domingo, 17 de junio de 2018

Fòssils dels carreus del Monestir de Sant Cugat

Carreus i fòssils: Monestir de Sant Cugat del Vallès

Hi ha un moment, que tot infant i no tant infant, descobrim el món dels dinosaures. Pot ser a infantil, a primària o, com és el meu cas, mirant Jurassic Park.  

Sam Neil, aquell intrèpid paleontòleg i aventurer, un Indiana Jones, versió "madurita", amb necessitat de corticoides anti-al·lèrgiques, cada vegada veia canalla de menys de 18 anys.


Els fòssils del Monestir de Sant Cugat
Petxina mur Monestir

Doncs aquestes, petxines i caracolets, van ser de molt abans que els dinos. I això, sembla que encara sobta més, abans dels dinos! Comencem a hiperventilar pel fet de pensar, que una fracció de vida, a la història de la Terra, ara la tenim emmarcada, petrificada i encastada en cada carreu, dels murs que formen part del Monestir de Sant Cugat.



Eres geològiques a gran escala

Jo no sóc geòloga i no podria atrevir-me a dir més del que veig i observo. Què és pedra calcària (lumaquel·la), paraula que he après avui, i que la seva extracció, amb prou indicis, s'ubicava a la pedrera de Campanyà de Sant Cugat del Vallès. Un punt d'explotació, d'aquest material, encara actiu al s. XIX.

  • Coordenades pedrera (d'aproximació): 41°28'56.1"N 2°03'43.2"E - Carrer de Campanyà.


 _____________________________________________________

Les lumaquel·les són roques sedimentàreas, formades per acumulació de fòssils i mol·luscs.
 _____________________________________________________



Pensar en pedreres de proximitat, és de sentit comú, i més en un temps en què el transport de material, sempre a sang, no devia ser massa fàcil, logísticament parlant.



Breu d'Història (de butxaca): El Monestir de Sant Cugat té un inici documentat, voltant el s. IX. Per desgràcia, tenim, anteriorment, tota  l'Alta Edat Mitjana indocumentada. D'aquí el seu sobrenom: Els anys de la foscor.

La Llegenda, i alguns historiadors, ens parlen d'un assentament d'origen romà  -El castrum octavià-: Voltan's el s.IV i entorn aquestes comoditats de la vida post-romanorum, es va desenvolupar l'activitat religiosa benedictina. Tot amanit i endolcit amb una bonica llegenda-tradició: Sant Cugat, màrtir (Cucufato). 

Màrtir del S. III, cristià exemplar, i predicador de la doctrina cristiana, que els romans van fer "pernilets" amb ell, a l'emplaçament que després es diria Sant Cugat. Aquest màrtir, (amb més vides que un gat i amb la mala sort de nèixer 100 anys abans del Concili de Milà), sembla que ja a les masmorres, encara va  saber fer amics i, els carcellers es van convertir al cristianisme. Tot un crack de la venda directa de l'època, Amazon deuria tremolar!. El desenllaç d'aquest senyor, sembla que, va ser demanar accedir al regne celestial per via del martiri i finalment esser degollat com a premi.
 

Entre, el capitol de la història del màrtir Cucufato (s.III) i els inicis documentats del Monestir de Sant Cugat (s.IX), un temps de conflictes bèlics constants, aquest edifici va ser construït en diferents èpoques -amb les tendències arquitectòniques de moda del moment (preromànic, romànic, gòtic, etc)-  i per etapes de més o menys esplendor econòmica. Com seria, poc després, voltant el s. X, -tot i la ràtzia sarraïna d'Almansor- que va ser el seu punt auge, arquitectònicament, parlant.  

La seva construcció es va allargar, amb l'acabament de torre campanar,  ben entrat el s.XVIII. 


(Algun misteri devia haver-hi amb les torres campanar de les esglésies i monestirs, que moltes quedaven inacabades. Poder algun tribut extra havia de pagar la comunitat, per disposar d'aquest element..., tot i això, és un misteri "collita pròpia").




Però tornem a les pedres: En aquest devanir, de necessitat d'autoprotecció, envers els atacs d'altres senyors feudals, de sarraïns o d'altres ordes monàstiques (vés a saber), que es va ammurallar l'entorn de Monestir. I eus ací el seu sorgiment i motiu. 

