El camí de la Costa o de les Bateries de Montserrat
Montserrat, Barcelona, Vallès Occidental
Fragment d'un capitell d'una de les set
creus del Camí reial de Costa de Montserrat.
(Imatge cedida per CarlosVargas i Jordi Colobrans)
El massís montserratí està situat gairebé al bell mig de Catalunya. Ubicació que l'ha disposat històricament, com un important punt de trobada i de pas. A la seva disposició geogràfica, li suma la descoberta d'una imatge de la Mare de Déu (1), demés, configurat al seu entorn, l'organització d'un santuari com a focus d'irradiació devocional i promoció dels múltiples miracles sotmesos a la Santa Imatge.
(1) ꞋꞋDiu la llegenda que l’any 880, un dissabte quan ja vesprejava a la muntanya de Montserrat, uns pastorets van veure baixar del cel una gran llum, acompanyada d’una bella melodia. El dissabte següent hi anaren amb els seus pares i la visió es repetí. Els quatre dissabtes següents els acompanyà el rector d’Olesa i tots constataren l’esmentada visió.ꞋꞋ
Font.: Abadia de Montserrat
El Mont-Serrat es difon fora de Catalunya al llarg dels segles, despertant una forta devoció divulgada de la mà del pelegrinatge. Un potent dinamitzador cultural, religiós i social, en auge per tota Europa i, especialment, a territori peninsular.
Com a exemples, el rei de Castella, Alfons X el Savi (1221-1284), dedicà sis Cantigues a sis miracles montserratins, d'una altra banda, les conquestes en territori italià de la corona catalano-aragonesa sumaven a estendre una forta pietat religiosa també, fora del cercle català. Quantificats, en el conjunt dels territoris italians, hi hagué gran quantitat d'hospicis, esglésies i capelles dedicades a la Mare de Déu de Montserrat: L'Església de Santa Maria de Montserrat dels Espanyols a Roma, fundada el 1518 o l'hospici de Sant Nicolau dels Catalans el 1354, que més tard es
va convertir en un centre d'acollida per a pelegrins i malalts, per fer una breu menció.
Dins d'aquest context sociocultural i històric, en l'estricte perímetre del massís i irradiants vers diferents direccions, es consoliden quatre grans camins de devoció: el de Collbató, el de can Maçana, el de Monistrol i el de Marganell.
Anton van den Wyngaerde 1563, todocolección
El camí reial de Collbató a Montserrat. Camí de Costa de Montserrat (camí de les Bateries)
El camí de Costa de Montserrat o de les Bateries (2) com a terminologia més actual, fou, a l'època medieval, el camí reial més famós per pujar al santuari. Formava part d’una xarxa viària essencial d’intercanvi entre Barcelona, la muntanya de Montserrat i les terres interiors, com les de la comarca del Bages. Aquesta ruta era un camí estratègic tant pel trànsit de mercaderies com per a la religiositat, ja que portava els pelegrins fins a un dels llocs més venerats de la Corona d'Aragó.
Consolida la seva importància, com a pas principal de reis i personalitats senyorials, amb la presència de set creus. Aquestes ubicades en punts clau de la ruta, servien tant de guia espiritual, com de fita per als pelegrins que ascendien cap al santuari.
Fou el rei Pere III, el Cerimoniós (1336-1387), qui al s. XIV, professar de comitent econòmic de la seva construcció. Uns treballs iniciats amb el priorat de Jaume de Vivers (3) i que van concloure el 1372, sota patrocini del Cerimoniós.
És possible, que la principal motivació i interès del priorat, en un principi, vers la iniciativa constructiva i promoció d'aquest camí, fora d'estratègica. No oblidem que, l'antic Camí Reial de la Costa de Montserrat, va ser un important eix de comunicació entre la comarca del Bages i la muntanya de Montserrat, com refereixo anteriorment. Aquestes institucions monàstiques, no només eren espais de devoció i pregària, sinó també punts d'assistència bàsica per als viatgers. El priorat, sota la direcció del prior, solia incloure instal·lacions per proporcionar menjar, descans i cures mèdiques als qui ho necessitaven. A més, els monjos oferien suport espiritual i guiatge als pelegrins, ajudant-los a meditar sobre el sentit religiós de la seva peregrinació i facilitant un ambient de reflexió i recolliment.
