sábado, 19 de enero de 2019

El Pont (petit) de Sanana - Vacarisses

El Pont petit de Sanana 

Torrent de Can Còdol - Vacarisses
Coordenades: 41º 37' 19.0 "N  1º 54' 19.1"E


Petits tresors encara fan la seva presència. Discrets i disposats a jugar, a fet i amagar, amb  caminaires d'embranzida, amants de fer parada més enllà del camí marcat.

Pont de Sanana Edat Mitjana Vacarisses
Planimètric 1914

Doncs aquí hi són encara, vestigis del que va ser aquest servil i, segurament, necessari pont, que posava en contacte, com a mínim, aquests dos masos importants de l'època: Sanana i Can Còdol.

D'aquesta construcció, la lectura automàtica és el nivell que devia adquirir aquest torrent. Segurament no constant, pel tarannà d'aquests petits rius, però amb un cavall molt més important que la minsa ziga-zaga actual. L'altra impressió és el trànsit constant entre aquests dos espais de ribera. Pensar en l'existència del Molí de Can Còdol, poder ens dóna una petita pista.


____________________________________________________________________

Una mica de temàtica històrica: El Torrent de Can Còdol, dit en el planimètric de Can Codos, és un afluent de la riera de Sanana. Aquesta riera,  defineix els termes del Vallès Occidental i el Bages i, com a curiositat, ja apareix en una de les cites més antigues, que he sabut trobat. 
Document de l'any 888, com un límit de propietat del Abad de Ripoll (propietari de Montserrat en aquell moment). "dicho abad, había aquirido una donación de Juliano, difunto, por el precio (...) y dice afrontar la hacienda, de oriente en el río Merano (és la riera Marà), de medio día (...)" 
____________________________________________________________________

Aquestes descripcions conviden a pensar, en aquest terreny com un espai àmpliament conegut en temps molt pretèrits. La datació del pont és molt més difícil. Si pensem en els masos propers, amb unes horquilles d'anys entre els s. XVI -XX, però amb una intensificació d'esforç comercial, vers els s. XVIII - XIX, poder, podem filar més prim. La realitat certa és la seva existència, encara, primers del s. XX, com demostra la seva incorporació al planimètric de 1914.
Descobrim, doncs, com la industrialització va propiciar nous camins, per altres espais, i com les vicissituds del moment, fan oblidar d'antics.  
 
Pont de Sanana, Edat Mitjana Vacarisses
Vestigis del Pont de Sanana

Fonts
Planimètric icgc.cat
Font nota històrica: História de Montserrat (888-1258). Per Benet Ribas i Calaf, Francesc Xavier Altés i Aguiló.

lunes, 14 de enero de 2019

Els Pins Cargolats - Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac

Els Pins Cargolats de l'Era dels Enrics

Tot i que molt s'ha dit d'aquestes curiositats naturals que fan forma als famosos Pins Cargolats de l'Era dels Enrics, el fet, i la sorpresa, de veure'ls en procés de pèrdua, per sempre, em motiva per parlar-ne una vegada més d'ells, abans no siguin un lleu record en la memòria popular.

Pins Cargolats
Pi cua de porc - gener '19

Arribar al seu enclau, no va ser feina fàcil. Un seguit d'intents, durant gairebé un any, em portaven pel camí de l'amargura. Sort d'en David, un caminaire, i afegiria, que se sap la seca i la meca d'aquests indrets, que fortuïtament ens va fer de guia. I com ell diu: quina sort que els nostres camins es trobessin fins als pins!. Així doncs, les coordenades, les guardo a bon recapte...apa!

El misteri és a taula. Què fa donar aquesta forma als pins? Per què uns sí, d'altres no? El fet de trobar-los concentrats, en un espai relativament proper entre ells, però amagats entre els pins "normals", encara els fa més desésser.


Pins Cargolats
Pi anaconda - gener '19

Però què sap el gat de fer culleres? Doncs, probablement poc, i és aquest enigmot que els fa punt d'atractiu.