Si volte'm pel mur restant actual ,c/de la Torre, veurem els dos trams de mur. Un de més desgastat i antic i, l'altre amb els carreus una mica més definits o escairats, però amb aquesta constant de material de lumaquel·les.

Voltant el Monestir, a peu de terra, s'han respectat gran part dels marges que devien ser-hi originaris.


__________________________↫↬________________________

Els murs, en un temps més tranquil i de relativa pau, s.XIV - XV, i també de decadència del mateix com a centre religiós, van ser desmantellats per construir moltes de les cases que envolte'n. 

Ara no resta res, ja que moltes estan força reformades, reconstruïdes o desaparegudes.




Fonts:

Monasterios de Catalunya  
Bloc de Camps 



jueves, 14 de junio de 2018

El xiprer un llenguatge medieval

El xiprer com a llenguatge medieval


Els caminaires assenyats i curiosos, que agradem de voltar per cases a pagès, masos, antics hostals medievals o de temps modern, sempre reconeixem el flanqueig del xiprer, que bandejen els camins. Camins més o menys importants, sempre d'accés al mas. I de segur que més d'un cop ens ha vingut al cap, el perquè d'aquest arbre i no altre. A mi sempre...

Quan volto amb la canalla i/o amics, no em puc estar de donar aquesta explicació apresa. Una força, estranya i impulsiva, em fa explicar anades i vingudes d'aquest preciós arbre, ple d'història i misteri. Tan pesada dec ser, que més d'una vegada m'he trobat amb un: "mamà que ja m'ho has explicat vint-i-cinc vegades"!! Però, ho sento, no em puc estar de posar cullera de sucre a l'excursió. I pels que tenen la sort, de no haver escoltat vint-i-cinc vegades la meva xerraire, he fet aquest post.  Espero que us vingui de primeres, en cas contrari... no sóc responsable.

 
Frontedissa Mas Bovet


Així doncs, Edat Mitjana, concretament baixa Edat Mitjana s. X - XV, un temps de relativa tranquil·llitat econòmica, menys conflictes bèl·lic, reactivació del comerç -fins i tot especialització d'oficis- i sorgiment de la burgesia. I com a època de bonança, la gent treu el nas de casa i li agrada viatjar. Viatges que podien ser donats per "plaer-peregrins" o per transaccions de comerç. Certament, poc turisme devia existir a temps medieval; Peregrins amunt i avall, pagesos que visitaven familiars, marxants, comerciants, senyors feudals en carruatge o a cavall, benedictins cap a altres monestirs de la comunitat, etc.


En aquest context de nou transit de caminaires, les cases de pagès o els petits i grans monestirs, que disposaven d'ubicació privilegiada (vora els considerats camins Ral =reals), Camí romeu van veure que farien el seu agost.

____________________________________________________

Moltes d'aquestes residències particulars es van transformar en hostatgeries. Oferint diferents serveis, segons la seva disponibilitat i funcionalitat.
____________________________________ 


Alguns d'aquests hostals, a més, eren ben visitats assíduament per certes classes socials i algun que altre capellà, que devia passar a fer confessions a domicili. Sabut era dels serveis oferits, en alguns d'ells, una mica més llibertins...

Però, quedava una assignatura pendent, que era donar a conèixer els serveis que oferien a cada hostal. En un temps d'analfabets al 99%, els flyers no devien de donar bon resultat, és per això que un sistema, a l'estil "WhatsApp", però sense wifi, es va posar en marxa de manera infal·lible. Els oficis es representaven amb l'eina en qüestió, els espais de pau amb una mà oberta, etc... Tot un sistema de jeroglífics cada vegada més elaborat. 

El llenguatge simbòlic és fabulós, segles després, esdevindria, en el temps, en un llenguatge sorprenen i veritablement críptic-simbòlic, com: el llenguatge de les flors (en temps Victorià) o el llenguatge dels vànols, increiblement preciós. 

Com que veig que me'n vaig, torno a temps medieval i xiprers. Aquest arbre, per les seves característiques, és molt longeu, alt (es pot veure des de lluny), perenne i amb un bagatge místic-simbòlic a l'esquena des de temps de grecs i romans, era dels més apropiats. 

