques i en relació a contexts neolítics. És donat per això, la seva associació en aquest temps. El cromatisme d'aquest collaret és similar a un verd esmaragda, amb algunes peces de diferents matisos. Petites gotetes castanyes, negres o blanques, en possible barreja d'altres minerals.

    El procés de la fabricació, feia evident la seva professionalització. Des de la selecció del material, el poliment, la perforació, etc., tota una cadena operativa què, segons estudis realitzats, per dena, podia arribar a trigar una mitjana de dues hores. Informació que fa evident la necessitat d'un bon professional i, de segur, el monopoli productiu del producte en un o pocs sectors.

    L'ornamentació personal, sempre, ha estat tema present a l'espècie homo sapiens, com a mínim. Múltiples variants com; pintura corporal, tatuatges, elements o complements, etc., però al neolític, encara no sabem quina implicació era més important si a la vida o a la mort.

    ______________________________________________ 

    Allò que no entenem sempre és més bell. 
    ______________________________________________ 


    Recordem doncs, el context sepulcral de la troballa, com un element més d'aquest fabulós aixovar.

    Ara, no sé què em fa sorprendre més, sí aquesta part mística o la realitat d'entramat "comercial" que era ben evidenciat. El collaret viatger va ser trobar molt lluny del seu punt d'extracció, a les mines de Can Tintoré de Gavà. Una filigrana de contactes materials, però també d'immaterial. Cultura, informació, valors, coneixement, etc., aquestes petites "pedretes verdes" són molt més que un conjunt de denes de collar. Puc dir, que són l'evidència material del punt de partida del nostre neolític, el neolític català. Una transmissió de producte lítics locals i valorats, un laboriós treball fet per professionals del gremi i una pràctica simbòlica-cultural comuna.

    Unes manifestacions que no poden ser ningunejades, ni poden quedar pensades com un "collaret". Són elements molt importants. Expressions de gran valor, com són les construccions megalítiques, manifestes a l'època. 

    És per això, tot el meu respecte a aquesta breu i modesta, dedicació. 





    👩 ​Visit museum ​ - ​Museo de Gavà. ​Collar de variscita - Objetos. URL  ​https://goo.gl/Nu2Hab​ ​(Consultat 23/03/2019)
    👩 ​Revista UAM ​ - ​Cuadernos de Prehistoria y Arqueología​.​ ​URL  ​https://goo.gl/owhiL8​  ​(Consultat 23/03/2019)
    👩​ ​ Revista CSIC ​ - ​MINERÍA NEOLÍTICA EN GAVÁ- ​URL ​https://goo.gl/zH2Gyr ​  (consultat 23/03/2019)
    👩 ​Museus municipals ​ -​ ​COINCIDÈNCIES INSÒLITES. EL COLLARET VIATGER - ​URL ​https://goo.gl/sw2qqa ​ . (Consultat 23/03/2019)
    👩 ​Revista del Museu de Gavà ​ , 5 (2012) - ​LAS MINAS DE VARISCITA DE GAVÀ (BARCELONA)Y LAS REDES DE CIRCULACIÓN EN EL NEOLÍTICO - ​URL ​https://goo.gl/DN73FR​ ​(Consultat 24/03/2019) 
    👩 ​Revista UAM - ​ María José Noain Maura​ - ​LAS CUENTAS DE COLLAR EN VARISCITA DE LAS MKVAS PREHISTÓRICAS DE GAVÁ (CAN TINTORER). BASES PARA UN ESTUDIO EXPERIMENTAL ​URL ​https://goo.gl/Uyw52v​  ​(Consultat 24/03/2019) 
    👩  ​Raco.cat - Josep Bosch, Genís Ribé, Mònica Oliva, Xavier Clop  ​ LA EXPOSICIÓN XARXES. ELS PRIMERS INTERCANVIS FA 6.000 ANYS. UN PUNTO DE PARTIDA PARA UNA SÍNTESIS EN EL NEOLÍTICO CATALÁN.​ URL  ​https://goo.gl/JTuoQx (Consultat 24/03/2019) 
    👨 ​Menéndez,  M. Mas, M. Mingo, A. ​El Arte en la Prehistoria​ 2018 Ed. UNE 
    👩 ​Butlletí CMRO -  nº 60 ​ La Cova dels Lladres. ​ Centre Muntanyenc i de Recerca olesà. Juny 1996.
    👩 ​Edat mitjana Vacarisses - ​Cova dels Lladres​ - URL ​https://goo.gl/z8y9Ki​ ​(Consultat 23/03/2019)

    sábado, 19 de enero de 2019

    El Pont (petit) de Sanana - Vacarisses

    El Pont petit de Sanana 

    Torrent de Can Còdol - Vacarisses
    Coordenades: 41º 37' 19.0 "N  1º 54' 19.1"E


    Petits tresors encara fan la seva presència. Discrets i disposats a jugar, a fet i amagar, amb  caminaires d'embranzida, amants de fer parada més enllà del camí marcat.

    Pont de Sanana Edat Mitjana Vacarisses
    Planimètric 1914

    Doncs aquí hi són encara, vestigis del que va ser aquest servil i, segurament, necessari pont, que posava en contacte, com a mínim, aquests dos masos importants de l'època: Sanana i Can Còdol.

    D'aquesta construcció, la lectura automàtica és el nivell que devia adquirir aquest torrent. Segurament no constant, pel tarannà d'aquests petits rius, però amb un cavall molt més important que la minsa ziga-zaga actual. L'altra impressió és el trànsit constant entre aquests dos espais de ribera. Pensar en l'existència del Molí de Can Còdol, poder ens dóna una petita pista.


    ____________________________________________________________________

    Una mica de temàtica històrica: El Torrent de Can Còdol, dit en el planimètric de Can Codos, és un afluent de la riera de Sanana. Aquesta riera,  defineix els termes del Vallès Occidental i el Bages i, com a curiositat, ja apareix en una de les cites més antigues, que he sabut trobat. 
    Document de l'any 888, com un límit de propietat del Abad de Ripoll (propietari de Montserrat en aquell moment). "dicho abad, había aquirido una donación de Juliano, difunto, por el precio (...) y dice afrontar la hacienda, de oriente en el río Merano (és la riera Marà), de medio día (...)" 
    ____________________________________________________________________

    Aquestes descripcions conviden a pensar, en aquest terreny com un espai àmpliament conegut en temps molt pretèrits. La datació del pont és molt més difícil. Si pensem en els masos propers, amb unes horquilles d'anys entre els s. XVI -XX, però amb una intensificació d'esforç comercial, vers els s. XVIII - XIX, poder, podem filar més prim. La realitat certa és la seva existència, encara, primers del s. XX, com demostra la seva incorporació al planimètric de 1914.
    Descobrim, doncs, com la industrialització va propiciar nous camins, per altres espais, i com les vicissituds del moment, fan oblidar d'antics.  
     
    Pont de Sanana, Edat Mitjana Vacarisses
    Vestigis del Pont de Sanana

    Fonts
    Planimètric icgc.cat
    Font nota històrica: História de Montserrat (888-1258). Per Benet Ribas i Calaf, Francesc Xavier Altés i Aguiló.