Reflexió: Conflicte entre el nord i el sud de Palestina (continuació)

Des dels aconteixements del passat 7 d’octubre de 2023 no havia tornat a analitzar públicament aquesta realitat complexa i dolorosa. Ara, amb la perspectiva que dona la distància i immersa en una situació que continua marcada per la incertesa i la fragilitat, reprenc el fil. Torno a compartir les reflexions anteriors, i en breu publicaré les noves, corresponents als darrers mesos del conflicte. Perquè callar no és una opció.

 

Imagen tomada de Freepik.

 

En resum:

Des de les últimes reflexions (Reflexió 15 al 7‑oct‑2023), el conflicte ha evolucionat cap a una guerra prolongada amb altes pèrdues civils, desplaçaments massius, increment de pressions judicials internacionals, protestes internes als territoris palestins i una invasió militar a gran escala amb greus repercussions humanitàries. 

 

Des del conflicte de 7 d’octubre de 2023 fins avui (juny 2025)

 

〽 Reflexió 16. 

Octubre 2023 – Gener 2024: Escalada massiva i crisi humanitària 

Un infern a la Terra. L’atac de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 i la devastadora resposta israeliana van marcar un punt de no retorn en el conflicte. El que va començar com un esclat de violència inesperada es va convertir, ràpidament, en una guerra de càstig i d’extermini progressiu, amb la població civil atrapada al mig. La xifra de morts i ferits, la destrucció gairebé total de Gaza i la fam com a arma de guerra revelen un escenari que va molt més enllà del conflicte tradicional.

 

El període octubre-gener mostra, amb una duresa esgarrifosa, com tant Hamàs com el govern d’Israel han alimentat el foc, però ha estat la població civil la que ha pagat el preu més alt.

 

Fase que evidencia també la paràlisi de la comunitat internacional, incapaç d’imposar un alto el foc efectiu, i la complicitat tàcita de potències occidentals que, sota el pretext de la "seguretat d’Israel", han tolerat violacions sistemàtiques dels drets humans. 

 

Gaza, entre octubre i gener, s’ha convertit en un avís al món: si el dolor es normalitza, tots som potencials víctimes. 

 

 

 

〽 Reflexió 17.

 Any 2024: Pressions internacionals i processos judicials

 

El 2024 s'ha caracteritzat per una intensificació de la pressió internacional sobre Israel, especialment després de la denúncia formal davant la Cort Internacional de Justícia (CIJ) i el Tribunal Penal Internacional (TPI), així com la crida creixent a l’alto el foc humanitari. Alguns països, com Sud-àfrica, han denunciat crims de genocidi contra la població palestina a Gaza, mentre que diverses ONG (1) han documentat crims de guerra i incompliments del dret internacional humanitari per totes dues bandes.

Tot i això, el camí judicial xoca amb la realpolitik: el suport incondicional, del primo de Zumosol, dels Estats Units a Israel, els vetos al Consell de Seguretat de l’ONU i la lentitud dels mecanismes jurídics internacionals fan que, de moment, la justícia sembli més un miratge que una esperança real.

Els tribunals poden oferir un relat oficial i legitimat dels fets, però la comunitat internacional continua dividida i molts actors globals mantenen una ambigüitat calculada davant del sofriment palestí.

La reflexió és amarga: els òrgans intenacionals no han estan capaços de gestionar i garantir cap justicia. Els culpables no respondran i les victimes no obtenen reparació.

Potser, més endavant, aquesta pressió jurídica i política marcarà un punt d'inflexió. Però el 2024 demostra que la justícia internacional camina a pas lent... mentre la destrucció avança a ritme de bomba.

 

(1) Informes internacionals: Amnistia Internacional i HRW denuncien possibles crims de genocidi, apartheid i persecució sistemàtica 

 

〽 Reflexió 18. 

Inici 2025: Ceasefire parcial i nova violència al West Bank 

 

Mesos d’ofensiva militar i pressió diplomàtica, l’inici del 2025 ha vist un alt el foc parcial entre Israel i Hamàs a Gaza. Però no és una pau, sinó una pausa: un silenci tens i inestable, amb ajuda humanitària molt limitada i sense garanties reals de reconstrucció. Mentrestant, la violència s’ha desplaçat cap a Cisjordània (West Bank), especialment a ciutats com Nablus, Jenín o Hebron, on l’exèrcit israelià i els colons extremistes intensifiquen operacions sota el paraigua de la “seguretat preventiva”.

Situació actual de Cisjordània (West Bank), amb un enfocament en les ciutats de Nablus, Jenín i Hebron

 

Les detencions arbitràries, els desnonaments i els assentaments il·legals s’han incrementat, mentre la població palestina, sense lideratge fort i fragmentada entre la desconfiança i el cansament, resisteix en un dia a dia marcat per la por i l’asfíxia econòmica.