De teories hi ha de tots colors. Hi ha qui diu que són fruïts de boscaters, avorrits, que entre berenar i berenar, es dedicaven a fer cargolades de pins, tal bonsai. Però, pensat fredament, la tasca de "talaire" de boscos, no la veig per tenir-ne massa temps de lleure, poder algun artista entre el clan... en tot cas, dit està.

Altres explicacions van dirigides al fet que alguna cosa, neu a la base, o algun despreniment de l'ager proper, els forces a fer via lliure en el seu creixement. A l'Illa del Ferro, hi ha un fet similar, conegut com "les sabines del ferro", aquestes formes, als arbres, són donades per la força del vent, en determinats moments de l'any.

L'única evidència és el fet que, aquesta circumstància només és resultant mentre l'arbre és jove i s'està desenvolupant. Quan es fan més grans i forts, fan cap d'alt, com els seus veïns.

La darrera teoria està relacionada amb un possible fong, melampsora pinitorqua. Aquest, provoca aquestes deformitats en els brots dels pins joves, tot i que no sembla ser tan acusat com els que podem veure en aquest racó.

Sigui el que sigui, el motiu, d'aquest fenomen, la realitat és que són un atractiu turístic, en procés de desaparició.


Foto feta pel Paco.

Fort agraïment al guia i "nou" amic, David. Sense ell, encara, el Paco i jo, seríem voltant per l'Obac, buscant encara l'era... 


P.d.: Imatges dels pins, agafades 7 de gener de 2019. Al blog TrailSantLlorenç, trobareu un seguit d'imatges dels pins que hi havia, alguns ara, una mica "més torts".
    

viernes, 21 de diciembre de 2018

Mas Vilar - Olesa de Montserrat

MAS VILAR Olesa de Montserrat

Coordenades: 41º 34' 01" N  1º 54' 41" E
Estil medieval s. XI - XV



Mas Vilar - Olesa de Montserrat

Fas un volt per aquesta banda de l'esplanada, que et porta de camí a l'ermita de Sant Pere Sacama, i ni t'ho mires. Intueixis un mas arrasat pel temps, els anys i, on l'únic alè de la seva existència és l'estructura, molt maltreta, dels seus fonaments.

Mas-vilar-olesa-montserrat
Una sitja de les dues trobades -  L. Carpio

Però, si t'explico que va ser escenari d'un sanguinari crim, quina cara fas?
↽⇁
Remuntem als indicis arqueològics presents. Un seguit de cambres, més aviat el fonamentat del que va ser la seva estructura, fan l'aparellament del sòl. Una petita edificació, circular, en temps de feudalització ca. XI-XII què, hipotèticament, ha anat ampliant el seu espai. Segurament, en aparellament d'anys bons i noves necessitats dels seus estadants.  Així doncs, ja voltants el s. XIII, la nova estructura de l'edifici, queda definida pel seu pati central i el seguit d'annexos que li feien germanor a l'entorn.  És, voltant els s. XIV -XV, les darreres restaurancions del mas, que l'edifici passa a ser centre d'una petita explotació agrícola. 

Imatge cedida pel CMRO - Butlletí 64 Mas Vilar 


Detalls dels fonaments - L. Carpio

Com a tots sabem, l'epidèmia de la pesta negra fa la seva presencia, també per les contrades. És moment en què, el mas, roman roner i, d'ací a poc temps, és adquirit pel mas veí de Sant Pere Sacama situat a peu d'església. En aquesta fase de la vida de mas Vilar, és restaurat i reconstruït com a tancall pel bestià. D'aquestes dates es posen en funcionament dues sitges, que encara hi són.  Finals de s. XV, és abandonat i el temps acabarà per fer la seva feina. 
 
