TOT VA COMENÇAR AQUÍ: Vacarisses medieval

Quan la muntanya va pensar el poble abans que el poble es pensés a si mateix

Vacarisses no neix en un mapa. Neix en una esquerda. 

Entre la muntanya de Montserrat i la serra de l’Obac, la terra s’obre i es separa com una apnea respiratòria.  Pedres, argiles, pendents, camins difícils..., i tanmateix aquí —en aquest marge dur del món— la història medieval no hi va passar de puntetes: s’hi va quedar una bona estona.

Perquè tot comença aquí: en el silenci estratègic d'aquest depressió física, en els noms encara inestables, en els llocs que primer van ser mirada abans que casa.

 

Vacarisses nit. Foto. Autoria pròpia

Un nom que ja era territori 

El topònim Vacarisses presenta una forma complexa i probablement estratificada, resultat de la interacció entre el llatí vulgar, l’evolució romànica i la seva fixació en la documentació medieval. Les formes antigues com Vacherizas reflecteixen un moment intermedi d’escriptura, on el nom oral ja canviava mentre el paper intentava fixar-lo.

Des del punt de vista de la toponímia històrica catalana, la hipòtesi més estesa relaciona el nom amb l’arrel llatina vacca (“vaca”), combinada amb un possible sufix romànic de lloc (-issa / -issas). Això el situaria en un origen vinculat a l’ús ramader del territori, coherent amb les economies agro-pastorals de muntanya de l’Alta Edat Mitjana al Vallès.

Ara bé, aquesta lectura no és l’única possible. En toponímia sovint el significat aparent és només una capa final. També s’ha considerat la relació amb el llatí vacare (“estar buit, lliure”), que podria reforçar la idea d’un espai obert, poc ocupat o de transició, més que no pas estrictament ramader.

Aquest sentit encaixa bé amb la realitat geomorfològica: Vacarisses s’inscriu en una depressió entre la serra de l’Obac i Montserrat, un espai intermedi que concentra passos i circulacions naturals. En aquests llocs, el nom sovint barreja funció econòmica i percepció del relleu.

Finalment, la forma medieval Vacherizas mostra el procés de fixació feudal del territori, quan el nom passa a ser també un instrument d’ordenació: parròquies, dominis del comtat de Barcelona i estructures eclesiàstiques contribueixen a estabilitzar-lo.

Així, Vacarisses no és només un nom descriptiu, sinó una sedimentació: ramaderia, relleu i poder medieval convertint un espai en territori.

 

Montserrat des de l'Obac. Foto. Autoria pròpia

L’església: el centre abans del centre

Abans de les places, abans del municipi, abans fins i tot del concepte de “poble”, ja hi ha un eix que ordena el territori: l’església.

La parròquia de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses té un origen molt antic. Les primeres referències documentals indiquen l’existència d’una parròquia ja al segle X, i se sap que el 1013 es va consagrar o renovar una església anterior, probablement d’origen preromànic o romànic primerenc. Aquest espai sagrat es converteix molt aviat en el nucli organitzador del terme, tant espiritual com administratiu.

L’edifici que veiem avui, però, no és aquell primer temple. L’església actual es construeix entre finals del segle XVIII i inicis del XIX sobre les restes de l’antiga església romànica, seguint criteris neoclàssics i sota projectes vinculats a l’arquitectura acadèmica del moment.

Però més enllà de les pedres, el que importa és el que passa al seu voltant.

No és només religió. És ordre. És administració del temps i de la vida. És el lloc on es fixen els ritmes del poble: el calendari agrícola, els cicles festius, els registres de la comunitat, la manera de pertànyer a un mateix espai.

Al seu voltant, el territori es disposa com si hagués après a escoltar la seva pròpia forma: masos dispersos, camins que convergeixen, i una centralitat que no és urbana, sinó simbòlica. L’església no només és el centre del poble: és el centre abans que el poble existeixi com a idea.

I així, en aquest punt elevat i silenciós, la pedra no només construeix un edifici. Construeix una manera de viure el territori.

 

Portalada barroca de l'esglèsia de Vacarisses

El castell: mirar des de dalt

El Castell de Vacarisses, documentat ja en època medieval, s’inscriu dins la lògica pròpia del feudalisme: la necessitat de controlar el territori des de l’alçada, vigilar els passos naturals i assegurar l’ordre sobre un espai de circulació constant entre la serra de l’Obac i Montserrat.

Les referències històriques indiquen que el castell ja existia en època medieval i que el seu paper estava estretament vinculat al domini del terme i a les estructures de poder locals, en relació amb el comtat de Barcelona i les xarxes senyorials de l’entorn. Amb el temps, l’edifici ha estat profundament transformat, especialment en època moderna, de manera que el que veiem avui és el resultat de diverses capes constructives.