Aquest escenari posa en evidència que un alto el foc no és una solució si no ve acompanyat d’un procés polític seriós, valent i just, que escolti les dues parts però que sobretot reconegui les asimetries de poder i les vulneracions històriques.

 I la pregunta torna a ser la mateixa: pot existir pau sense justícia, i justícia sense memòria?

 

〽 Reflexió 19.

L’ocupació militar i les operacions de l’exèrcit israelià en aquestes ciutats s’han incrementat sota el pretext de desmantellar cèl·lules armades. Aquestes incursions han provocat desenes de morts civils, entre ells infants, i la destrucció d’habitatges i infraestructures bàsiques. Al mateix temps, els talls d’aigua, electricitat i el bloqueig dels subministraments mèdics han tornat a accentuar la crisi humanitària ja extrema, especialment a Gaza.

Els bombardejos intermitents a la franja i els atacs amb coets han reprès, amb un balanç creixent de víctimes. L’ús indiscriminat de la força, per part d’Israel, i la resposta armada de faccions palestines com la Jihad Islàmica o restes d’Hamàs, reobren una espiral de violència sense sortida aparent.

Mentrestant, la comunitat internacional es mostra dividida i paralitzada. Si bé l’ONU ha tornat a emetre condemnes formals, no hi ha hagut avenços en l’establiment d’un procés real de mediació. Les ajudes humanitàries arriben amb comptagotes i les ONG denuncien l’impossibilitat d’actuar a moltes zones.

En aquest context, la població civil palestina viu una situació límit, atrapada entre la repressió, la destrucció i la desesperança. L’absència d’un horitzó polític, la fragmentació territorial i l’expansió d’assentaments il·legals mantenen viva la lògica d’apartheid i ocupació.

 

〽 Reflexió 20.

El passat 13 de juny de 2025, Israel va dur a terme un atac massiu sobre instal·lacions nuclears i militars a l’Iran, anomenat “Operació Lleó Ascendent”. Aquesta ofensiva preventiva responia a la percepció d’una amenaça nuclear imminent, ja que les intel·ligències israelianes alertaven que l’Iran havia acumulat urani enriquit suficient per fabricar fins a 15 armes nuclears en pocs dies.

Els atacs van impactar desenes d’objectius estratègics, incloent centrals nuclears i bases militars del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, provocant morts i grans danys a la infraestructura iraniana. La resposta d’Iran no es va fer esperar, amb llançaments de míssils i drons sobre ciutats israelianes, escalant la tensió regional i causant més víctimes civils.

Aquest episodi evidencia la fragilitat extrema del Pròxim Orient i dificulten, novament, qualsevol camí cap a la pau. 

A part d’Israel, els Estats Units (administració Trump) van apropar-se a la operació, principalment a través de l’intercanvi d’informació prèvia i suport verbal públic. Altres aliats d’Israel van mostrar respaldo diplomàtic o complicitat tàcita, però sense col·laboració operativa formal.

 

Trump, durant una conversa amb ABC News, va dir textualment:

“I think it's been excellent… They got hit about as hard as you're going to get hit. And there's more to come. A lot more.” 

 

Reflexió s/n: Quina responsabilitat tenen els líders que aplaudeixen la guerra sense assumir-ne les conseqüències? 

A aquesta pregunta, la realitat és que l’Armada dels EUA ha mobilitzat el portavions nuclear USS Nimitz ahir, 16 de juny de 2025, en direcció a l’Orient Mitjà. A més, segons paraules de Donald Trump recollides pel diari digital El Escenario Mundial:

 

“El president Donald Trump, que ja ha reafirmat el dret d’Israel a l’autodefensa, ha advertit que qualsevol atac iranià contra interessos nord-americans tindrà ‘conseqüències severes’, augmentant encara més la tensió internacional.”

 

Reuters. (2025, 16 de juny). 

Amnistia Internacional. (s.d.). Informes sobre Gaza: Violacions de drets humans i crisi humanitària.

Financial Express. (2025, 15 de gener). Egypt, Qatar broker ceasefire deal between Israel and Hamas.  

Human Rights Watch. (2024). Warrants issued for alleged war crimes in Israel-Palestine conflict.  

International Criminal Court. (2024, 22 de novembre). ICC issues arrest warrants related to Israel-Hamas conflict. 

New Yorker. (2024). UN Security Council demands protection of Rafah infrastructure.

The Guardian. (2023). The humanitarian crisis in Gaza: destruction and displacement.

Times of India. (2025). Israel launches ‘Gideon’s Chariots’ ground offensive in Gaza. 

UN. (2023-2025). Reports on humanitarian crisis in Gaza.

Wikipedia contributors. (2025). Israeli–Palestinian conflict (2023–present).