Els primers usos del mas, semblen estar supeditats al senyor de Sacama. Poder una concessió d'aquest castlà, a un dels seus militars per raons estratègiques.  
Els esdeveniments posteriors comencen a ser decumentats, Cita DIBA: "La primera notícia documental és una carta de compra-venda de l'any 1388 per la qual Francesc Coscoll ven a Pere Vilar, que ja tenia altres possessions a la zona, un mas enrunat."  Però serà en 1496, que A. Duran i Coscoll, propietari de Sant Pere, reprendrà novament la propietat de mas Vilar i, per la qual, retorna a mans dels seus propietaris històrics.
 
La sorpresa va ser durant els anys 1996 - 1998, per unes excavacions arqueològiques, dirigides per J.M Vila, que l'esquelet d'un individu apareixere. Aquest estava ficat, dins d'una de les sitges referides abans, amb indicis d'assassinat i, evidentment, amagat en aquest lloc.

Imatge cedida pel CMRO. Lloses que tapaven la sitja.

Els estudis de la datació del cos, ens parlaven de temps de finals de l'Edat Mitjana, durant l'Alta Edat Mitjana. La figura d'un baró adult, que va morir en circumstàncies incertes, però amb evidències de brutalitat.


La segona sitja - L. Carpio


Ràpidament, les hipòtesis van fer volar la imaginació i, una de les acceptades va ser la possibilitat de pensar en aquest senyor com un cobrador de rentes i delmes. De ben segur, al propietari del mas li va semblar desorbitat el preu que li va demanar i, vés a saber, si els ànims es van escaldar. Dona'n solució amb l'evidència de la troballa.


Ara doncs, quan facis una caminada per aquestes terres, mira darrera teu... no sigui pel cas, et trobis amb el fantasma del cos assassinat!!

Fonts: 
DIBA
Pobles de Catalunya
Centre Muntanyenc i de Recerca d'Olesa de Montserrat: Recuperació del Mas Vilar. 
Adaptació imatges cedides pel CMRO
Imatges: L.Carpio

  

domingo, 14 de octubre de 2018

Jaciments ibèrics - Vacarisses

Els Jaciments ibèrics de Vacarisses

Els vestigis de la prehistòria al nostre poble són encara a la memòria, en aquest cas, amagats segurament a la terra. 
Els ibèrics, s. VII - VI a.C. des del sud de França, fins a Andalusia, eren els primers pobladors coneguts de la península.  Els hem de pensar com l'evolució cultural dels assentaments indígenes, amb els contactes de les grans civilitzacions de l'antic orient proper, fenicis, grecs, etc., en temps dels metalls. Però lluny de ser pensats com a poble homogeni, mai es van constituir com una unitat política i, molt menys, centralitzada.  Tribus, grups unitaris, amb els lligams "familiars" devien formar aquests petits assentaments i/o poblats, en aquests espais.


Els ubiquem a la prehistòria, fet que sembla sobtar, ja que coneixien l'escriptura semi-sil·làbica (com una barreja entre l'escriptura pictogràfica dels egipcis i l'alfabètica dels fenicis), però pel fet de no disposar de cap pedra de roseta, no s'ha pogut traduir, ni entendre. És doncs que els ibers encara formin part, fins el dia d'avui, del temps definit com a prehistòria. 

Seria curiós que demà es poguessin llegir els escrits de la seva llengua o llengües... doncs... ja els tindríem d'ubicar dins de la història!! Així, Pim-Pam!

Plomo ibérico de Ullastret 



Una petita mostra d'aquests primers veïns, tot i que necessitem fer ús de molta imaginació, la tenim en les contrades de les Comelles, de Vacarisses.

Un primer assentament anomenat (Comelles I), cap a llevant del mas, entre dos camps de correu i un segon (Comelles II), molt proper al mateix mas.

