domingo, 14 de octubre de 2018

Jaciments ibèrics - Vacarisses

Els Jaciments ibèrics de Vacarisses

Els vestigis de la prehistòria al nostre poble són encara a la memòria, en aquest cas, amagats segurament a la terra. 
Els ibèrics, s. VII - VI a.C. des del sud de França, fins a Andalusia, eren els primers pobladors coneguts de la península.  Els hem de pensar com l'evolució cultural dels assentaments indígenes, amb els contactes de les grans civilitzacions de l'antic orient proper, fenicis, grecs, etc., en temps dels metalls. Però lluny de ser pensats com a poble homogeni, mai es van constituir com una unitat política i, molt menys, centralitzada.  Tribus, grups unitaris, amb els lligams "familiars" devien formar aquests petits assentaments i/o poblats, en aquests espais.


Els ubiquem a la prehistòria, fet que sembla sobtar, ja que coneixien l'escriptura semi-sil·làbica (com una barreja entre l'escriptura pictogràfica dels egipcis i l'alfabètica dels fenicis), però pel fet de no disposar de cap pedra de roseta, no s'ha pogut traduir, ni entendre. És doncs que els ibers encara formin part, fins el dia d'avui, del temps definit com a prehistòria. 

Seria curiós que demà es poguessin llegir els escrits de la seva llengua o llengües... doncs... ja els tindríem d'ubicar dins de la història!! Així, Pim-Pam!

Plomo ibérico de Ullastret 



Una petita mostra d'aquests primers veïns, tot i que necessitem fer ús de molta imaginació, la tenim en les contrades de les Comelles, de Vacarisses.

Un primer assentament anomenat (Comelles I), cap a llevant del mas, entre dos camps de correu i un segon (Comelles II), molt proper al mateix mas.

Comelles I  (Coordenades aprox. 41°36'30.9" N 1°53'14.6"E)
Comelles II (coordenades aprox. 41°36'33.6" N 1°53'13.5"E)

Jaciment Comelles II

Aquests van ser descoberts arran de les prospeccions realitzades en 1985, amb motiu de les obres de l'autopista de Terrassa - Manresa. 
Restes, molt mal tretes de ceràmica ibèrica  (del s. II - I a. C), en un primer assentament.  Ceràmica campaniana, un fragment d'skyphos àtic - semblant a una sopera- (datat del IV a. C), un molí barquiforme i ceràmica oxidada.  Dels sondejos, no es va poder recavar molta més informació que la trobada a la superfície.

Ceràmica Campaniana - Imatge suggerida

 
Molí barquiforme - Imatge suggerida

Com anècdota: Per treure 1kg de farina, s'havia de trinxar durant 8 hores amb aquest molí manual.

Els  primers "potes-roges", en definitiva, sembla que van ser els ibers. La seva cultura va perviure fins a l'absorbiment per la cultura romana (s. I a.C.), campi qui pugui!, que tot i que ho vulguem pensar com un fet influencia'l, molt gran a la península, la realitat, és que del món arquitectònic romà... només ens queda un "mercadillo" a Empúries...


Fonts: 
DibA
National Geographics - La escriptura de los iberos



viernes, 28 de septiembre de 2018

La Lemuria: El "Halloween" romano

La nit del difunts de Roma

Escoltar a la sempre gran, Ana Maria Vázquez Hoys, i llegir a un altre "monstre", excepcional investigadora de la història de l'antiga Roma, Mary Beard; és voler vendre l'ànima, per tal de ser capaç d'assimilar tanta informació i coneixement junt.

Ja m'hauria agradat ser Obélix, per poder dir, amb coneixement de causa, "Aquests romans estan sonats"... i no poc cert, deu tenir aquesta afirmació. El romans estaven sonats, però ben sonats. 


Mossaic s. III a. C Turquía. L'escrit sembla convidar a disfrutar en vida.