El Pais (2025). última hora conflicto Oriente próximo 

La tercera (2025) Ataques entre Israel e Iran

Quan el Barça va perdre les quatre barres

L’escut del Barça i la memòria reprimida: símbol catalanista sota el franquisme 

 

Durant la dictadura franquista (1939–1975), elements simbòlics vinculats a la identitat catalana van ser prohibits, transformats o silenciats. Un exemple emblemàtic i popular és el del Futbol Club Barcelona, que va patir modificacions imposades al seu escut, convertint-lo en escenari d’una lluita simbòlica entre el règim i la cultura catalana.

Una mutilació simbòlica i doctrinal

A partir del 1941, el règim va forçar canvis a l’escut del Barça:

• La tradicional senyera de quatre barres va ser reduïda a dues, per esborrar qualsevol rastre de catalanitat.

• Les sigles F.C.B. (Futbol Club Barcelona) van ser substituïdes per C.F.B., una forma castellanitzada del nom que també pretenia eliminar l'ús de l’anglès i del català.

  
  

  

  Llàntia Museo Montserrat

  
   

Aquestes modificacions no van passar desapercebudes pels socis ni per la massa social del club. Tot i la repressió, el sentiment d’identitat catalana es mantenia viu entre les grades i els passadissos del Camp de Les Corts, i posteriorment del Camp Nou, inaugurat el 1957.

 

 

Anècdotes que revelen resistència

“Més que un club” en veu baixa
Durant els anys més durs del franquisme, l'expressió "Més que un club" encara no s’utilitzava oficialment, però el sentiment hi era. A les graderies, molts afeccionats xiuxiuejaven frases en català o cantaven amb discreció, tot i el risc de ser sancionats.

Un directiu valent
El 1949, amb motiu del 50è aniversari del club, el directiu Enric Martí Carreto va impulsar una discreta però significativa recuperació de les quatre barres a l’escut. Tot i que el règim no ho va prohibir explícitament, aquesta decisió va ser un acte de resistència tàcita, tolerada per la necessitat d’estabilitat social i econòmica en aquell moment.

El públic xiula l'himne espanyol
A finals dels anys 60 i inicis dels 70, era habitual que el públic del Camp Nou xiulés l’himne espanyol quan sonava abans d’un partit internacional. Aquesta pràctica, tot i les represàlies, es va convertir en una manera col·lectiva de mostrar descontentament polític.

Recuperació i memòria

Amb la mort de Franco i la transició democràtica, el club va recuperar el seu nom complet i el disseny original de l’escut. A partir de 1974, coincidint amb el 75è aniversari, van tornar oficialment les quatre barres i les sigles F.C.B.

Avui, aquest escut no només representa una entitat esportiva, sinó també un patrimoni identitari col·lectiu, una forma de resistència simbòlica i un testimoni viu d’una època en què fins i tot l’estètica esportiva era motiu de censura política.

 

Fonts 

Burns, J. (2000). Barça: A people’s passion. Bloomsbury. 

Santacana, C., & Gamper, X. (2009). Història del FC Barcelona. Edicions 62.

Ballbé, M. (2011). Esport i política a la Catalunya del franquisme: el cas del FC Barcelona. Revista Catalana d’Història, 23(3), 45–62.

Museu de Montserrat. (s. f.). Llàntia de bronze romana. Col·lecció permanent. 

Fossa del Gall a Castellbell i el Vilar

 

La Fossa del Gall: memòria d’un estiu tràgic del 1936

En un racó discret del terme de Castellbell i el Vilar, conegut com la Fossa del Gall, s’alça un petit memorial que testimonia un episodi tràgic de la nostra història recent. El 6 d’agost de 1936, poc després de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, sis veïns d’Olesa de Montserrat van ser executats en aquest paratge per membres del comitè revolucionari local. Les víctimes, totes vinculades a idees religioses o conservadores, foren: Antonino i Mariano Cuevas Bayona, Salvador Sastre Guixà, José Mascué Pujó, Fidel Riba Bisbal i José Travé Pey, d’entre 21 i 49 anys.

 

Conserva els noms dels afusellats i una inscripció commemorativa amb fort contingut ideològic, pròpia del context de postguerra i del relat construït pel franquisme.

Després de la guerra, les restes foren traslladades al cementiri d’Olesa, on les famílies hi construïren un memorial que avui encara perdura. Al lloc dels fets, però, també s’hi va col·locar una làpida de pedra —avui fracturada— que conserva els noms dels afusellats i una inscripció commemorativa amb fort contingut ideològic, pròpia del context de postguerra i del relat construït pel franquisme.

 

Aquest espai és més que un simple recordatori funerari: és un lloc de memòria, un d’aquells punts del territori que conserven, de forma explícita o discreta, les cicatrius d’un conflicte que va dividir el país i les consciències. La Guerra Civil espanyola (1936–1939) no només va ser una confrontació armada entre bàndols polítics; va ser també una ruptura social, ideològica i, especialment, humana. Molts d’aquests crims es van cometre fora dels fronts, en contextos de violència revolucionària o repressió sistemàtica.

 

L’existència de la Fossa del Gall ens interpel·la sobre la necessitat de conservar aquests espais com a eines pedagògiques i de memòria democràtica. Per damunt de visions partidistes, cal reconèixer que els fets com aquest formen part del nostre passat i que només a través del coneixement, el respecte i la reflexió crítica podem contribuir a una societat més justa i conscient.

 

Avui, des de la perspectiva del patrimoni local, la Fossa del Gall representa un patrimoni immaterial fonamental: un lloc per recordar, comprendre i evitar la repetició de l’odi i la intolerància. Recuperar i explicar aquests espais és una forma d’honorar la memòria de totes les víctimes —siguin del bàndol que siguin— i d’apostar per una cultura de la pau i la reparació.

Fonts:

Dueñas Lorente, O. (2019). La violència d'uns i altres. La repressió de la guerra i la postguerra (1936-1945). El cas d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d’Olesa de Montserrat.

Diari de Terrassa. (2019, 3 març). Olesa recupera la memòria de la Guerra Civil.

Regió7. (2019, 14 febrer). Olesa recorda la vintena de veïns afusellats pel franquisme.

Diputació de Barcelona. (2022, 9 maig). Inaugurat el Parc de la Memòria d’Olesa de Montserrat.

Ajuntament d’Olesa de Montserrat. (2024). XX Jornades de Memòria i Justícia a Olesa de Montserrat.

 

Coordenades:

Latitud: 41.61733

Longitud: 1.87735 

 

UTM Est (X): 406469

UTM Nord (Y): 4607899

---

Les petjades de la prehistòria: caminant sense sabates

 

Les petjades de la prehistòria: caminant sense sabates

Quan pensem en la prehistòria, ens venen al cap eines de pedra, coves i foc. Però... com caminaven aquelles dones i aquells homes que fa milers d’anys recorrien els turons i fondalades del que avui anomenem Vacarisses? La resposta més probable és que anessin descalços. El concepte de sabata tal com l’entenem avui no existia, però això no vol dir que fossin incauts: tenien peus resistents, formats per trepitjar un món feréstec amb sensibilitat i consciència.

 

Oculats de les Brucardes. Font. Aj. S. Fruitós del Bages

 

El peu com a eina per viure

Caminar era sobreviure. Aquells peus nus trepitjaven senders que avui només intuïm: travessaven rieres, pujaven carenes, s’amagaven sota les balmes. El territori era casa seva. Gràcies als peus, seguien rastres, descobrien fonts, caçaven i recollien fruits. El cos humà, encara sense sabates, era una eina precisa, adaptada al paisatge.

Només molt més endavant, en èpoques com el Neolític, aparegueren rudiments de calçat: peces senzilles de cuir, fibres trenades, proteccions de pell. Probablement es feien servir en situacions concretes o per protegir infants i persones grans. Però la norma seguia essent caminar descalç, sobre la terra que els sostenia i els nodria

---

Vacarisses prehistòrica: un territori habitat des de fa mil·lennis

La zona que avui coneixem com Vacarisses no és aliena a aquesta història profunda. El seu entorn abrupte, ric en fonts, coves i boscos, va ser lloc d’assentament i pas per comunitats prehistòriques des del Paleolític fins a l’Edat del Bronze.

Els vestigis arqueològics, encara escassos però significatius, ens indiquen que aqueste terres  van ser ocupades i travessades durant mil·lennis:

 

• A les Brucades, Sant Fruitós del Bages, es van decobrir, el 2016, pintures rupestres en una balma natural.  Pintures que daten de fa aproximadament 5.000 anys, situant-se entre el final del Neolític i l’inici de l’Edat del Bronze.

 

Balma de les Brucardes. Font. Aj. S. Fruitós del Bages

 

• A Puig Madrona i al seu entorn, s’han documentat materials lítics que evidencien la presència humana durant el Paleolític i el Neolític.

• A la Font del Ferro, al límit amb Terrassa, s’han trobat restes que podrien estar vinculades a comunitats del Neolític mitjà, relacionades amb la metal·lúrgia primitiva.

• A Puigventós, i també en coves i balmes de la serra de l’Obac, s’han documentat restes que evidencien la utilització d’aquests espais com a refugis temporals o rituals.

• Icnites (petjades fòssils) trobades a la zona del Puig Cendrós, tot i que corresponents a períodes molt anteriors (Triàsic), ens recorden que el territori que trepitgem conté capes i capes de memòria geològica i humana.

    

Tot això configura un paisatge arqueològic viu, encara poc estudiat, però amb gran potencial.

---

El gran llegat de la prehistòria

La prehistòria és l’etapa més llarga de la nostra història: milers d’anys de vida humana abans de l’escriptura, dels imperis i de les catedrals. És la base del que som. D’ella en vam heretar:

• El foc com a tecnologia fonamental

• L’organització comunitària basada en l’ajuda mútua

• L’observació del territori i del cel com a eines de supervivència

• Els primers rituals i formes de relació amb la mort, la natura i els cicles del temps

Caminar sense sabates era una forma de viure, però també de conèixer. I avui, quan sortim a fer una excursió pels camins de Vacarisses, potser no som tan lluny d’aquelles primeres petjades.