Comelles I  (Coordenades aprox. 41°36'30.9" N 1°53'14.6"E)
Comelles II (coordenades aprox. 41°36'33.6" N 1°53'13.5"E)

Jaciment Comelles II

Aquests van ser descoberts arran de les prospeccions realitzades en 1985, amb motiu de les obres de l'autopista de Terrassa - Manresa. 
Restes, molt mal tretes de ceràmica ibèrica  (del s. II - I a. C), en un primer assentament.  Ceràmica campaniana, un fragment d'skyphos àtic - semblant a una sopera- (datat del IV a. C), un molí barquiforme i ceràmica oxidada.  Dels sondejos, no es va poder recavar molta més informació que la trobada a la superfície.

Ceràmica Campaniana - Imatge suggerida

 
Molí barquiforme - Imatge suggerida

Com anècdota: Per treure 1kg de farina, s'havia de trinxar durant 8 hores amb aquest molí manual.

Els  primers "potes-roges", en definitiva, sembla que van ser els ibers. La seva cultura va perviure fins a l'absorbiment per la cultura romana (s. I a.C.), campi qui pugui!, que tot i que ho vulguem pensar com un fet influencia'l, molt gran a la península, la realitat, és que del món arquitectònic romà... només ens queda un "mercadillo" a Empúries...


Fonts: 
DibA
National Geographics - La escriptura de los iberos



viernes, 28 de septiembre de 2018

La Lemuria: El "Halloween" romano

La nit del difunts de Roma

Escoltar a la sempre gran, Ana Maria Vázquez Hoys, i llegir a un altre "monstre", excepcional investigadora de la història de l'antiga Roma, Mary Beard; és voler vendre l'ànima, per tal de ser capaç d'assimilar tanta informació i coneixement junt.

Ja m'hauria agradat ser Obélix, per poder dir, amb coneixement de causa, "Aquests romans estan sonats"... i no poc cert, deu tenir aquesta afirmació. El romans estaven sonats, però ben sonats. 


Mossaic s. III a. C Turquía. L'escrit sembla convidar a disfrutar en vida.



El món romà, sempre m'ha agradat pensar-ho com una "truita de patates a la campesina -de les que faig per sopar- ". D'aquestes que li vas afegint, verduretes que tens per casa, patates, pastanagues, pebrot, ceba... i, com l'ou ja deixa fer el que vulguis amb ell, sempre està bona. Doncs, així devia de ser el món romà; Ara agafem dels grecs, dels egipcis, dels fenicis, ara del que van deixar els hitites, dels hurrites, dels assiris, dels sumeris... i surt: una truita molt, però que molt bona. 

La improvisació d'aquests "cuiners", un pessic de sort i un parell de bones decisions, van fer el plat que estudiem i encara copiem.

I un d'aquests ingredients, que hem mantingut en tradició, -tot i que hem variat les dates, per conveni catòlic/cristià-  és la nit dels difunts, de "Todos los santos", en castellà;  La Lemuria romana.


_____________________________________________________
  • Dos tipus d'espectres (fantasmes):
La dualitat, sempre present a l'ésser humà, també dóna forma al món del més enllà. 
Dos tipus de fantasmes: Els bons i els dolents, segons la cultura romana.

- Els bons: LARES - Són esperits arribats a terme en el moment de la seva mort. És a dir, aquells que han mort naturalment en el temps que es considerava normal.  A més, se'ls atribueixen la virtut de ser guardiants i protectors de les cases.

- Els dolents: LEMURS - Esperits morts abans de temps, nens, malalts joves, assassinats... Alguns d'ells ja tenien un esperit dolent de base, d'altres eren fets servits per les bruixes i bruixots, via encanteri, per fer turment als vius. Els agradava fer bretolades i espantar als vius.
_____________________________________________________


Així doncs, els bons eren cuidats i els dolents controlats. El control d'aquests, consistia en la celebració d'un conjur i certs rituals privats, fets per cada família. 