El món romà, sempre m'ha agradat pensar-ho com una "truita de patates a la campesina -de les que faig per sopar- ". D'aquestes que li vas afegint, verduretes que tens per casa, patates, pastanagues, pebrot, ceba... i, com l'ou ja deixa fer el que vulguis amb ell, sempre està bona. Doncs, així devia de ser el món romà; Ara agafem dels grecs, dels egipcis, dels fenicis, ara del que van deixar els hitites, dels hurrites, dels assiris, dels sumeris... i surt: una truita molt, però que molt bona. 

La improvisació d'aquests "cuiners", un pessic de sort i un parell de bones decisions, van fer el plat que estudiem i encara copiem.

I un d'aquests ingredients, que hem mantingut en tradició, -tot i que hem variat les dates, per conveni catòlic/cristià-  és la nit dels difunts, de "Todos los santos", en castellà;  La Lemuria romana.


_____________________________________________________
  • Dos tipus d'espectres (fantasmes):
La dualitat, sempre present a l'ésser humà, també dóna forma al món del més enllà. 
Dos tipus de fantasmes: Els bons i els dolents, segons la cultura romana.

- Els bons: LARES - Són esperits arribats a terme en el moment de la seva mort. És a dir, aquells que han mort naturalment en el temps que es considerava normal.  A més, se'ls atribueixen la virtut de ser guardiants i protectors de les cases.

- Els dolents: LEMURS - Esperits morts abans de temps, nens, malalts joves, assassinats... Alguns d'ells ja tenien un esperit dolent de base, d'altres eren fets servits per les bruixes i bruixots, via encanteri, per fer turment als vius. Els agradava fer bretolades i espantar als vius.
_____________________________________________________


Així doncs, els bons eren cuidats i els dolents controlats. El control d'aquests, consistia en la celebració d'un conjur i certs rituals privats, fets per cada família. 

Sembla ser, que un dels principals motius dels lemurs (els considerats dolents), per ser tan "tocaturrons", era l'anhela de tornar a tastar aliments humans. Per aplacar aquesta necessitat, se'ls hi feien ofrenes de pa, vi, llet, etc. 
Dins d'aquest ritual, també se'ls oferiens faves negres, considerades sagrades i de sang, i es feia sonar un gong de bronze. Ara, els familiars del difunt, podien respirar tranquils, durant un any més... 
    

Una curiositat és el nom dels lèmurs. Els animals de Madagascar que coneixem i de segur, molts nens, també. Doncs aquest nom, va ser donat per un científic naturalista. Pels costums nocturnes d'aquests, pels seus grans ulls i pels crits "sons" que emetien durant la nit.


Fonts:

- Conferéncia ràdio Ana Maria Vázquez Hoys 
- Gastronomia romana blog

domingo, 23 de septiembre de 2018

El Bovet - Vacarisses

Mas el Bovet de Vacarisses

Enfilant l'eterna recta de la C-58, pel seu tram entre les urbanitzacions de Can Serra i el Palà, erigeix altiva i vigilant aquesta preciosa construcció. Sembla ens saluda, des d'alt del turó, abans de fer el revolt direcció a Castellbell.

Si la mirem amb ulls presents, veurem una gran casa, conformada amb maó massís, totxanes i teules àrabs. Com si un bucòlic arquitecte, s'ho hagués passat d'allò més bé fent una megalítica construcció de lego, en temps de record de la seva infantesa. Però lluny de la particular estètica, de l'incipient temps de bòbiles properes (s. XIX - XX), mas Bovet és remuntat, constructivament parlant, estrat envers estrat, sobre els seus antics orígens. Datats, molt possiblement, vora la baixa edat Mitjana. 


El Bovet. Des de ponent.

  • Cronològica de propietaris: 
Les primeres documentacions, on fa constància de la seva existència, daten del s. XVI. Pertanyent a un monistrolenc dit Antoni Tries. Posteriorment, des del 1634, fins al 1656, devia ser un mas rònec, encara propietat del mateix llinatge. 