---

Descobrim la prehistòria pas a pas

El repte d’avui és posar en valor aquest patrimoni silenciós. La prehistòria no deixa castells ni documents, però sí empremtes al territori. Conèixer-les, difondre-les i protegir-les forma part de la nostra responsabilitat com a comunitat.

Cada pedra treballada, cada topònim antic, cada cova, ens parla d’un món anterior al nostre. I si afinem l’oïda, encara hi podem sentir el so de peus descalços travessant la brolla.

Topònims com Els Caus, La Coma, la Font del Ferro o la Roca del Corb tenen un origen medieval, però moltes vegades designen llocs d’importància molt anterior. Són noms que han sobreviscut perquè assenyalen fonts d’aigua, coves, camins i formacions naturals que ja eren rellevants per a les primeres comunitats humanes.

Aquests noms no són només paraules al mapa: són memòria oral fossilitzada en el paisatge. Parlen d’aigua i refugi, de camins antics, de paisatges que van acollir vides fa mil·lennis. Ens recorden que el territori que trepitgem avui ja era habitat, estimat i recorregut per altres éssers humans, molt abans que la història s’escrivís.

Saber llegir aquests noms és escoltar el passat. I en fer-ho, recuperem una part del nostre origen compartit.

 

Fonts d'inspiració

 

"Art rupestre i arqueologia a Catalunya" – Josep Castany

 

Revista Tribuna d'Arqueologia (Generalitat de Catalunya)

 

Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) 

 

ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica)

 

Patrimoni.gencat.cat 

 

 

La "casilla" de ferroviaris de Vacarisses

Les "casilles" ferroviàries de Vacarisses: memòria obrera entre vies i revolts

 

Entre els revolts de la via fèrria que uneix Barcelona i Manresa, al terme de Vacarisses, encara es conserva una petita construcció: la casilla de ferroviaris. Parlem de la coneguda com a "casilla" del fresno o de cal Trampa. Humil, discreta i sovint ignorada, ubicada al quilòmetre ferroviari 318'3, aquesta edificació és testimoni d’un temps de transformació i esforç col·lectiu que va canviar per sempre la fesomia del territori.

 

Casilla cal Trampa. Font: Diba

 

La Companyia del Ferrocarril del Nord d’Espanya, coneguda simplement com "el Nord", va impulsar la línia entre Barcelona i Manresa, amb la seva obertura parcial l’any 1859. Amb aquest projecte es va iniciar una gran obra d’infraestructura, que requeria mà d’obra intensiva i especialitzada.

Així arribaren a Vacarisses i a altres punts del traçat els anomenats “Kàbila”, nom que el poble va donar, sovint amb un to despectiu, als treballadors que venien de fora (sobretot del sud d’Espanya i de l’Aragó) per construir la línia fèrria. El terme, d’origen nord-africà, fa referència a agrupacions o tribus, i reflectia la percepció local d’aquells grups d’obrers que vivien en condicions precàries, en barraques improvisades prop de l’obra, i sovint aïllats socialment. Les diferències culturals, lingüístiques i laborals van generar tensions amb la població local, que veia aquells nouvinguts com una presència estranya i disruptiva.

 

Les casilles: vida al costat de les vies

Amb la finalització de les obres i l’entrada en funcionament del servei ferroviari, la vida al costat de les vies va continuar amb una altra figura clau: la del vigilant de via, que vivia amb la seva família en les anomenades casilles. A Vacarisses se'n van construir, segons l’Arxiu del Museu del Ferrocarril de Catalunya, quatre d’aquest tipus, repartides al llarg del trajecte (Mapes de patrimoni cultural):

 

• Casilla nº 121 – Pedrera del Mimó (km 324,025): Segons la informació disponible, aquesta casilla probablement va ser enderrocada a la dècada dels 70 del segle XX.

• Casilla nº 120 – Torrella o Torreblanca (km 322,285): Aquesta casilla va ser enderrocada a la dècada dels anys 90 del segle XX.

• Casilla nº 119 – Orpina (km 320,520): Encara existeix i està habitada. Es tracta d'una construcció de dimensions mitjanes, de planta rectangular, amb planta baixa i un pis, i coberta a doble vessant. Les façanes són arrebossades i compten amb finestres rectangulars disposades regularment. Actualment, presenta un estat de conservació regular, amb la coberta en mal estat.
  

• Casilla nº 118 – Fresno o Cal Trampa (km 318,651): També es conserva i està habitada com a segona residència. Aquesta construcció de petites dimensions, de planta rectangular amb planta baixa i un pis, presenta una coberta a doble vessant. Està feta de pedra amb les cantoneres i els marcs de les obertures amb maó pintat de vermell. Disposa d'un petit jardí a l'entorn i es troba en bon estat de conservació.