Sembla ser, que un dels principals motius dels lemurs (els considerats dolents), per ser tan "tocaturrons", era l'anhela de tornar a tastar aliments humans. Per aplacar aquesta necessitat, se'ls hi feien ofrenes de pa, vi, llet, etc. 
Dins d'aquest ritual, també se'ls oferiens faves negres, considerades sagrades i de sang, i es feia sonar un gong de bronze. Ara, els familiars del difunt, podien respirar tranquils, durant un any més... 
    

Una curiositat és el nom dels lèmurs. Els animals de Madagascar que coneixem i de segur, molts nens, també. Doncs aquest nom, va ser donat per un científic naturalista. Pels costums nocturnes d'aquests, pels seus grans ulls i pels crits "sons" que emetien durant la nit.


Fonts:

- Conferéncia ràdio Ana Maria Vázquez Hoys 
- Gastronomia romana blog

domingo, 23 de septiembre de 2018

El Bovet - Vacarisses

Mas el Bovet de Vacarisses

Enfilant l'eterna recta de la C-58, pel seu tram entre les urbanitzacions de Can Serra i el Palà, erigeix altiva i vigilant aquesta preciosa construcció. Sembla ens saluda, des d'alt del turó, abans de fer el revolt direcció a Castellbell.

Si la mirem amb ulls presents, veurem una gran casa, conformada amb maó massís, totxanes i teules àrabs. Com si un bucòlic arquitecte, s'ho hagués passat d'allò més bé fent una megalítica construcció de lego, en temps de record de la seva infantesa. Però lluny de la particular estètica, de l'incipient temps de bòbiles properes (s. XIX - XX), mas Bovet és remuntat, constructivament parlant, estrat envers estrat, sobre els seus antics orígens. Datats, molt possiblement, vora la baixa edat Mitjana. 


El Bovet. Des de ponent.

  • Cronològica de propietaris: 
Les primeres documentacions, on fa constància de la seva existència, daten del s. XVI. Pertanyent a un monistrolenc dit Antoni Tries. Posteriorment, des del 1634, fins al 1656, devia ser un mas rònec, encara propietat del mateix llinatge. 

És, fins aquesta data, 1656 que passa a tenir nous propietaris:

1656 - Propietat de Josep d'Olzina i Riusech, de Castellbell. (També propietari de mas Vidal i Janer). Fill d'un noble barceloní amb vinculació amb la Generalitat. Posteriorment va passar a mans del seu fill, Jeroni d'Olzina (fill de Josep), doctorat en dret. 
1678 - Isidre Padró. Pagès de Castellbell.
(----) - Simó Grau. Pagès de Vacarisses.
1697 - Passa a propietat de l'abat de Montserrat.
1711 - Josep Palà (que també posseïa el mas veí, mas Palà). Comprà El Bovet.
1719 - Els fills de Josep Palà, el tornen a vendre al monestir.
1720 - Valentí Viladoms, de la parròquia de Santa Maria del Vilar, el compra. Són hereus del mas, els seus fills, Macià i Joan.
1875 - Josep Bouvet n'era propietari i va ser qui li donà el nom actual.

  • Un mas amb guirigall.
Però va ser a mitjans del s. XIX, en temps del regnat d'Isabel II, que el mas es va fer "famós". 
En un temps de desgavell econòmic-monetari i ànims socials altius, es va descobrir una cova, propera al mas, on es fabricava moneda falsa. 
El masover, d'aquell moment Josep Vila, va ser acusat i detingut. La cova (pel que sabem) tapiada i oblidada.



  • Últims reductes del mas.
Després de la Guerra Civil 1939, la vídua del propietari va vendre la propietat a Miquel Segarra.  Aquest darrer propietari va ser qui va remodelar radicalment l'estil originari del mas, i li donar la seva característica visió actual. Nivells de galeries amb baranes d'obra calada, de diferents estils constructius, arcs, dintelades, etc. 
Una torrota o torratxa, com elevació màxima de la casa, disposava d'un aerogenerador. Avui, és la visió d'una estructura metàl·lica, sense gaire significat. Però, cal saber, que va  donar electricitat durant molts anys a la casa, mitjançant l'energia eòlica.