Però més enllà de la seva evolució arquitectònica, el seu sentit original és clar: el castell funciona com un punt de mirada privilegiada sobre una depressió del territori que concentra camins i moviments. En aquest tipus d’espais, veure no és només observar, sinó ordenar; i ordenar és una forma de possessió i, com no, control.

Des del castell, el territori no s’explica: es delimita. I el paisatge deixa de ser només natura per convertir-se en estructura de poder, en mapa viscut des de dalt.

 

El castell. Foto. Autoria pròpia

 

La vida dispersa: masos, boscos i supervivència

Però la Vacarisses medieval no és només poder vertical.

És també, com molts sabem, dispersió.

Masos escampats, petites explotacions agrícoles en un relleu difícil, boscos que no separen sinó que formen part de la vida quotidiana, i camins que connecten més que no pas uneixen en un sentit únic. El poblament es fragmenta perquè el territori obliga a viure així: adaptant-se, ajustant-se, resistint.

A l’entorn de la serra de l’Obac s’han identificat restes i indicis d’ocupació d’origen medieval, amb arrels que podrien situar-se entre els segles X i XII, associades a aquesta forma de vida rural dispersa i persistent, pròpia dels espais de muntanya del prelitoral català.

Aquí no hi ha un centre que ordena de manera absoluta, sinó una xarxa fràgil i viva de punts de vida. La història no imposa una forma única: la negocia amb el relleu, amb la distància, amb el temps lent de la supervivència.

I en aquesta negociació constant, el territori no es domina del tot: es comparteix amb la muntanya.

Us deixo aquí un article per si voleu saber més. 

Què ens diu avui el poblament dispers medieval de Vacarisses?

 

La calsina. Foto. Autoria pròpia.

 

El paisatge com a protagonista

La serra de l’Obac i el massís de Montserrat no funcionen com a simple escenari del relat medieval de Vacarisses: són, en realitat, la seva estructura profunda. No envolten el territori, sinó que el defineixen i el condicionen des de dins.

El relleu marca els camins possibles, orienta els desplaçaments, condiciona les formes de defensa i determina les connexions amb els territoris veïns. També influeix en l’economia quotidiana i en la manera d’organitzar la vida. En aquest espai no hi ha una plana central que articuli el conjunt, ni un centre evident que ordeni el territori de manera natural. El que hi ha és un espai de pas obligat, de fragments, de límits que s’han de negociar constantment.

Per això, aquí la geografia no és un teló de fons, sinó un agent actiu. La muntanya no deixa indiferent el poblament: el dirigeix, el concentra en alguns punts i el dispersa en d’altres, obligant a una adaptació contínua.

En aquest context, la vida no s’imposa sobre el territori, sinó que s’hi ajusta. I és precisament en aquesta adaptació constant, en aquest equilibri fràgil entre relleu i necessitat humana, on el món medieval de Vacarisses es construeix.

La muntanya, en definitiva, no és el fons de la història: n’és la condició.

 

Panoràmica. Foto. J. Morera

Tot va començar aquí (i encara continua)

Quan mirem la Vacarisses medieval, no estem mirant un passat tancat, ordenat i quiet. Estem entrant, més aviat, en una manera d’habitar el món que encara avui continua deixant rastres, com si el temps no hagués acabat de decidir-se del tot.

Hi ha una cosa que costa d’ignorar: l’hàbitat dispers que encara es reconeix, els camins que semblen antics encara que els trepitgem avui, les esglésies que segueixen marcant un centre que no és només físic, i els masos que expliquen una forma de vida arrelada al territori, lenta, obstinada, adaptada.

A vegades tinc la sensació que aquí l’edat mitjana no s’ha acabat mai del tot. No perquè res s’hagi quedat intacte, sinó perquè tot ha anat sedimentant-se. Capes sobre capes. Vida sobre vida.

I sota cada carretera, sota cada urbanització, sota cada nom modern que hem posat al paisatge, hi ha una pregunta que no desapareix, una pregunta que torna quan t’hi atures una estona:

qui ordena el territori… les persones o la muntanya?

No sé si hi ha una resposta clara. Potser no n’hi ha d’haver. Perquè el que veig és més aviat una conversa constant entre les dues coses, una tensió que no s’acaba mai de resoldre.

Potser per això, aquí a Vacarisses, tot sembla haver començat d’una manera molt concreta i molt humil alhora: no amb una fundació ni amb un acte fundacional clar, sinó amb una adaptació. Amb la necessitat d’ajustar-se a un relleu que no es deixa dominar del tot.

I això és el que em sembla més real de tot plegat: que aquesta adaptació no és només història. És també present. I, d’alguna manera, encara continua.