Aquestes creus van implicar també col·laboracions entre mestres picapedrers, escultors i pintors de l’època, habitual en un temps acotat pels gremis. Com Ramon Merenyà mestre picapedrer de Girona, Pere de Moragues qui coronà els relleus, i Bartomeu Soler, pintor i ciutadà de Barcelona, per dotar aquestes fites de gran bellesa artística amb relleus i policromia. Així, les Set Creus es convertien no només en punts de guia sinó en veritables obres d’art, reflectint l’espiritualitat que envolta la muntanya de Montserrat.
(...) “l’any 1372 cobrava, [ Bartomeu Soler]de part del rei, 32 florins d’or per la
decoració de set creus de pedra que devien alçar-se a la muntanya de
Montserrat. Aquestes creus les havia fet l’escultor Pere Moragues” (...) Duran i Sanpere, A. 1929, “Els sostres gòtic de la Casa dela Ciutat de Barcelona”
Les set creus de pedra. Les primeres
Tornem a Pere el Cerimoniós, qui va ser devot i protector de la Mare de Déu de Montserrat. El nombre de les creus queda definit en els següents documents aportats pel pare Albareda (4), fet que no planteja dubte en la quantitat.
(...) per rahó de les creus de Muntserrat, me rebe en compte, done at dit
Barthomeu Soler, per pintar .vij. creus de pedre quis deuen posar en les
muntanves de Muntserrat (...)
Document del juny de 1372, que aporta el pare Albareda.
(...) an Ramon Merenyà, picapedrer de la ciutat de Gerona, per preu de
.vij.. colones de pedre, les quals ha obrades per raó de les creus quel
senyor rey manà fer en la costa de Muntserrat (...)
Document del 17 novembre 1369 referent al cobrament de Ramon Merenyà, aportat, també, pel
pare Albareda.
Hi ha certa ambigüitat i imprecisió en la ubicació d'aquestes creus. Donat que no tenim el text reial de l'encàrrec, tota informació esdevé de notes relacionades a les feines i costos.
Les set creus representaven els set goigs i els set dolors terrenals de la Mare de Déu. Devocions tradicionals en l'espiritualitat catòlica i especialment populars en la tradició catalana i mariana, se centren en episodis de la seva vida, destacant tant els moments de joia (goigs) com els de sofriment (dolors) que Maria va experimentar, sovint relacionats amb la vida i la passió de Jesucrist. Paral.lelisme simbòlic en l'acompanyament dels pelegrins que pujaven a Montserrat.
Les set creus de pedra templades. Les segones
La reforma i substitució de les set creus, per unes d'estil de "creu coberta", més a la moda i gustos del moment, cobrien les creus originals i proporcionaven recolliment i aixopluc als pelegrins. Va ser un encàrrec testamentari del noble Galceran de Requesens i Joan (5) realitzat entre 1505 i 1509.
.
L’obra fou encarregada al picapedrer navarrès L. de Otazu (6), qui esculpir les quatre columnes sustentats dels templets i els quatre capitells octogonals, amb l'heràldica dels Requesens quarterat amb les armes, en sendes cares alternes.
El viatger portuguès Gaspar Barreiros, l'any 1542 ho descriu en el seu relat: "uns edificis “armados sobre cuatro columnas de piedra, forrados por encima de planxas de plomo” (Barreiros, vol. I, p. 1.019-1.032)
Aquests petits
monuments van ser instal·lats estratè-
gicament al llarg del camí, sempre en
llocs apartats i entre los árboles, que
dan una sombra agradable y forman
un lugar retirado, segons escriví Jouvin el 1672
gicament al llarg del camí, sempre en
llocs apartats i entre los árboles, que
dan una sombra agradable y forman
un lugar retirado, segons escriví Jouvin el 1672
(bronSeVal, C., 1991, p. 68 i 69.)
Hi ha un gran nombre de gravats i pintures en la cronologia d'aquests segles, on es representen aquestes creus. Trobem diferències entre les representades amb coberta i les que encara no ho estaven, és, doncs, evident aquest salt temporal i de fàbrica, entre les primeres i les segones.
Detall de la pintura de Montserrat de Anton van den Wyngaerde,
Österreichische National bibliothek de Viena. Sense coberta.
Taller de Joan de Rosenbach, estampa de la Mare de Déu de Montserrat amb les capelles i les set creus cobertes del camí de la Costa de Collbató, Gabinet de Gravats (núm. 13.620), Biblioteca de Montserrat, (foto: Nigra Sum. Iconografia de Santa Maria de Montserrat, Barcelona, 1995, p. 78).