És doncs, des de 1940 que el mas ha anat afegint diferents annexos i edificacions, una pallissa, un jardí amb una bassa circular, etc., tot voltant el conjunt inicial del mas, difícil d'identificar actualment.


Per les contrades tres fonts destacables:


Fonts:

- Diba
- VALLS i PUEYO (1996). "Els masos Bovet, Janer i Vidal", Balcó de Montserrat, núm. 331 (març)
- VALLS i PUEYO (1998). "Els Olzina del mas Bovet", Balcó de Montserrat, núm. 358 (juny)

jueves, 13 de septiembre de 2018

La Balma de l'Espluga - Mura

La Balma de l'Espluga de Mura



Una espluga és una cova. I d'aquí topònims com Esplugues del Llobregat, Espluga de Francolí, etc., tota una curiositat etimològica, derivada del llatí vulgar speluca i/o llatí clàssic spelunca.

Ací doncs, la Balma de la cova o de l'Espluga és una balma, òbviament, però no és molt lluny de ser pensada com una cova, de petites dimensions.  Vista a primer ull, impressiona pel gran rocam calcari que la precedeix, i ens mostra una bona lliçó d'història: 

________________________________________________________
 El trogloditisme va ser ben viu al Bages
________________________________________________________
 

Els homes i dones prehistòrics van escollir les cavitats naturals, com a refugi o habitatges, més o menys temporal, això ja ho sabíem.  Pe, sort d'aquestes en temps de turbulències històriques i penúries econòmiques, que van fer de caliu a famílies senceres. La Balma de l'Espluga és un combinat de tots aquests ingredients, ben amanits. Situada a uns 20 minuts de la Font-Balma de la Pola, la Balma de L'Espluga podria donar testimoni contemplatiu de la història cisellada en aquesta preciosa terra.


Balma Espluga Mura Sant Llorenç Obac
Balma de l'Espluga - Mura


Un espai, on poder parlar als més petits, del gran salt transformatiu dels homes i dones de la prehistòria. Un temps evolutiu, envers el neolític, de caçadors a recol·lectors i pagesos. Malauradament, també un espai, per parlar d'altre tipus de  troglodites, els dels "bàrbars" del s. XXColla de descerebrats, que sense mirament i amb falsos arguments, hi han  atemptat directament contra el patrimoni natural, geològic i arqueològic del Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Un territori explotat, gairebé fins al seu últim reducte. Tocant 1982 es va aplicar un nou pla d'ordenació, a causa del desmesurat creixement dels espais urbanitzats i de la tala indiscriminada d'alzines i roures Poc després l'any 1987 va ser declarat Parc Natural, per decret de la Generalitat de Catalunya, però els senyals del maltractament ja eren presents.

La Balma de l'Espluga va ser indiscriminadament castigada, en post dels ànims de lucre. Un espai, d'un importantíssim valor històric, va ser obviat, excusat i malmès, sense cap respecte. No es va impulsar cap intent de rehabilitació, ni de la seva memòria, ni del seu record. Les úniques intencions, encaminaven vers l'explotació econòmica. La grollera reconstrucció de l'espai obrat, de voltant els 1980, es va portar sense cap criteri històric. Sembla ser, que una petita filera d'Opus Spicatum, característic d'un temps passat, va queda mig soterrada, sota la nova construcció de pedra i ciment del balmat.

Avui dia, dos vestigis obrats són a anys llum del mas que conformava aquest espai. Les ruïnes de dues cledes per arrecerar el  bèstia. Uns pobres animals torturats fins l'últim alè, en el traginar de troncs amunt i avall,  pels voltants de la finca de Matarrodona. Propietària d'aquesta balma en aquell temps.

Pel record, hi ha qui afirma, que una de les mules va caure exhausta i, encara es troba enterrada, davant la porta de la construcció de ponent. 




Fonts:

Blog trailsant Llorenç
Diba: Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac