El cim on la natura parla amb poesia
El Pic Verdaguer és un d’aquells cims que tenen una història amagada. Amb els seus 3.129 metres podria viure a l’ombra de la veïna Pica d’Estats, el sostre de Catalunya, però no és així. Porta un nom que pesa i alhora il·lumina: el de Jacint Verdaguer, el poeta que va saber veure en les muntanyes molt més que pedra i neu.
![]() |
Pic Verdaguer |
Quan puges fins aquí dalt, després de passar pel refugi i recórrer la vall, és fàcil entendre per què li van donar aquest nom. La vista s’obre a tot arreu, l’aire és prim però net, i el silenci té alguna cosa de sagrat. És com si la muntanya et digués: respira, para, escolta. I això és exactament el que feia Verdaguer. Per ell, caminar per les muntanyes no era només fer camí: era una forma de pregària. Cada pas era meditació, cada cim un altaveu cap a Déu i cap a l’infinit.
El Pic Verdaguer i la Pica d’Estats estan units per una cresta fàcil de recórrer. Passar d’un a l’altre té un punt simbòlic: primer trepitges el punt més alt de Catalunya, després entres en un cim amb nom de poeta. És com un diàleg entre la geografia i la cultura, entre l’esforç físic i la mirada espiritual. La Pica és el repte; el Verdaguer, el recordatori que necessitem paraules, mites i símbols per donar sentit a aquest repte.
Verdaguer va deixar escrit en el Canigó que la muntanya era molt més que natura: era mare, era temple, era símbol de poble. El mateix passa aquí: el nom del poeta converteix el cim en alguna cosa més que una fita topogràfica. Quan hi arribes, no només has guanyat alçada, també has entrat en contacte amb una manera de mirar la muntanya que convida a la calma, a la contemplació i a l’admiració més sincera.
Lo Canigó es una magnolia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la voltan,
per papallons los cisnes y les áligues.
Forman son cálzer escarides serres
que plateja l'hivern y l'estiu daura,
grandiós beyre hont beu olors l'estrella,
los ayres rellentor, los núvols aygua.
Les boscuries de pins son sos barbiços,
los Estanyols ses gotes de rosada,
y es son pistil aqueix palau aurífich,
somni d'aloja que del cel devalla.
Cant segon: Flordeneu
El més bonic és que no cal que siguis poeta ni místic per sentir-ho. Només cal que pugis amb els ulls oberts i et deixis endur pel vent, que deixis que la immensitat t’abraci i t’adonis que els cims no són només per fer fotos o comptar metres. Són espais que et transformen, que et canvien per dins. I potser per això Verdaguer encara és viu aquí dalt, en aquest nom que ressona a cada pas que fas.
Al final, el Pic Verdaguer ens recorda que la muntanya no és mai una sola cosa. Pot ser esport i repte, aventura i conquesta, però també pot esdevenir silenci, contemplació i camí interior. En aquest punt és on la seva força es fa més gran: la muntanya no només et fa pujar físicament, et fa ascendir per dins, t’obliga a mirar-te sense filtres, a reconèixer les teves pròpies fites i les teves pròpies fragilitats.
Molts excursionistes arriben a la Pica d’Estats i s’aturen allà, satisfets d’haver trepitjat el sostre de Catalunya. Però els que fan els pocs metres més fins al Pic Verdaguer descobreixen alguna cosa diferent: que el veritable regal no és sempre el punt més alt, sinó aquell cim que t’ensenya a mirar d’una altra manera. És el recordatori que la natura també és paraula, que la roca i el vent són metàfores, i que la muntanya parla amb un llenguatge que no necessita diccionaris: parla directament a l’ànima.
![]() |
Ramón Casas. Jacint Verdaguer. MNAC |
Potser per això el Pic Verdaguer és més que un nom sobre un mapa. És un símbol discret, però poderós: ens diu que hi ha cims que no es mesuren en metres, sinó en la capacitat de transformar-nos. I que hi ha ascensions que no acaben a la fita de ferro, sinó en la manera com baixem després, amb la mirada més clara i el cor una mica més ple.
![]() |
Mirador.cat. (n.d.). Tresmils de Catalunya. |
Aproximació geogràfica:
Verdaguer, J. (1886). Canigó. Barcelona: Editorial Catalana.