La gent que viatjava a peu, que era el més comú, no podia portar moltes coses a sobre. Coses bàsiques, de seguretat personal i poc més. Per tant, descansar, dinar o inclús fer nit de camí, era la constant. Els hostals, fondes, "figones", a peu de camí principal eren habituals, i per l'alta muntanya o camins menys assidus, l'hospitalitat a les anomenades "barraques/corts dels pobres" era molt típic. 

Com a senyalització de la disposició d'aquests allotjaments, es feia servir el xiprer. Inclús amb un inequívoc codi pel "manual del bon viatger", segons la seva ubicació. 

________________________________________

Un xiprer volia dir que era un punt de descans amb aigua, dos que podies menjar i tres o més, un punt per poder fer nit. 
________________________________________ 

 
Font. Blog Amics arbres

Però també, i ja des de temps romà, el xiprer formalitzava els accessos a les millors domus romanes. Era magnificat l'accés amb dues fileres paral·leles a cantó i cantó.  Aquests eren símbol de disposar d'un bon estatus social a l'època. També, als camins de les poblacions, eren plantats com una salutació al veïnat i visitants. Els masos catalans, els "palacetes" espanyols o les finques rústiques van fer seu aquest vocabulari-simbòlic de "Welcomes".

Més endavant, amb la cristiandat, va ser que el xiprer va agafar un caire més funerari, inclús com a símbol de mal auguri i relacionat amb dimonis. Absurdament merescut.

Ara sí, quan volteu els preciosos masos i pareu a mirar els xiprers, pensareu vint-i-cinc vegades en aquest post! 


Un blog molt interessant: Amics arbres

jueves, 31 de mayo de 2018

Marques de picapedrer - Simbologia lapidaria - Monistrol de Montserrat

Marques de picapedrer


Dibuixar, pintar sobre pedres o gravar-les, des de temps immemorials,  ha estat un fet constant en l'ésser humà. Una metodologia, sistema o tècnica que va més enllà inclús de l'aparició de l'escriptura. El seu sentit, encara, està per entendre. Un missatge que ha viatjat en el temps i que encara no som capaços de captar.

Però de segur no era cap banalitat, de fet, no tindria sentit pensar, a l'Edat Mitjana, en la feinada que implica aquesta tècnica a cisell, sobre la pedra, pel simple fet de donar un ús insignificant, com seria comptar, a metres, blocs de pedra col·locats, com si es tractés d'una nòmina pagadora. 

Voltant per Monistrol de Montserrat, pel camí que s'obre paral·lel a l'aqüeducte (un altre element arquitectònic admirable), hi ha un mur de pedra, que havia format part d'una antiga casa, de datació incerta, amb aquests curiosos símbols lapidaris.



Marques picapedrer a Monistrol de Montserrat


Del seu significat, poc puc dir. Inclús, un amic, molt prudentment, em recorda la disposició que han tingut les pedres a ser viatgeres en el temps, i de la important possibilitat  que, aquestes pedres, no estiguessin a origen en aquest mateix emplaçament o inclús l'opció fossin foraneas.  

Aquesta hipòtesi sobre la taula, amb tant de pes, sense saber una ubicació real, fa complicat donar arguments o sentits a aquests símbols. Entrem dins de les divagacions o interpretacions més pròpies de "la cosecha própia", que de la històric-científic i, com tot, discutible en cordial diàleg.

_____________________________________________________

Però de segur, que alguna cosa volien dir, i no pas una informació per ser deleble en el temps. _____________________________________________________


Apunt històric: Els s.XI-XII, i molt especialment, el s.XIII van ser la "burbuja inmobiliaria" de l'època i, amb això, un compendi de professions i treballadors esplendorosos, formats o no formats. Parlem del pre-romànic, romànic i "pre-gòtic". La pedra, el material emprat, va fer d'or a canterers i oficis afins. Una Baixa Edat Mitjana que desembocaria en l'estil dels estils, de l'Edat Mitjana: El Gòtic. 

Els pilars de la terra de K. Follett és, a més d'una novel·la preciosa, un muestrari històric del funcionament i importància de les professions, especialment lligades a la construcció, a l'Edat Mitjana. 

Tot un gremi, entorn del món de la construcció, amb reconeixement per part de les classes més benestants i acabalades, especialment envers la figura del Mestre d'Obra. I dins l'estructura, no és cap secret, el següent eslavó, que s'autoassignaven certes classes socials, en aquest compendi; La deïtat o gràcia de Déu.



Gravat obra: Enrique III junt al Mestre d'obra i els clients.
                                  "La vida de los Santos Albano i Amfibalo"


Però sense desmèrit. L'estatus del Mestre d'Obra havia de tenir un ampli coneixement de diferents doctrines; geometria, art, enginyeria, mecànica, etc., i unes eines, el compàs i l'esquadra, que van esdevenir en símbol del gremi i, una mica més lluny en el temps, s. XVII-XVIII, dels maçons.

Dins d'aquesta mentalitat de deïtat, el fet de voler postergar senyals de les seves obres, com una signatura pròpia, és versemblant. De noms esculpits i bustos dels Mestres era habitual en obres de certa importància, però en petites construccions o de "petits Mestres" podia semblar pedant. 
No acabo de veure, una petita casa "unifamiliar" del s.XIII, amb l'efígie del constructor sobre la bustia de casa. Però de petites signatures d'autor, símbols constructius o directrius constructives, que junts devien donar forma a un llenguatge propi del gremi (en absència d'escoles formals), un argot només pels entesos, una sintaxis pels futurs mestres d'obra, poder, aquesta interpretació, té una mica més de criteri. 




Però deixo obert, molt obert, aquest post a properes interpretacions.*
Recerca i captura de noves dades.


Gràcies, novament, Joan-Xavier. 


Fonts:

- El diario masónico 
- Tres culturas

domingo, 27 de mayo de 2018

La cova d'en Capablanca - St. Llorenç del Munt i serra de l'Obac

L'escletxa "cova" d'en Capablanca

Sant Llorenç del Munt i l'Obac


Un munt de pardalets temeraris, que viuen al meu cap, de vegades en fan més xivarri que un grup de noctàmbuls dissabte de matinada. I em diuen, vés a buscar la cova, vés a buscar la cova... i només em faltar trobar uns ganyotes amb més pardals que jo, que et vulgui ballar l'aigua, per acabar d'engrescar-me.

Aquesta vegada, com enamorada d'històries de bandolers que sóc, la mítica cova d'en Capablanca, no podia faltar del meu inventariat personal.  

Cal dir, com advertiment, que de la figura d'aquest bandoler, ni es va saber, ni se sap! Però com que tinc un bon guia, que en sap un niu, de segur, que amb molta imaginació, alguna cosa ensumarem. 


D'activitat de bandolers a l'Obac, no és fer misteri, era un fet provat i enregistrat voltants el s. XVII -XVIII. 
Fins a l'arribada del ferrocarril, que els camins rals de l'Obac van deixar de ser "la rambla pa qui, rambla pa ya" catalana.  Capablanques, segur que hi havia més d'un en aquests voltants.  És per això, que en afany d'arrabassar aquests lladregots, les autoritats van cremar i destruir importants espais d'aquests boscos, baumes obrades, masos, petites coves tapiades per sempre més... Tot un bolic a bell ull, propici cultiu d'històries i llegendes, per fer un bon caliu a peu de la llar de foc. 


_____________________________________________________
 
"Esta nit anirem a caçar gambosins i voràs que interessant i que divertit."
_____________________________________________________


Però aquests gambosins, ja els van voler caçar fa temps per part del centre Excursionista de Terrassa i un seguit inventariat de butlletins, des de primers de 1900, en fan ressó. 

Escletxa "cova" d'en Capablanca

El parader és incert i obert a la imaginació de qui ho vol imaginar. Així doncs, és difícil plantejar un únic Capablanca que havia de pensar-se-les totes per no ser caçat.

En aquest "Quo Vadis" de dubtes, jo vull pensar com a certa, l'última recerca de l'any 1935. Els autors de la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt donen rigor a una hipòtesis a primers inversemblant: 

“a mig aire de l’espadat del Paller de Tot l’Any, amb un preparat enginy, sols conegut per ell, es despenjava el conegut bandoler de la Capa Blanca”.

Eus ací, que allà que hem anat!! 