 

 

Nit a Vacarisses. Foto. J.Morera

 

 

Fonts 

Ajuntament de Vacarisses. Història de Vacarisses.

Enciclopèdia Catalana. Vacarisses. A Gran Enciclopèdia Catalana.

Enciclopèdia Catalana. Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses. A Catalunya Romànica.

Institut d’Estudis Catalans. Onomàstica catalana. IEC.

Pobles de Catalunya. Església de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses.

Pobles de Catalunya. Elements històrics de Vacarisses i entorn de la serra de l’Obac. 

Ferrer i Mallol, M. T. (ed.). (1990–2000). Diplomatari de la Catalunya medieval. Institut d’Estudis Catalans.

Gibert, J., & Roig, J. (2000–2015). Arqueologia del poblament medieval al Vallès. Articles diversos en congressos d’arqueologia medieval catalana.

Mauri, A. (2012). Transformació del paisatge rural a la Catalunya medieval. Publicacions de la Universitat de Barcelona.

Bolòs, J. (ed.). (diversos treballs). Paisatge, masos i poblament a la Catalunya medieval. Universitat de Lleida.

Roig, J. (estudis arqueològics). (s. d.). Assentaments altmedievals al Vallès. (diversos articles i excavacions publicats).

  

 

Notes de toponímia i interpretació

1. vacca (llatí): base habitual en topònims ramaders; pot indicar presència de bestiar o economia pastoral.
2. -issa / -issas: sufix romànic freqüent en formació de noms de lloc en català antic, sovint amb valor col·lectiu o locatiu.
3. vacare (llatí): possible influència semàntica secundària (“espai buit o disponible”), usada en interpretacions toponímiques de territoris poc densament ocupats.
4. Vacherizas: forma documental medieval que reflecteix transcripció llatinitzant d’un topònim oral preexistent.
5. Estratificació toponímica: concepte habitual en onomàstica que indica superposició de capes lingüístiques, culturals i administratives en un mateix nom de lloc.
6. Depressió del relleu: factor geogràfic determinant en la configuració de xarxes de pas i assentament en època medieval. 

Rastres de l’antic camí ral entre Vacarisses i Olesa

 Un camí de pedra sota Montserrat

 

Hi ha camins que, malgrat el pas dels segles, encara conserven memòria sota les pedres.  Són camins antics que no han desaparegut mai del tot; simplement han après a confondre’s amb el paisatge. 

Als peus de Montserrat, entre Vacarisses i Olesa de Montserrat, encara es poden resseguir fragments d’un antic camí ral que durant segles va vertebrar la vida quotidiana d’aquest territori. Avui, l’erosió i el silenci de la muntanya poden fer pensar que és només una pista més. Però quan la roca apareix aplanada, quan el terreny mostra trams regularitzats o petites plataformes guanyades a la pedra natural, s’intueix una altra realitat: la d’un camí treballat pacientment per generacions que necessitaven travessar aquestes muntanyes. 

 

Foto. autora blog

 

El terme camí ral designava les principals vies públiques de comunicació de l’època medieval i moderna, sotmeses a la jurisdicció directa de les autoritats reials, com ara els batlles i els veguers. Es tractava de camins d’ús públic que garantien la circulació de persones, mercaderies i correus entre viles i territoris, i sobre els quals els senyors feudals no podien imposar peatges o drets de pas —coneguts com a barratge— sense autorització reial. Aquesta protecció jurídica els convertia en infraestructures essencials per a l’articulació econòmica i política del territori.

Tanmateix, no s’han d’interpretar des d’una perspectiva contemporània com si fossin grans carreteres. En molts casos eren vies estretes, pedregoses i adaptades a una geografia complicada, especialment en sectors muntanyosos com el pas entre el Vallès i el Baix Llobregat. Sovint eren camins de bast, pensats principalment per al trànsit de mules, ases i altres animals de càrrega, més que no pas per a vehicles rodats. El seu traçat aprofitava sovint antics itineraris romans, careners o passos naturals, i podia variar segons les condicions climàtiques o l’estat del terreny.

El valor dels camins rals no residia tant en la monumentalitat o en la qualitat constructiva, sinó en la seva funció estratègica i econòmica: connectaven mercats, facilitaven els intercanvis comercials, permetien la mobilitat de viatgers i missatgers, i contribuïen a la cohesió territorial sota l’autoritat reial.

 

El camí ral més conegut que unia Manresa amb Barcelona passava pel Pont de Vilomara, travessava la serra de l’Obac pel Coll de Daví i baixava cap al Vallès passant per Matadepera, Sabadell i Barberà. Després de superar el Coll de Montcada, arribava finalment a Barcelona per Sant Andreu i el Clot. Durant segles, aquest va ser un dels principals camins de comunicació entre l’interior i la capital.