El final de les set creus de pedra
Temps bèl.lic, durant la Guerra del Francès (1808-1814), molts camins estratègics que pujaven al monestir, esdevingueren zones calentes de combat. En aquest pas, la instal.lació de bateries defensives i enfrontaments amb les tropes franceses, va ser reiterada. Circumstàncies, que fan pensar en una abatuda i escampada pels barrancs de tot al seu pas, així com un possible reaprofitament, pels pagesos, d'aquestes pedres per fer marges un cop enllestida la contesa.
Un d'aquests
capitells, amb l'escut de la família Requesens esculpit, curiosament, es
pot veure encastat en un tram del torrent de Lladerns.
_______________________________________________________
Agraïments: Imatge de portada i inferior on es veu el capitell encastrat, cedides per en Carlos Vargas i en Jordi Colobrans, escaladors professionals. L'accès a l'element és nomès apte per escaladors amb material i bona preparació física.
_______________________________________________________
.jpeg)
Fragment d'un capitell d'una de les set
creus del Camí reial de Costa de Montserrat.
Per la importància històrica d’aquest capitell fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) el 1982
(Imatge cedida per CarlosVargas i Jordi Colobrans)Notes
(1) El primer text que fa referència a la llegenda, data del 1239, fet que evidencia que Montserrat és un lloc sant des de fa molts
segles, tant per la presència de la imatge de Santa Maria com per la de
milers de pelegrins.
(2) Sobre la incertesa en el nom original d'aquest camí, referir el testament de Galceran de Requesens, una figura destacada del segle XIV, on es fa referència a aquest camí com el 'Camí Reial de la Costa de Montserrat'."
El 'Camí de les Bateries' és una denominació posterior que fa referència a una de les variants o trams de l'antic 'Camí Reial de la Costa de Montserrat'. Aquesta nova denominació sorgeix a causa de les construccions militars de fortificacions (bateries) que es van instal·lar a la zona, principalment durant els segles XIX i XX, especialment en el context de la Guerra de la Independència Espanyola (1808-1814) i la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
(3) El Priorat de Jaume de Vivers era una Fundació monàstica medieval situada al municipi de Sant Joan de Vilatorrada, a la comarca del Bages, a Catalunya. Aquest priorat estava vinculat a l'Orde de Sant Agustí, tot i que en els seus orígens podria haver tingut connexions amb altres ordres monàstiques o fins i tot haver estat una fundació privada.
Tot i que el priorat de Jaume de Vivers no era un monestir de primer ordre com Montserrat, és probable que tingués una funció complementària dins del conjunt religiós i espiritual de la zona, ajudant a controlar l'accés a la muntanya i oferint suport als pelegrins.
(4) Antoni Maria Albareda, va ser un monjo benedictí, historiador, i investigador destacat, especialment conegut per les seves aportacions a l'estudi de l'art i la cultura religiosa a Catalunya. Va néixer el 1902 i va morir el 1966, i la seva obra abasta una amplia gamma d'aspectes de la història religiosa i artística, amb especial èmfasi en Montserrat i el seu patrimoni.
(5) Galceran de Requesens i Joan de Soler (1439-1505) morir a Barcelona el 8 de setembre de 1505. La infància de Galceran de Requesens devia estar molt lligada a la vida d’alt funcionari reial que tenia el seu pare, que servia el rei Alfons el Magnànim, tant a Barcelona com a Nàpols.
(6) L. de Otazu (també conegut com a Llorenç de Otazu) va ser un picapedrer navarrés actiu a Catalunya durant els segles XIV i XV, en una època de gran activitat constructiva en l'arquitectura gòtica catalana. El fet que Llorenç de Otazu fos navarrès posa en relleu la importància de la col·laboració entre mestres d'ofici de diferents llocs i la circulació d'idees i estils artístics a l'edat mitjana.
Fonts
Muset,A. (2010). Les set creus del camí de la Costa de Collbató Grèvol, nº 10
Albareda, A. M. (1936). “Pere Moragues, escultor i orfebre (segle XIV). Estudis Universitaris Catalans, 22, p. 499
Albareda, A. M. (1936). “Pere Moragues, escultor i orfebre (segle XIV). Estudis Universitaris Catalans, 22, p. 505
Yeguas i Gassó, Joan (2015). Encàrrecs artístics (1505-1517) derivats del testament de Galcerande Requesens: Barcelona, Montserrat i Palamós. Estudis del Baix Empordà. p. 226
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