La realitat d'aquest enginy és curiós. Mirant de baix a dalt, encara veiem un entramat de troncs, disposats linealment, que devien ser una estructura més complexe des de la base. Una base, on encara apreciem els perfils dels elements annexats a la paret de pedra. Tot un convit als sentits de la imaginació més enginyera.
Però si toquem de peus a terra, i fem recerca d'aproximació: La posició de l'escletxa sobre la Calsina Sobirana (o "el convento"), la proximitat amb el conegut camí ral o de can davi des d'aquesta perspectiva, poder, aquesta estructura donava resposta a un accès particular i ràpid, a aquest concorregut camí, als mateixos propietaris del petit mas. Però bé, sempre és més interesant pensar-ho com el inhòspid amagatall del nostre bandoler més famós.


 Vistes de la Calsina Jussana des de la Sobirana


Gràcies David, Armengol, Vega i Manu! Un matí ben aprofitat. 


Llegenda: En Capablanca.  

Jaume "caparrosa"
El nostre bandoler per escel·lència i un dels més llegendaris del camí ral a l’Obac. 


Armat amb un Pedrenyal (pistola de foc), estenia la seva capa al mig del camí, s’enfilava dalt d’un arbre o roca i obligava els viatgers a deixar les coses de valor dins la capa. 

La llegenda diu que, sota el Paller de Tot l’Any, tenia el seu amagatall i cau dels seus elements robats. No se sap com va acabar la vida d’en Capablanca. 


Segons sembla, va acabar en mans del cap dels miquelets, que li tenia jurada, però hi ha un final més romàntic que ens explica que, enamorat d'una pubilla i despatxat d’amor, es va emborratxar sota una bóta de vi a la Casa Vella de l’Obac i allà es va ofegar.

domingo, 20 de mayo de 2018

El bosc de les creus - Marc Sellarès

Bosc de les Creus  (2015-2016)

Sant  Salvador de Guardiola
Coordenades:  Carretera BP-1101 (Entre el km 6 i 7)


Bosc de les Creus edat mitjana vacarisses

Durant la segona quinzena de julio del 2015, es va produir un terrible incendi accidental, al municipi d'Odena, El Bruc, Castellfollit i del Boix i Sant Salvador de Guardiola. Tot un bosc, un total de 1239 hectàrees cremades.

 

"L'incendi va cremar part d'un bosc que coneixia molt perquè formava part de la meva infantesa. Pocs dies després de l'incendi vaig decidir fer una intervenció que en forma de ritual mostres els meus sentiments vers aquest bosc cremat i m'ajudés d'alguna forma a passar el dol per aquest pèrdua". (Marc Sellarès)  

  

Davant aquestes paraules es fa difícil dir molt més. Aquesta és una publicació que des de feia molt temps tenia iniciada, però m'és molt difícil expressar l'aglutinat de sentiments; ràbia, indignació, tristesa... que em venen cada cop que hi penso, tot i això, ara que el publico, encara tinc la sensació de no dir, amb paraules, tot el que vull expressar. Només, ens queda sentir, esbravar o sadollar-nos d'aquesta realitat. Però poder, també podem, senzillament,  fer consciència amb els petits medis que tenim, cadascú els seus, i poder aquest és el meu.

Vaig voler parlar amb l'autor,  d'aquests immens silenci i acorament que sents en aquest escenari  i, un noi accessible i pacient, em va escoltar en tot el meu  monòleg. (Marc després vaig pensar, que no t'havia deixat parlar en cap moment. Sóc una mica desastre).  

Bosc de les creus edat mitjana vacarisses


És doncs, que vaig entendre, que és més qüestió d'expressar emocions i no de paraules i, són doncs, en el seu cas, les eines que fa servir davant aquest assolament.


Bosc de les creus edat mitjana vacarisses

 


Marc ho va fer amb les seves pròpies mans.  Una a una, una creu per cada hectàrea cremada. Amb cada hectàrea, un món de diversitat biològica que desapareix i, una diversitat restant, empobrida. La qual ara, amb dificultats, podrà fer la seva feina de mantenir l'equilibri necessari i evitar nous incendis.