És, fins aquesta data, 1656 que passa a tenir nous propietaris:

1656 - Propietat de Josep d'Olzina i Riusech, de Castellbell. (També propietari de mas Vidal i Janer). Fill d'un noble barceloní amb vinculació amb la Generalitat. Posteriorment va passar a mans del seu fill, Jeroni d'Olzina (fill de Josep), doctorat en dret. 
1678 - Isidre Padró. Pagès de Castellbell.
(----) - Simó Grau. Pagès de Vacarisses.
1697 - Passa a propietat de l'abat de Montserrat.
1711 - Josep Palà (que també posseïa el mas veí, mas Palà). Comprà El Bovet.
1719 - Els fills de Josep Palà, el tornen a vendre al monestir.
1720 - Valentí Viladoms, de la parròquia de Santa Maria del Vilar, el compra. Són hereus del mas, els seus fills, Macià i Joan.
1875 - Josep Bouvet n'era propietari i va ser qui li donà el nom actual.

  • Un mas amb guirigall.
Però va ser a mitjans del s. XIX, en temps del regnat d'Isabel II, que el mas es va fer "famós". 
En un temps de desgavell econòmic-monetari i ànims socials altius, es va descobrir una cova, propera al mas, on es fabricava moneda falsa. 
El masover, d'aquell moment Josep Vila, va ser acusat i detingut. La cova (pel que sabem) tapiada i oblidada.



  • Últims reductes del mas.
Després de la Guerra Civil 1939, la vídua del propietari va vendre la propietat a Miquel Segarra.  Aquest darrer propietari va ser qui va remodelar radicalment l'estil originari del mas, i li donar la seva característica visió actual. Nivells de galeries amb baranes d'obra calada, de diferents estils constructius, arcs, dintelades, etc. 
Una torrota o torratxa, com elevació màxima de la casa, disposava d'un aerogenerador. Avui, és la visió d'una estructura metàl·lica, sense gaire significat. Però, cal saber, que va  donar electricitat durant molts anys a la casa, mitjançant l'energia eòlica.

És doncs, des de 1940 que el mas ha anat afegint diferents annexos i edificacions, una pallissa, un jardí amb una bassa circular, etc., tot voltant el conjunt inicial del mas, difícil d'identificar actualment.


Per les contrades tres fonts destacables:


Fonts:

- Diba
- VALLS i PUEYO (1996). "Els masos Bovet, Janer i Vidal", Balcó de Montserrat, núm. 331 (març)
- VALLS i PUEYO (1998). "Els Olzina del mas Bovet", Balcó de Montserrat, núm. 358 (juny)

jueves, 13 de septiembre de 2018

La Balma de l'Espluga - Mura

La Balma de l'Espluga de Mura



Una espluga és una cova. I d'aquí topònims com Esplugues del Llobregat, Espluga de Francolí, etc., tota una curiositat etimològica, derivada del llatí vulgar speluca i/o llatí clàssic spelunca.

Ací doncs, la Balma de la cova o de l'Espluga és una balma, òbviament, però no és molt lluny de ser pensada com una cova, de petites dimensions.  Vista a primer ull, impressiona pel gran rocam calcari que la precedeix, i ens mostra una bona lliçó d'història: 

________________________________________________________
 El trogloditisme va ser ben viu al Bages
________________________________________________________
 

Els homes i dones prehistòrics van escollir les cavitats naturals, com a refugi o habitatges, més o menys temporal, això ja ho sabíem.  Pe, sort d'aquestes en temps de turbulències històriques i penúries econòmiques, que van fer de caliu a famílies senceres. La Balma de l'Espluga és un combinat de tots aquests ingredients, ben amanits. Situada a uns 20 minuts de la Font-Balma de la Pola, la Balma de L'Espluga podria donar testimoni contemplatiu de la història cisellada en aquesta preciosa terra.