 

Mapa de Josep Aparici, 1720. Groc el camí de coll de Daví.  Vermell el de CollCardús 

Mapa de Pau Janer, 1780, on surten dibuixats els camins veïnals i els reals.

Per Vacarisses hi passava una derivació o variant coneguda com el camí de Collcardús. Aquest itinerari, tanmateix,  formava part d’una xarxa de camins que connectaven Olesa, Vacarisses i Manresa dins d’un corredor natural estretament vinculat a Montserrat. El monestir no era només un centre espiritual, sinó també un focus econòmic i comercial de gran importància, capaç d’atreure un trànsit constant de pelegrins, traginers, mercaders i viatgers. Abans de l’arribada de les carreteres modernes i del ferrocarril, especialment durant els segles XVIII i XIX, aquests camins eren autèntiques artèries de circulació i d’intercanvi humà.

 

Comparador històric de Catalunya del ICGC  Coordenada tram visible: 41°35'21.0"N 1°52'27.6"E

 

Com passa amb molts camins històrics, el seu origen probablement és molt anterior als documents que els esmenten. Sovint, aquestes vies no neixen de nou, sinó que segueixen traçats més antics: senders medievals, passos tradicionals i, potser, itineraris d’origen encara més remot. Els camins antics són, en el fons, una forma de memòria del territori: la petjada lenta i continuada de totes les persones que els van recórrer al llarg dels segles.

.

 

Foto. autora blog

 

Les imatges conservades avui mostren precisament aquesta adaptació intel·ligent al territori. En lloc de construir una calçada artificial completa, es treballava la roca mare: es rebaixaven desnivells, es consolidaven punts erosionables i s’aprofitaven superfícies naturals més resistents al desgast. Era una enginyeria humil però eficaç, basada en el coneixement del terreny i en la necessitat de mantenir el pas obert durant tot l’any.

I mantenir-lo era una obligació col·lectiva.

Fins ben entrat el segle XIX, els ajuntaments i les comunitats locals assumien bona part de la conservació dels camins. Sovint els veïns havien de participar en prestacions obligatòries —els anomenats jornals de vila o treballs veïnals— aportant dies de feina, eines, carros o animals. Després de pluges fortes o riuades, reparar els camins es convertia en una necessitat urgent: d’ells depenien el comerç, els mercats i fins i tot l’arribada de notícies.

Ens podem imaginar com per aquests trams hi devien passar carregaments de vi, carbó, llenya, gra o oli. També persones anònimes: pastors, pagesos, venedors ambulants, pelegrins camí de Montserrat o viatgers que recorrien llargues distàncies a peu.

Avui, en canvi, el temps hi circula d’una altra manera.

Montserrat continua dominant l’horitzó, poderosa i abrupta, mentre el vell camí sembla fondre’s amb la roca. Però precisament aquí rau el seu valor patrimonial. No és només un element arqueològic o una infraestructura antiga: és un paisatge viscut. Un espai on encara es poden llegir les relacions entre territori, mobilitat i vida quotidiana abans de la modernitat industrial.

 

Foto. autora blog

 

Potser per això aquests camins emocionen tant quan els descobrim. Perquè no són ruïnes allunyades de nosaltres. Encara es poden trepitjar. Encara segueixen el pendent de la muntanya, busquen els passos més suaus i resisteixen, silenciosament, sota el sol i la pluja.

I mentre els recorrem, costa no pensar en tota la gent que, molt abans que nosaltres, també va mirar Montserrat des d’aquest mateix punt del camí.

 

Imatge referent. Fem memòria dels oficis.  Memòria Digital de Catalunya

 

Veure la localització a Google Maps

Coordenades: 41°35'21.0"N 1°52'27.6"E 

 

Ajuntament de Vacarisses. Patrimoni cultural de Vacarisses. Diputació de Barcelona.

Centre Excursionista de Catalunya. (Diversos anys). Butlletins i estudis sobre camins històrics de Catalunya. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya.

Madurell i Marimon, J. M. (1972). Camins i vies de comunicació a la Catalunya medieval. Barcelona: Curial.

Madoz, P. (1845–1850). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Tipográfico de P. Madoz.

Martí, R. (1999). Camins rals i vies històriques a Catalunya: territori, comerç i mobilitat. Revista de Catalunya, 145, 45–68.

https://patrimonicultural.diba.cat/index.php/element/cami-vell-dolesa-a-vacarisses

Serra, R. (2001). Els camins històrics de Catalunya: economia, territori i cultura. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Vilaró, J. (2008). La xarxa de camins antics del Vallès i el Bages. Manresa: Farell Editors. 

 

Reflexión: El pueblo judío: memoria, exilio y la persistencia del rechazo

El antisemitismo como estructura histórica y social 

 

Esta reflexión no nace de un libro ni de una clase, sino de conversaciones inesperadas en el gimnasio. Entre máquinas, rutinas y esfuerzos compartidos, surgió una pregunta que, en apariencia, parecía simple, pero que arrastra siglos de historia: ¿por qué el pueblo judío ha sido tan rechazado a lo largo del tiempo?

Resulta curioso cómo, en espacios tan cotidianos, pueden aparecer cuestiones tan profundas. Quizá porque, en el fondo, las grandes preguntas no pertenecen solo a la academia, sino a la experiencia e inquietud común.

Hablar del pueblo judío es hablar de una historia profundamente marcada por la memoria, pero también por una constante incomodidad: la persistencia del antisemitismo, una forma de rechazo que ha atravesado épocas y contextos muy distintos.

 

Imagen de Ri Butov en Pixabay

 

Desde sus orígenes en el antiguo Oriente Próximo, el pueblo judío ha vivido muchas veces en diáspora, es decir, fuera de un territorio propio, en una identidad en constante  movimiento. Esa condición ha hecho que, en numerosos contextos, fueran percibidos como “diferentes”.

No es un detalle menor. A lo largo de la historia, las sociedades han tendido a desconfiar de quienes no encajan del todo en sus normas, creencias o costumbres. Y esa diferencia —religiosa, cultural o incluso simplemente percibida— ha sido una de las bases del rechazo.

  

Sefarad: convivencia y ruptura

En la península ibérica, durante siglos, judíos, cristianos y musulmanes compartieron espacios de vida y de conocimiento. Aunque esta convivencia nunca fue del todo estable, los judíos todavía eran percibidos como el “pueblo deicida”, si bien su presencia se mantenía en un marco de relativa tolerancia y bajo la expectativa de su eventual conversión al cristianismo, de un arrepentimiento o, simplemente, como aquellos condenados espiritualmente sin más. Ésta era la principal visión hacia ellos por  parte de la sociedad mayoritaria.

 

Imagen de Carlos Ramón Bonilla Miranda en Pixabay

 

El punto de ruptura se produjo en 1492, aunque no fue de forma repentina. Ya en 1391, los pogromos —violentos ataques contra las comunidades judías— marcaron un antes y un después: muchos judíos murieron, otros huyeron y muchos se convirtieron al cristianismo. A partir de ese momento, la convivencia se transformó profundamente, dando lugar a una segregación progresiva de la comunidad judía. La figura del converso generó nuevas tensiones y sospechas que, con el tiempo, alimentaron un clima creciente de desconfianza. En este contexto, el Edicto de Granada de 1492 no puede entenderse como un hecho aislado, sino como el desenlace de un largo proceso de presión social, prejuicio religioso y búsqueda de uniformidad.

Aquí se observa uno de los mecanismos centrales del antisemitismo: la construcción de una identidad colectiva basada en la exclusión del otro. En este contexto, el judío pasa a ser aquello que no encaja dentro de los parámetros sociales dominantes. 

Este clima de desconfianza fue fundamental en la creación de la Inquisición española en 1478, que inició su actividad en Sevilla. Su objetivo principal fue la vigilancia y el control de los conversos. Al frente de esta institución se situó Tomás de Torquemada, figura controvertida, pero, principalmente, clave en su desarrollo histórico.

 

El rechazo como patrón histórico

A lo largo del tiempo, el antisemitismo ha cambiado de forma, pero no ha desaparecido. En la Edad Media se sustentó principalmente en argumentos religiosos; más adelante, en la Edad Moderna y Contemporánea, fue adoptando también formas económicas, políticas e incluso pseudocientíficas.

En momentos de crisis, las comunidades judías fueron con frecuencia convertidas en chivos expiatorios. Epidemias, dificultades económicas o conflictos sociales encontraron en ellas un blanco fácil, no por hechos reales, sino por una combinación de factores históricos, sociales y simbólicos que se fueron acumulando a lo largo de los siglos. Su condición de minoría visible, dispersa y sin un territorio propio las hacía especialmente vulnerables en contextos de tensión social.

En primer lugar, esta dispersión por distintos territorios europeos implicaba ser una presencia minoritaria en cada uno de ellos, lo que facilitaba su identificación como “extraños” dentro de la sociedad mayoritaria. Al no contar con un Estado propio ni con estructuras políticas de protección estables dentro de los reinos donde vivían, su posición dependía en gran medida de la tolerancia —o la hostilidad— de las autoridades locales.

En segundo lugar, su identidad religiosa diferenciada dentro de sociedades mayoritariamente cristianas, en un tiempo donde la religión pesaba más que la "raza", los situó durante siglos en una posición de alteridad constante. Aunque existieron periodos de convivencia e intercambio cultural, también se consolidaron estereotipos teológicos muy arraigados, como la acusación de ser el “pueblo deicida”, que contribuyeron a justificar su exclusión o persecución.

A esto se sumó un factor económico relevante. En la Europa medieval y moderna, la prohibición eclesiástica para los cristianos de cobrar intereses en los préstamos hizo que el crédito adoptara formas diversas y que, en algunos contextos concretos, parte de estas actividades recayeran también en comunidades judías, aunque no de manera exclusiva ni uniforme. De hecho, la mayoría de la población judía desempeñaba oficios muy variados, como el comercio, la artesanía o la medicina, entre otros.

 

Imagen de Frantisek Krejci en Pixabay

 

 

Sin embargo, con el tiempo, esta realidad parcial acabó simplificándose y dando lugar a un estereotipo: la asociación de los judíos con las actividades financieras. Esta imagen no reflejaba la diversidad real de sus ocupaciones, pero se fue consolidando socialmente y fue utilizada en determinados contextos para alimentar prejuicios.

En momentos de crisis económica o social, este estereotipo contribuyó a reforzar resentimientos existentes, que a menudo se reinterpretaron en clave religiosa o moral, profundizando así las dinámicas de exclusión.

Con el paso a la Edad Contemporánea, estos prejuicios se transformaron y se “modernizaron” en forma de teorías conspirativas que atribuían a los judíos un poder oculto o una influencia desproporcionada en la política y la economía. Estas ideas, completamente infundadas, tuvieron consecuencias muy graves y alcanzaron su máxima expresión en el siglo XX con el Holocausto.

En conjunto, el antisemitismo no responde a una única causa, sino a la persistencia histórica de estereotipos que se adaptan a cada época. Cambian sus argumentos, pero se mantiene el mismo mecanismo: convertir a una minoría en explicación simplificada de problemas complejos.

 

El presente: entre historia y conflicto

Tras la Segunda Guerra Mundial, la creación del Estado de Israel fue, para muchos judíos, una respuesta a siglos de persecución. La posibilidad de un lugar propio, seguro, no era solo un proyecto político, sino también una necesidad histórica profundamente arraigada.

Sin embargo, ese mismo proceso abrió un conflicto complejo que sigue activo hoy.

La situación en la Franja de Gaza y las tensiones con Irán han intensificado el debate global, generando posiciones muy polarizadas.

En este contexto, el papel de los liderazgos políticos —como el de Benjamin Netanyahu— también influye en cómo se perciben estos conflictos. Sus decisiones y discursos pueden reforzar críticas muy duras hacia el Estado de Israel.

Pero aquí aparece un matiz importante, y necesario: no todo cuestionamiento a Israel es antisemitismo, pero tampoco toda crítica está libre de prejuicios.

El riesgo surge cuando esa crítica política deja de dirigirse a decisiones concretas y se transforma, casi sin darse cuenta, en una desconfianza hacia todo un pueblo. Es en ese punto donde viejos patrones reaparecen bajo formas nuevas.

A lo largo de la historia, una de las constantes del antisemitismo ha sido precisamente esa: convertir a los judíos en un bloque uniforme, atribuyéndoles responsabilidades colectivas. Por eso, mantener la distinción entre política e identidad no es un detalle menor, sino una cuestión fundamental.

 

Una pregunta que sigue abierta

La conversación en el gimnasio no da respuesta a la pregunta inicial. Y quizá, tampoco, se pueda dar una única respuesta fuera de él.

Pero sí dejó algo claro: el antisemitismo no se explica por una sola causa ni pertenece únicamente al pasado. Es un fenómeno complejo, que habla tanto de la historia del pueblo judío como de los mecanismos de las sociedades en las que ha vivido.

Porque, en el fondo, la cuestión no es solo por qué se ha rechazado a los judíos, sino por qué las sociedades, una y otra vez, necesitan convertir a alguien en “el otro”.

Y reconocer eso —aunque resulte incómodo— es un primer paso. No para cerrar el debate, sino para hacerlo más honesto y sincero.

 

Imagen de Markus Spiske en Pixabay

Dedicado a George 

  

Bárcena, F. (2010). La memoria y el otro: reflexiones sobre historia, identidad y alteridad. Madrid: Trotta.

Baer, Y. (1981). Historia de los judíos en la España cristiana. Barcelona: Riopiedras.

Caro Baroja, J. (2000). Los judíos en la España moderna y contemporánea. Madrid: Istmo.

García Cárcel, R. (1996). La Inquisición. Madrid: Temas de Hoy.

Kamen, H. (1999). La Inquisición española: una revisión histórica. Barcelona: Crítica.

Nirenberg, D. (2013). Antijudaísmo: la historia del rechazo a los judíos. Barcelona: Crítica.

Pérez, J. (2009). Historia de los judíos en España. Madrid: Marcial Pons.

Todorov, T. (1991). Nosotros y los otros. Madrid: Siglo XXI.

Yerushalmi, Y. H. (2002). Zajor: la historia judía y la memoria judía. Madrid: Anthropos.

Hasta siempre, Sefarad. La expulsión de los judíos

 

Reflexió: Allà dalt, entre creus i silencis

Entre la reverència i la memòria: què fem amb els símbols?

L’altre dia, parlant amb un company còmplice d'alçades, carenes i converses, vam acabar en un lloc metafòric inesperat. No recordo exactament com hi vam arribar —potser des del mateix filar d'altres converses, potser des d’una intuïció—, però de sobte estàvem parlant de creus als cims. D’aquestes estructures que apareixen allà dalt, com si la muntanya, per si sola, no fos prou.

La seva mirada era clara, gairebé tranquil·la. Per a ell, aquelles creus eren una forma de respecte. No les llegia com a imposició, sinó com a gest. Com una manera —potser antiga, potser senzilla— de reconèixer alguna cosa que ens supera. Les relacionava, gairebé totes, amb la religió, però no des del poder, sinó des d’una mena de reverència.

 

21 de març 2026

 

—I si no són tant una marca de domini, sinó un signe d’humilitat?

Jo no ho veia igual. Pensava en altres contextos, com els cims del País Basc, on algunes creus arrosseguen una memòria més incòmoda, vinculada a una època en què el poder també s’inscrivia en el paisatge sota la figura de Francisco Franco. Per a mi, en alguns casos, no són només símbols espirituals, sinó també històrics, fins i tot ideològics.

Ell escoltava, però no s’hi oposava. Simplement sostenia una altra manera de mirar.

—I si el que importa no és tant d’on vénen, sinó com les mirem ara?

La conversa va quedar oberta. No hi havia conclusió, només una mena d’equilibri fràgil entre dues lectures possibles. Com si el mateix objecte —una creu en un cim— pogués ser, alhora, pes i alleujament.

Dies després, gairebé de manera sobtada, va aparèixer la notícia: la creu de l’Aneto havia estat tallada i havia desaparegut.

I aleshores el pensament i la conversa van tornar. No com a record, sinó com a pregunta.

Perquè aquell gest —arrencar, eliminar, fer desaparèixer— no resol res per si sol. Si la creu podia ser llegida com a símbol de domini, també podia ser-ho de respecte. I, en fer-la desaparèixer, no desapareixen els significats, només es desplacen.

Queda el buit.

I el buit, potser, és encara més difícil d’interpretar. Perquè ja no hi ha objecte, però sí memòria. Ja no hi ha signe, però sí mirades que el continuen projectant.

Penso en el que em deia. En aquesta idea de la creu com a gest d’humilitat. I em pregunto què passa quan aquest gest és interromput. Si és una forma d’alliberament o una altra manera d’imposar una lectura.

Potser la qüestió no és si la creu ha de ser-hi o no. Potser la qüestió és més oberta i fràgil: qui decideix el sentit del paisatge? 

Perquè els cims, que ens semblen tan llunyans i silenciosos, també són espais de significat. I nosaltres, inevitablement, els omplim.

Amb creus.
O amb la seva absència.

Noticia: 

Confirmado: la cruz del Aneto no fue robada... ha sido cortada con una radial y un vídeo lo demuestra

 

 

Març 2026

 

 

 

 

El Castell de Vacarisses: entre la torre antiga, el castell i la biblioteca, una història que no s’acaba mai

El castell que no vol ser ruïna

Hi ha edificis que semblen senzills quan els mires des de fora, però que, quan hi entres —o quan els penses amb una mica de calma—, es despleguen com una història llarga i plena de girs; el Castell de Vacarisses és exactament això: no tant una fortalesa immutable, sinó un lloc que ha anat canviant de forma i de sentit, adaptant-se als temps sense deixar mai de ser present.

Situat damunt d’un turó que domina el poble, el castell manté encara avui aquella funció primera de mirada i control, però el que veiem no és un castell purament medieval, sinó el resultat de moltes capes superposades, els suspirs de la història, com si cada segle hagués deixat una empremta discreta però persistent.

 

 

Castell de Vacarisses, actual Biblioteca. Font: Autora

La història del castell comença, com tantes altres, amb una incertesa que gairebé és poètica: sabem que ja està documentat l’any 1001, però no sabem amb absoluta seguretat si aquell primer castell era exactament aquí o en un altre punt proper.

Alguns estudis, com els recollits per Antoni Flotats o l’article de Joan Valls i Pueyo, apunten cap a la Torrota, una torre situada al mateix terme que en documents medievals apareix com a castell vell (“castrum vetus”), mentre que el que avui coneixem com a castell seria el nou, un “hospicium” construït prop de la sagrera. 

Aquesta dualitat —vell i nou, torre i casa— no és menor: ens parla d’un moment de transició, d’un territori que s’organitza i es redefineix, d’un poder que es mou i es reorganitza.

 

Un castell de frontera

El castell s’inscriu dins la gran xarxa de fortificacions impulsades pels comtes de Barcelona a finals del segle IX, en el context de la consolidació de la marca del Llobregat; no era només una construcció militar, sinó una eina per estructurar el territori i garantir la repoblació. 

 

 

Finestra del Castell de Vacarisses. Font Morera

 

Durant segles, el domini es reparteix entre grans llinatges: els Montcada, els Castellet, els Desfar… famílies que no només posseïen terres, sinó que exercien poder, administraven justícia i donaven forma al paisatge humà i polític.

Però com passa sovint, aquest poder no és estable: vendes, unions familiars i canvis polítics fan que el castell passi de mans diverses vegades, fins que el 1358 el rei Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, iniciant una nova etapa. 

 

De fortalesa a casa

Entre els segles XIV i XV es configura el castell baix-medieval, amb muralles i recintes diferenciats, però el gran canvi arriba més tard, gairebé sense fer soroll: entre els segles XVI i XVIII, el castell deixa de ser una fortalesa estricta i es transforma en una residència. 

 

 

Rellotge de Sol. Font Morera

 

Amb la unió de les famílies Desfar i Amat, i especialment amb l’ascens social d’aquesta darrera —que obté el títol de marquès de Castellbell el 1702—, el castell es reconstrueix i s’amplia; es divideix en tres crugies, adopta l’aspecte d’una masia noble i s’hi afegeixen cups, cellers i espais agrícoles vinculats a l’expansió de la vinya.

És un canvi profund: el castell ja no defensa una frontera, sinó que organitza una economia.

Amb el pas del temps, el castell s’allunya encara més de la seva funció original i s’apropa a la vida del poble; al segle XIX acull escola, ajuntament, habitatges… esdevé un espai viu, utilitari, gairebé domèstic.

Aquesta transformació és especialment interessant perquè trenca la idea del castell com a lloc distant i elitista: aquí, en canvi, el poder es dissol en la quotidianitat, i les pedres que havien servit per controlar el territori passen a formar part de la vida diària.

L’edifici actual conserva encara aquesta complexitat: murs medievals, ampliacions modernes, espais industrials com el gran celler del segle XIX, i fins i tot restes integrades de la roca natural que sostenen l’estructura. 

 

Cup de la sala de cups. Font Morera

Tot plegat configura un conjunt que no és homogeni, però que precisament per això és ric: cada irregularitat, cada afegit, cada canvi de material parla d’una etapa diferent.

 

De l’oblit a la nova vida

Després d’un període de decadència al segle XX, el castell entra en una nova fase amb els estudis arqueològics i la rehabilitació de principis del segle XXI, que el converteixen en biblioteca i espai cultural; una nova manera d’habitar-lo, més silenciosa, però també més oberta. 

 

 

Espai de la Biblioteca. Font Morera

 

 

Avui, entre llibres, activitats i sales polivalents, el castell continua viu, no com una peça de museu, sinó com un lloc que encara es transforma.

Potser el més interessant del Castell de Vacarisses no és decidir si va començar a la Torrota o al turó actual, ni tampoc reconstruir fil per randa la seva evolució; potser el que realment importa és entendre que és un espai fet de continuïtats i de ruptures o, el que és el mateix, de decisions humanes.

Perquè hi ha edificis que expliquen la història… i n’hi ha d’altres, com aquest, que la contenen sense necessitat d’explicar-la del tot.

 

 

Fonts: 

Ajuntament de Vacarisses. Castell de Vacarisses.

 AA. DD. (1991). Castell de Vacarisses. A Els castells catalans (Vol. II, pp. 161–166). Barcelona: Dalmau Editors.

AA. DD. (s. d.). Estudi històric i arqueològic del Castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Flotats, A. (1979). Vacarisses, assaig històric d’un poble (pp. 19–34).

Flotats, A. (1994). Miscel·lània vacarissenca (pp. 104, 197). Vacarisses: Ajuntament de Vacarisses.

Valls i Pueyo, J. (2004, agost). La Torrota o castell vell de Vacarisses. Balcó de Montserrat, (432).