 

Transformació del traçat

El desdoblament de les vies, iniciat aproximadament l’any 1911, va suposar una important modernització del traçat, especialment en el tram entre Terrassa i Manresa. Aquest procés va transformar la configuració de la línia i va deixar moltes casilles abandonades, convertint-les en testimonis muts d’una època passada.

La línia va continuar evolucionant al llarg del segle XX, amb obres que encara avui no estan totalment acabades. La "casilla" de Cal Trampa i casilles d'empeus o no, de Vacarisses formen part d’aquest patrimoni obrer i ferroviari que cal reivindicar. No només explica com es va construir el tren, sinó qui el va construir: una generació de treballadors que sovint van quedar al marge de la memòria oficial. Preservar-la és també fer justícia a aquelles vides que, malgrat les dificultats, van contribuir de forma decisiva a l’articulació del país.

 

---

Cronologia i context històric

• 1856: El ferrocarril arriba a Terrassa, connectant-la amb Barcelona.

• 1859: Inauguració del tram entre Terrassa i Manresa, dins la línia Barcelona-Saragossa, impulsada per la Companyia del Ferrocarril del Nord.

• 1860: Prolongació de la línia fins a Lleida.

• 1861: Connexió amb Saragossa, completant l’enllaç ferroviari amb el nord d’Espanya.

Dificultats tècniques i obres destacades

El tram Terrassa-Manresa va ser considerat una de les obres ferroviàries més complexes de la seva època per l’orografia abrupta del territori. Entre les infraestructures més rellevants destaquen:

• Viaducte del Boixadell (Olesa): Amb 291,8 metres de longitud i 18 arcs de 11,6 metres, va ser el viaducte més gran d’Espanya en el moment de la seva construcció.

• Túnel de Torrella (Vacarisses): Amb més de 608 metres de llargada, fou un dels túnels més extensos del traçat.

• Altres túnels: Es van construir tres túnels addicionals d’uns 150 metres cadascun.

• Ponts i viaductes menors: Diversos ponts de pedra es van erigir sobre les rieres de Rellinars i Vallhonesta per salvar desnivells i cursos fluvials.

Mà d’obra i organització

• Direcció tècnica: El projecte fou dirigit per l’enginyer Pere de Andrés i Puigdollers, amb el suport del seu ajudant Lluís Massés.

• Treballadors: Les obres van mobilitzar centenars d’obrers, molts dels quals procedents d’altres regions d’Espanya. També es va emprar mà d’obra penitenciària, amb presidiaris que treballaven sota vigilància militar per redimir penes, com també s’havia fet en el Canal d’Urgell.

Modernitzacions posteriors

• 1918: Inici del projecte de desdoblament de la via per augmentar la capacitat de la línia. Aquest procés s'ha estès durant dècades i encara no està complet del tot.

• 1928: Electrificació del tram Barcelona-Manresa amb una tensió de 1.500 volts en corrent continu, per millorar el rendiment en trams amb pendents.

• 1965: Renovació del sistema d’electrificació, passant a 3.000 volts, adoptant l’estàndard de la xarxa convencional de RENFE.

---

Ballbé, M. (1982). Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt. Centre Excursionista de Terrassa.

FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229

Ferrando, A. (1997). Llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Farell Editors.

Història de Manresa (2016). L’arribada del ferrocarril a Manresa.

Wikipedia contributors. (n.d.). Companyia del Ferrocarril de Saragossa a Barcelona. Viquipèdia.

Ferrocarril del Nord a Sant Vicenç de Castellet.

Ferrando, A. (1997). Llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Farell Editors. 

Història de Manresa (2016). L’arribada del ferrocarril a Manresa.

Wikipedia contributors. (n.d.). Companyia del Ferrocarril de Saragossa a Barcelona.

Ferrocarril del Nord a Sant Vicenç de Castellet.

Turó de les Nou Cabres: misteri, natura i llegenda a l’Obac

Entre llegenda i paisatge: el Turó de les Nou Cabres a l’Obac

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, s’aixeca un turó modest en alçada però majestuós en simbolisme: el Turó de les Nou Cabres. Amb els seus aproximadament 872 metres d’altitud, aquest indret forma part d’un paisatge aspre i poderós, on la roca conglomerada esdevé testimoni de segles de natura indòmita i activitat humana.

 

Bloc Trail Sant Llorenç

Un topònim amb història (i llegenda)

• Primera versió (1929) — Salvador Cardús

La primera versió fou documentada l’any 1929 a la masia del Daví per Salvador Cardús, i més tard publicada per Ferrando (1997):

“Ascendir a l’esquerp morral de les Nou Cabres, és certament, ben difícil. Aquest turó des de lluny sembla la carcassa d’un vaixell girada enlaire. Tot i això, cert dia hi pujà una agosarada cabra que estava prenys, i no podent baixar, després hagué de cabridar dalt d’aquell ferreny turó. I no acabà aquí l’odissea, car a ella i els seus fills, belant sempre, no els quedà altre recurs que anar vegetant durant uns quants anys en un lloc tan inhospitalari. Fins que alguns veïns de Sant Llorenç Savall decidiren alliberar-les, pujant-hi per mitjà d’unes escales encastades a la roca viva. Llavors fou quan els veïns de Sant Llorenç Savall es trobaren que dalt d’aquell cim hi havia nou cabres reunides, i d’aquí el nom de morral de les Nou Cabres”.

• Segona versió (1935) — Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt

La segona versió, publicada l’any 1935 pel Centre Excursionista de Terrassa i recollida també per Miquel Ballbé (1982), aporta alguns detalls més:

“[...] Conta la tradició que molts anys enrere, es veié al bell cim una cabra que ningú no sabia com s’hi havia enfilat. Hi cabridà i ja foren tres. Aquestes, al temps degut, arribaren a nou. Si tan difícil és pujar al turó, més ho és de baixar-ne. Com, doncs, les feren baixar?

La petita plana del cim del turó era, anys enrere, plena d’alzinar que feia goig de debò, puix que mai cap piler no s’havia atrevit a pujar-hi amb la seva destral. Però aquelles alzines centenàries, o tal volta mil·lenàries, foren envejades per alguns atrevits i demanaren al propietari, bo i fundant la demanda en la negativa poruga dels pilers de pujar a tallar-les. Aleshores escalaren el turó per mitjà de ferros clavats a la roca. En arribar al cim acorralaren els pobres animalets que allí es propagaven en plena natura. Com que mai no havien vist persona humana, recorrien embogits la planúria d’un extrem a l’altre. Fins que fou agafada la mare, les petites no es decidiren a descendir sense cap dificultat.

Després d’això, les grans alzines foren tallades i aquell turó restà sempre més amb la clepsa ben pelada”.

 

Un mirador natural de primer ordre

Des del cim del turó, la vista panoràmica és espectacular: es domina bona part de la Serra de l’Obac i, en dies clars, fins i tot es pot albirar el massís de Montserrat al sud-oest, i les planes del Bages i el Vallès al voltant. El silenci, trencat només pel vent i el vol dels rapinyaires, convida a la contemplació. És un lloc ideal per als amants del senderisme tranquil, la fotografia de paisatge o simplement per desconnectar i sentir l’alè de la muntanya.

Important: Accés i vistes

Destacar que l’accés directe al cim només és possible mitjançant tècniques d’escalada, fet que el fa un lloc reservat per a escaladors experimentats i entusiastes de l’esport vertical. No obstant això, des del Turó dels òbits, accessibles per senderistes, es gaudeix d’una vista panoràmica excel·lent sobre la serra, el massís de Montserrat i les planes del Bages i el Vallès.

 

Geologia i vegetació singular

Com la resta de la serra, el Turó de les Nou Cabres es forma per roca conglomerada, característica del massís, fruit d’un passat geològic que es remunta a fa més de 50 milions d’anys. Aquesta roca, aparentment desordenada, forma relleus arrodonits, balmes i cingleres. L’entorn està poblat per alzina, roure, pinassa i boix, amb racons que conserven espècies més pròpies de fondal oients, com el marfull o la falguera.

 

Un espai per redescobrir

Malgrat no ser una de les fites més conegudes del parc, el Turó de les Nou Cabres és un tresor patrimonial i natural que mereix ser reivindicat. Les seves vistes, el seu nom evocador i el fet de ser un espai poc transitat, el converteixen en un punt d’interès per a aquells que busquen rutes alternatives, solitud i autenticitat dins el Parc Natural.

 

Com arribar-hi

El turó es troba a la zona central de l’Obac, entre la casa de l’Obac Vell i les restes de l’antiga casa del Pou. Es pot accedir des de diversos punts del parc, com la Casa Nova de l’Obac, seguint camins senyalitzats i pistes forestals. La ruta fins als òbits és assequible per a senderistes amb preparació i calçat adequat, ja que el terreny pot ser irregular i escarpat en alguns trams.

 

---

Un patrimoni viu

Explorar el Turó de les Nou Cabres és entrar en diàleg amb el paisatge, la història rural i la natura. El topònim ens parla d’un món antic i simbòlic, mentre que el relleu i la vegetació ens recorden la força del territori. Preservar aquests espais i divulgar-ne el valor és essencial per mantenir viu el patrimoni que, sovint, no apareix als grans mapes però viu al cor del territori.

 

 

Generalitat de Catalunya. (s. f.). Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Departament de Territori i Sostenibilitat. 

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. (s. f.). Mapa topogràfic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Riera, J., & Puig, J. (2015). Geologia i geomorfologia del massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Universitat Autònoma de Barcelona.

Ajuntament de Castellbell i el Vilar. (2018). Patrimoni natural i cultural del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Ballbé, M. (1982). Història i tradicions de Sant Llorenç del Munt. Terrassa: Fundació Torre del Palau.

Cardús, S. (1929). Llegenda recollida a la masia del Daví. Citada a Ferrando, A. (1997). Llegendes de la Muntanya.

Centre Excursionista de Terrassa. (1935). Guia monogràfica de Sant Llorenç del Munt.

Suades, J., & Sanz, D. (2000). Les llegendes de la muntanya. Terrassa: Edicions del Centre Excursionista de Terrassa.

Diputació de Barcelona (DIBA). (s. d.). Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac: Llegendes i patrimoni cultural.  (consulta recomanada per a patrimoni i llegendes locals)

 

 

El canvi d’ubicació del cementiri de Vacarisses

Traça d’un cementiri desaparegut: història i vestigis al centre històric de Vacarisses

 

Imatge del dintel de la porta del pati. 2019

Pocs indrets poden presumir d’un passat tan discretament present com el nucli antic de Vacarisses. Allà on fins fa poc s’aixecaven taules de restaurant i converses a la fresca, reposaren durant segles els difunts del poble. El que avui coneixem com el restaurant El Cingle —actualment tancat— i, concretament, el seu pati, ocupà l’espai de l’antic cementiri parroquial, actiu fins ben entrat el segle XIX.

Durant molt de temps, el cementiri s’ubicava al costat mateix de l’església de Sant Pere i Sant Fèlix, com era habitual en molts nuclis rurals catalans. L’enterrament a tocar del temple simbolitzava la continuïtat entre la vida i la mort, entre el món terrenal i l’etern. Però a mesura que el poble creixia i les necessitats d’higiene esdevenien prioritàries, la presència de les tombes al bell mig del nucli urbà començà a resultar incòmoda.

A finals del segle XIX, es va prendre la decisió de traslladar el cementiri fora del poble, seguint les noves normatives sanitàries impulsades per les autoritats civils i eclesiàstiques. El nou cementiri es va construir als afores, en un indret més tranquil i ventilat, segons les recomanacions de l’època. Les restes funeràries van ser traslladades i el recinte antic va quedar desmantellat, deixant pas a un nou ús que transformaria completament el paisatge i la memòria del lloc.

 

Font: Blog Tribuna del Berguedà

 

Maqueta realitzada per Sebastià Codina Padrós. Figuració com debia ser el cementiri vell.

 

Amb els anys, aquell solar que havia acollit tantes històries de dol i de record fou integrat a l’antic Hostal del Cingle, que més endavant es convertiria en el restaurant que coneixem avui. Si bé no en queda cap rastre visible, hi ha un detall curiós, al dintell d’una de les portes del local, la que dona al carrer de l'Església, s’hi poden veure incrustats uns ossos, que semblen restes d’un crani humà. Un possible record mut de la funció original d’aquell espai. Element, que, si pares atenció, causa tanta fascinació com respecte. 

 

Estat actual carrer de l'Església, 2025

 

Una possible explicació

Una de les hipòtesis és que aquestes restes podrien haver aparegut durant les obres de reforma de l’edifici, en el moment de transformar-lo en hostal i, posteriorment, en restaurant. És probable que la terra o els materials procedents del mateix cementiri es reutilitzessin per facilitar la construcció, un fet que, abans de l’existència de normatives patrimonials i arqueològiques estrictes, era força comú en moltes poblacions. Aquesta reutilització involuntària podria haver fet emergir restes humanes que, per desconeixement o indolència, es van integrar com a part de l’edifici mateix, deixant un rastre inquietant i silenciós del seu passat funerari.

 

Un llegat discret però valuós

Aquest episodi forma part de la memòria històrica local i convida a reflexionar sobre com evolucionen els usos dels espais al llarg del temps. Lluny de causar alarma, ens ajuda a entendre millor el passat del nostre entorn i el valor del patrimoni immaterial i arquitectònic. Preservar aquests testimonis, encara que ja no siguin visibles, forma part de la tasca col·lectiva de recordar amb respecte i divulgar amb rigor.

Amb una mirada patrimonial i històrica, aquest petit fragment del passat de Vacarisses esdevé una oportunitat per conèixer millor la relació entre els espais, els costums i les transformacions socials que configuren els nostres pobles.

 

Fonts documentals i generals:

Ajuntament de Vacarisses. (s.f.). Història i patrimoni local.

Ferrer Alòs, L. (1999). Vida i mort a la Catalunya moderna. Edicions 62.

Gisbert, J. (2003). Els cementiris catalans: història, art i simbologia funerària. Angle Editorial.

Fonts orals i d’observació

Testimoni oral de veïns de Vacarisses. (Comunicació personal, any 2019).

Observació directa de l’espai del restaurant El Cingle i l’entorn de la plaça major de Vacarisses. Realitzada per l'autora, 2019.