Una erradicació d'organismes naturals, d'aquest ecosistema forestal, invertebrats, pol·linitzadors o descomponedors, sigui, per mort directa o per destrucció del seu espai d'habitat, fa retardar el temps de recuperació de la vida del bosc.

Poder ara, amb el projecte Parc rural de Montserrat  dempeus, m'agradaria pensar que és el moment de cercar les bones actuacions cap a un bon projecte forestal, en un primer terme. El desenvolupament econòmic, agrícola i ramader, penso, han de ser l'excusa o el lligam que mantingui viu el projecte en el seu afer prioritari; el preventiu.

Jornades de reforestació,  amb consciència i constància;  recuperació de vegetació en entorns amb risc de desertització;  des de molts i diferents àmbits, ajuntaments, col·legis, associacions, etc,. Qualsevol via és bona.


Els que estimem aquesta magnífica i extravagant muntanya amb els seus voltan's, estem determinants a aprendre directament, cuidar i millorar la gestió del territori en possibles propers incendis. Que, de segur i, desgraciadament, estarem obligats d'afrontar.  




Fonts
Marc Sellarès 
The forest of the crosses
Inquietuds 
Life Montserrat 
Parc Rural de Montserrat
El punt avui - reforestació Bruc 

 

 

jueves, 10 de mayo de 2018

Turó Cabra i Coll Cabra - Vacarisses / Monistrol de Montserrat

Turó Cabra i Coll Cabra

Coordenades: 41°36'19.9"N 1°51'36.9"E


Fer  indagació, en un aspecte cultural a la motivació -formació/origen- de les paraules, o com es diria tècnicament: Recerca etimològica, pot ser una tarea molt divertida. Especialment quan comences a trobar aquesta relació de la paraula amb el seu contingut formal. És a dir, les incomptables paraules de qualsevol llengua són el que són per algú motiu. 
Una relació, fonètica, onomatopeica, etc., entre la paraula i l'objecte a designar, però mai fruit de la casualitat. 


Coll cabra Vacarisses
Coll de Cabra -  Imatge. L. Carpio

En el cas dels topònims, aquesta motivació és més pragmàtica. Aquesta relació  busca designar o identificar. En poques paraules, fer fàcil -a modo pack- el seu enteniment, l'emplaçament i/o el significat. I no cal anar molt lluny per trobar aquesta relació: Montserrat (Mont - Serrat), La Mola (massa o muntanya rodona i compacta), etc., i així trobaríem més topònims que guarden una motivació, de vegades no fàcil de veure.

Si entenem que la motivació del topònim és designar, més que significar, i veiem que cadascú dels topònims, té un perquè justificatiu -que pot ser de l'emplaçament pròpiament dit o no- ara només ens queda entendre que aquesta motivació, pot esdevenir d'un "còctel cultural", encara més enriquidor.

Un origen, com l'emplaçament o la llengua que donar el tret de sortida, entre altres factors, formen part d'aquesta creació i posterior desambiguació de la paraula, en les seves transformacions. Una motivació que ha pogut quedar disfressada en el temps amb els diversos orígens, testimonis sempre impossibles d'esborrar de la seva història.  Un conglomerat d'estrats toponímics, com si paréssim atenció als talls geogràfics d'una muntanya, tot disseccionats en una paraula. 

_______________________________________________ 

Aquesta recerca etimològica i cultural és, sempre, una preciosa feina pels "forenses" de les paraules.
_______________________________________________ 



El turó cabra i, per proximitat, el coll Cabra A aquesta introducció, poder una mica lata, ara sí que m'és més fàcil expressar-ho Això de "cabra" em sonava com estrany, una cabra... si la relació fos amb els animals, poder turó de les cabres... haguera estat més adequat, ja que aquests animals acostumen a anar junts.

Turó Cabra


Però aquest turó, de no molta alçada 363 m, té aquest capriciós nom. 
Segons Coromines "cabra" és una nova interpretació del só, de la paraula àrab:  Gharb ( غرب ). 
La sonoritat de la paraula, pronunciada a l'àrab, ens recorda la paraula cabra.

Aquest turó té etimologia d'origen àrab i el seu significat seria: Oest. La terra per on es pon el sol i no pas la relació que veiem amb l'animal. Certament, aquest turó apunta direcció a l'Oest. Tota una curiositat.