Balma Espluga Mura Sant Llorenç Obac
Balma de l'Espluga - Mura


Un espai, on poder parlar als més petits, del gran salt transformatiu dels homes i dones de la prehistòria. Un temps evolutiu, envers el neolític, de caçadors a recol·lectors i pagesos. Malauradament, també un espai, per parlar d'altre tipus de  troglodites, els dels "bàrbars" del s. XXColla de descerebrats, que sense mirament i amb falsos arguments, hi han  atemptat directament contra el patrimoni natural, geològic i arqueològic del Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Un territori explotat, gairebé fins al seu últim reducte. Tocant 1982 es va aplicar un nou pla d'ordenació, a causa del desmesurat creixement dels espais urbanitzats i de la tala indiscriminada d'alzines i roures Poc després l'any 1987 va ser declarat Parc Natural, per decret de la Generalitat de Catalunya, però els senyals del maltractament ja eren presents.

La Balma de l'Espluga va ser indiscriminadament castigada, en post dels ànims de lucre. Un espai, d'un importantíssim valor històric, va ser obviat, excusat i malmès, sense cap respecte. No es va impulsar cap intent de rehabilitació, ni de la seva memòria, ni del seu record. Les úniques intencions, encaminaven vers l'explotació econòmica. La grollera reconstrucció de l'espai obrat, de voltant els 1980, es va portar sense cap criteri històric. Sembla ser, que una petita filera d'Opus Spicatum, característic d'un temps passat, va queda mig soterrada, sota la nova construcció de pedra i ciment del balmat.

Avui dia, dos vestigis obrats són a anys llum del mas que conformava aquest espai. Les ruïnes de dues cledes per arrecerar el  bèstia. Uns pobres animals torturats fins l'últim alè, en el traginar de troncs amunt i avall,  pels voltants de la finca de Matarrodona. Propietària d'aquesta balma en aquell temps.

Pel record, hi ha qui afirma, que una de les mules va caure exhausta i, encara es troba enterrada, davant la porta de la construcció de ponent. 




Fonts:

Blog trailsant Llorenç
Diba: Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac
  

lunes, 10 de septiembre de 2018

El dino Casimiro Salgado

El Dino Casimiro:  El vigilant de l'Ocàs a Vacarisses.


No cal agafar la màquina del temps per traslladar-nos al Juràssic, tenim a Casimiro Salgado, l'últim dinosaure feliç, amb un somriure d'orella a orella ben gran. Tot a tocar la C-58, concretament al Camp del Grill.

El dino Casimiro

El diari el Món Terrassa, va publicar un complet i preciós resum de la seva història, que ara he volgut fer rondalla.

___________________________________________________

 Unes obres, a casa seva, van fer que viatges a noves contrades. Els senyors que havien de fer net als dominis del dino i eliminar-ho, van saber veure en Casimiro, un simpàtic animaló. Així, és que va ser indultat i va anar a viure als voltants de Montserrat, però amb una tasca; 

Casimiro vigila que el Sol, no es despisti i, marxi sempre pel mateix costat de la muntanya, abans d'anar a dormir.

___________________________________________________

Salgado, atresorat, estimat i sempre content, és visitat per moltes famílies amb nens i nenes i escoles dels voltants, que es fan fotos al seu llom, i parlen de la seva història.  Sembla se conscient de la sort passada, quan va ser indultat de patir un "Fahrenheit - lític", com alguns dels seus antics companys, i sempre manté el simpàtic somriure.


Temps recent, l'han fet bretolades, llençada brutícia i no només a ell, també pels voltants. La tanca, actual, fa funció dissuasòria a camions, furgonetes, que aboquen de tot colors allà. I dic dissuasòria, que no pas efectiva, ja que veure abocaments que no toquen amb tot el que implica, tal com explica Juan Moreno, són un constant.

 


Però, així igual que els dinosaures de carn i ossos, la mala sort va fer finiquitar la seva existència, la vida d'en Casimiro sembla també ser molt incerta.
 
El Camp del Grill, casa actual d'en Casimiro, podria ser un magnífic espai per fer parada de viatgers, unes tauletes, papereres, un punt que no enveja cap mirador, però cal fer feina... l'excusa fer feliç a Casimiro. Poder donar peu a una nova llegenda del nostre bestiari particular

El motiu, poder és el moment de reaprofitar aquest espai i donar un nou valor.