Torre de la Bestorre - Monistrol de Montserrat

La Bestorre 

Torre de Monistrol de Montserrat 

Coordenades: 41º 36' 31" N  1º 50' 41" E

   
La Bestorre és, donada la redundància, una torre. Possiblement de guaita i control envers els possibles atacs a la muntanya de Montserrat. 
És també anomenada La Torre de Monistrol i, en l'actualitat, està declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional (BECIN).

El turó on es posiciona (196 metres) rep el mateix nom que la torre (ICGC),  no obstant, ens posicionem dins el topònim Collcabiró.

Segons les investigacions de diverses fonts, la seva construcció (o com veurem després reconstrucció)  deu arrencar del s.IX, en època de fronteres i temps de la Marca Hispànica.

Aquesta torre formava part d'una xarxa de més torres amb funció de protecció parroquial i de vilatans del terme, però també era símbol d'ostentació i domini sobre el territori. 

Bestorre. Monistrol de Montserrat al fons

Classificació: Medieval, Romànic, Modern. Construcció originària del s. IX, que durant els darrers segles ha derivat en diferents usuaris i arranjaments.

Ubicació: A Monistrol de Montserrat, sobre una cruïlla de la c-55  (Manresa-Abrera). Seguint la carretera que va al Monestir de Montserrat, una mica més endavant d'aquesta cruïlla en una corba cap a la dreta, trobem l'indicatiu: un cartell de senderisme – color verd – que diu: GR 5/96.  El camí és de fàcil accés i ens dirigeix a peu de torre. 

Una bestorre pot tenir dos significats en el glossari de fortificacions; per una banda pot ser una torre de planta circular o quadrada, oberta per un dels seus laterals i que trobem adossada a molts recintes emmurallats. Però també podria fer referència a torre o garita de vigilància, normalment construïda sobre una muralla o amb independència d'ella. 
La nostra Bestorre rep aquest darrer nom després de les reformes fetes al s. XV, ordenades pel prior Vicent de Ribes a l'any 1408. 
Va ser erigida sobre una primitiva atalaia islàmica, del s. VIII-IX. (Argaiz - 1677)

Un tema curiós, fruit de vaitot, són les diferents interpretacions en l'existència d'una segona torre -en temps musulmans- a l'altra vessant del riu Llobregat. Ambdues amb  visió directa entre elles. Aquesta, segons algunes fonts, en ruïnes i oblidada, es situaria prop de la capella de Sant Antolí i era anomenada com "Torre de Guadvachet".  (Benet Ribas -1735-1812)


Nota aportacions: (Segons aportacions d'en Joan-Xavier Quintana. Al seu llibre: Monistrol de Montserrat: Història d'una vila i les seves muralles); Per documents històrics, els inicis constructius de la primera torre, d'origen islàmic, es van realitzar amb materials poc sòlids i pobres, com seria la fusta majoritàriament o mitjançant l'aprofitament d'antigues construccions de pedra, d'assentaments ibers o romans.  Temps després, s.XII - XIII,  la torre es trobava sota tractes feudals que obligaven a la seva conservació i preservació. 

• Com apunt curiós, aquesta torre, guardava vinculació directa amb l'immoble de Monistrol, conegut avui dia com el Priorat de la "Sala". Sense anar més lluny, el inici d'aquest edifici va ser com a residència del poder militar de l'època, durant els orígens de Montserrat.

_____________________________________________________________

Del Diba, sobre la Bestorre i en l'àmbit constructiu; La seva planta és circular i està construïda amb escaires de pedra tallada i lligats amb morter (sorra gruixuda i calç). La disposició dels blocs és horitzontal. Únicament es conserva un fragment dempeus en un estat molt maltret. Hi ha un altre cos, més curt,  que es troba sostingut sobre aquest primer, fet que l'ha salvat de l'enderroc total.

Els murs tenen un gruix de 1.50 m, més 20 cm de sòcol exterior a la part baixa. Per l'interior trobem una banqueta de fonamentació. Aquesta es troba adossada al mur i té unes mides d'uns 80 cm d'amplada. El diàmetre intern és de 4.80 m i l'extern 6.80 m (7.20 m a la socolada).

_____________________________________________________________

Aquesta torre i com les torres "agermanades" dels voltants; la "suposada i desapareguda" Torre de Guadvachet (sant Antolí), la Torrota de Vacarisses o la Torrota quadrada de l'Obac, devia tenir un ús de guaita i avís estret entre elles. Però lluny de la història escrita pels "guanyadors", la dinàmica informativa fora una idea originària del món musulmà.

Passat el temps de la reconquesta, aquestes torres, perden el sentit originari i passen a ser de la mà del clergat, una estratègia de vigilància de camins terrestres o fluvials. No hi ha documentació concreta sobre ella, però de segur la seva disposició permetia un perfecte control visual de pas sobre el "Pont gòtic" de Monistrol de Montserrat. Un pont bastit a partir del 1317, que salvaguardava i comunicava els dos costats del Llobregat. A tots els efectes facilitava el pelegrinatge cap al monestir en aquest punt. Resistir fins a 1939 i fou restaurat després de ser malmès durant la guerra civil.

La Bestorre patir els infortunis de curts de mira i va ser destruïda, per voladura, durant la Guerra Successió (1702-1713). L'Abat de Montserrat durant (1713-1717), Manuel Marrón,  la va fer volar per por que els partidaris de Carles d'Àustria la fessin servir a favor seu. Les noves autoritats van destruir també, totes les edificacions militars que no estiguessin sota domini miliar del rei d'ocasió. Es volia evitar, a tota costa, una nova revolta de la resistència. I des de llavors que manté  l'aspecte actual. 

Apunt històric particular: Recordem que Catalunya, com la restes d'estats de la Corona d'Aragó, es van decantar a favor de l'arxiduc Austríac, en termes generals durant la Guerra de Succesió. Els clergues catalans, en conjunt, es va veure el decantament cap al bàndol austriacista. Però també va haver-hi un posicionament obertament filipista, d'una part de l'alt clergat català. Sobretot en aquells càrrecs ocupats per clergues no catalans, llevat d'alguns casos concrets. (Afirmació que tinc gosadia de dir, per la realitat que em toca viure. Però sóc conscient que darrere el sentit "generalització i populista", de les meves paraules, que poder dóna peu a pensar, podríem matissar i filar més prim...en una bona tertúlia.)

Bestorre. Imatge: L.Carpio

Agraïment:  A un nou amic, que si més no, penso serà divertida aquesta nova encavalcada.

Medis i difusió:

Podeu llegir aquesta publicació al Diari El Món Terrassa, a la secció Tasta el Vallès. 

Torre de la Bestorre.

Fonts consultades:
DIBA Patrimoni cultural
Ajuntament Monistrol
Patrimoni Gentcat 
Blog Sapiens
Catalunya medieval 
Paisatges del Bages
Turisme Monistrol 
Bages 1714 
La guerra de Successió gencat 
Monistrol de Montserrat: Història d'una vila i les seves muralles. Autor: Joan-Xavier Quintana i Segalà. 
Cdc Argaiz, LaPerladeCataluña. Historia deNuestra SeñoradeMontserrat, Madrid, 1677

 

Era de les Bruixes Vacarisses - Esparreguera

L'Era, Pla o coll de les Bruixes

Coordenades: 41º35'21.8"N 1º52'16.1"E

 

La "Era de les Bruixes" a Vacarisses és un exemple clar de com els espais carregats de significat simbòlic poden conformar-se a partir de la tradició popular, convertint-se en un lloc de llegenda. Aquest espai, una senzilla cruïlla de camins, ha estat objecte de múltiples interpretacions esotèriques i místiques, típiques de les zones d'indefinició, on els camins es creuen i es dilueixen les fronteres entre el món visible i el desconegut.

Com molts altres indrets en el nostre territori, les cruïlles de camins han estat històricament vistes com a llocs on el misteri i la superstició s'hi agruparien més fàcilment. Les creences antigues associaven aquests espais amb l'encreuament de forces, amb el poder d'influència de l'univers, on es produïen trobades amb el desconegut: bruixes, dimonis, esperits o fantasmes. La simbologia de les cruïlles com a punts de trànsit entre mons diferents s'ha mantenint present a través de la història, amb un vincle evident entre aquests llocs i les llegendes sobre màgia i bruixeria.

Aquesta interpretació no és exclusiva de Vacarisses. Moltes cultures, fins i tot en altres regions d'Europa, han associat les cruïlles de camins amb el poder sobrenatural. A l'imaginari popular, es creia que els encreuaments eren llocs on les lleis naturals podien ser trencades, i per tant, on el més enllà podia fer acte de presència.

 

Roca de l'Era de les Bruixes

Tot i que no existeixen proves documentades que confirmi la presència de bruixes a Vacarisses, el nom de "Era de les Bruixes" no deixa de ser indicatiu d'una tradició popular que s'ha mantingut viva al llarg dels segles. El pensament màgic i les pràctiques esotèriques solien associar-se a indrets aïllats i de difícil accés, com podria ser aquest racó de Vacarisses, on el misteri es fonia amb el paisatge rural.

El pas del temps ha transformat molts costums i tradicions, però les arrels d'aquestes pràctiques antigues continuen sent un testimoni de les creences populars, carregades de caràcter religiós i social. 

En època medieval i moderna, els encreuaments de camins eren marcats per creus de pedra o ferro que, paradoxalment, també es van associar a símbols de protecció contra el mal. Simbolitzaven una protecció espiritual per aquells que hi passaven. Representacions de pors espirituals contra el perill, però alhora representaven també el vincle amb la religió i la protecció divina. En un món on el temor a la bruixeria era gran, els creients s'aferraven a rituals religiosos i símbols de puresa per protegir-se dels possibles maleficis. Aquesta dualitat de la cruïlla com a espai per al mal i la protecció es manifestava amb les creus com a element de defensa contra els rituals de bruixeria que, teòricament, es podrien dur a terme en aquests llocs. Aquestes creus podien ser vergues, representacions de sants o senzillament creus, i es consideraven punts on el perill podia ser evitat mitjançant la pregària o el simple gest de fer un signe religiós en passar-hi.

Les creus eren, per tant, molt més que simples marcadors de camins; eren elements simbòlics de protecció divina.  Els viatgers, especialment els que transiten per zones desconegudes o per camins solitaris, aturaven el seu pas enfront de cada creu per prece i garantir-se així una bona protecció fins al següent encreuament. Aquest ritual no només era una pràctica religiosa, sinó també social, reflectint les creences profundament arrelades en el conjunt de la comunitat, on la protecció divina era vista com a essencial per la seguretat i la bona sort en el dia a dia.

 

La tradició del Dia de Sant Joan

Una de les tradicions més arrelades i curioses d'aquestes creus era el ritual del dia de Sant Joan, que tenia lloc el 24 de juny, tradicionalment celebrat a trenc d'alba. En aquest dia, els pagesos duien els seus caps de bestiar més sans i forts davant les creus situades als camins. Es creia que aquest ritual matutí assegurava la protecció de l'animal durant tot l'any, garantint-li bona salut i prosperitat. La sortida del sol era vista com un moment d'energia renovadora, on el sol, en la seva màxima força, transmetia bona fortuna no només a l'animal, sinó també a totes les besties del pagès, un privilegi espiritual compartit per tot el bestiar de la casa. Aquest costum resumia l'equilibri entre fe, agricultura i pràctiques ancestrals que marcaven la vida dels pobles rurals.

Avui en dia, tot i que molts dels rituals han caigut en desús, la llegenda i la tradició d'aquests elements perduren en la memòria col·lectiva. L'espiritualitat d'aquests actes, el vincle amb la natura i el sentiment de comunitat s'han transmès de generació en generació, i fins i tot aquells que potser no creuen en les potències sobrenaturals que acompanyaven aquests rituals, encara reconeixen la importància de les creus i altres símbols com a part de la identitat cultural.

Molts d'aquests punts d'interès són, encara, objecte de turisme cultural o patrimoni immaterial. Els que viatgen per aquests camins, ja sigui per plaer o per història, poden aturar-se i imaginar-se els antics rituals, acompanyats per les històries i llegendes que els han dotat d'una màgia atemporal. D'aquesta manera, el pas del temps segueix sent un vincle entre les generacions passades i l'actualitat.

Senyalització de traçat i pedra

La relació entre les bruixes i les cruïlles és un tema que ha estat profundament arrelat en diverses cultures i llegendes populars, especialment a l'Europa medieval i moderna. Les cruïlles, o punts d'encreuament de camins, han estat històricament associades a límits entre mons, espais de transició o llocs on els misteris i les creences sobrenaturals podien manifestar-se amb més força. Aquesta associació es va veure especialment reforçada pels temors de la societat cap a les bruixes i la bruixeria, que sovint eren considerades una amenaça per l'ordre establert i les creences religioses.

 

En moltes cultures, els encreuaments de camins són considerats espais liminals, on el món real es troba amb el món espiritual o el món sobrenatural. Aquests llocs de frontera eren vist com punts on el benèvol i el malèfic podien entrar en contacte, i per això, es pensava que podien ser llocs ideals per a activitats màgiques i rituals. Els camins representaven el moviment entre diferents realitats, tant físiques com espirituals, i les bruixes, com a figures que trencaven les normes establertes de la societat, eren sovint associades a aquests espais encreuats.

Vistes des del pla Baix Llobregat

 

Les bruixes eren percebudes com figures que, sovint en connexió amb el mal o el desordre natural, podien practicar màgia en llocs on les lleis físiques i morals es difuminaven. Les cruïlles representaven, per tant, l'espai perfecte on les bruixes podien realitzar els seus rituals en contra de l'ordre establert. En moltes llegendes, s'assenyala que les bruixes celebraven els seus sabats o altres pràctiques màgiques a encreuaments de camins, utilitzant la simbologia de les cruïlles per invocar forces ocultes, per fer pactes amb el dimoni, o simplement per reunir-se amb altres bruixes en espais d'entre-món. Aquestes creences es van veure reforçades per la percepció social que les bruixes, en tant que agents del caos i la màgia negre, es trobaven en espais on les regles i la racionalitat no tenien control.

Aquesta crònica no només serveix per recordar un passat, sinó també per preservar la memòria col·lectiva d'una cultura popular que, malgrat les transformacions modernes, segueix viu en la memòria de tots aquells que recorden el poder simbòlic de les creus i els rituals de protecció a les cruïlles de camins.

 

Medis i difusió:

Podeu llegir aquesta publicació al Diari El Món Terrassa, a la secció Tasta el Vallès. 
MónTerrassa - Tasta el Vallès

Fonts de recerca 

Llegendes de bruixes i altres històries dels nostres boscos. Autor David Martí.

Bruixes a la Catalunya Interior. Jordi Torres Sociats 

La Inquisición. Mª del Pilar Bueno 

ub.edu Sabers i poders

 

Cim Cul de la Portadora de la Serra - Vacarisses

Turò Coll de la Portadora

Jaciment arqueològic Ibèric - Romà

 

El Cul de la Portadora és un indret geogràfic situat a la Serra de Vacarisses, dins de la comarca del Vallès Occidental, a la província de Barcelona. És una zona muntanyosa de gran bellesa natural i un lloc d'interès per a aficionats a l'excursionisme i la naturalesa.

En el context geogràfic i topogràfic, el terme “cul” s'utilitza sovint per descriure una mena de coll o pas de muntanya. Així, el Cul de la Portadora fa referència a un pas o coll situat en aquesta serra, probablement amb una vista privilegiada de la zona circundant.

Aquest indret és conegut per les rutes d'excursió que travessen la zona, com també pel paisatge que ofereix als visitants, amb una vista panoràmica dels voltants i una flora i fauna característiques de la muntanya mediterrània. La zona és ideal per a aquells que busquen fer rutes d'excursionisme de dificultat mitjana, ja que el terreny pot ser accidentat, però amb un alt valor paisatgístic.

Aquesta serra també està relacionada amb altres indrets històrics i culturals de la zona, com ara les granges i els camins antics que unien diversos pobles i masies. En el cas de la Portadora, no només es tracta d’un pas físic en la muntanya, sinó també d’un punt que es pot identificar dins d'un conjunt de rutes històriques que usaven els habitants per desplaçar-se.

Una ruta que, per ella mateixa, mereix ser gaudida en tota la seva carena. Culmina amb la sempre impressionant visió de Montserrat, des de la variant oriental per on puja l'aeri. Aquest indret és un punt d'enclau on es donen la mà tres comarques: el Baix Llobregat, el Bages i el Vallès Occidental. Si girem la vista, podem veure com les terres del Vallès Occidental s’estenen cap al nord, mentre que cap al sud es despleguen els camps i muntanyes de la comarca del Bages, amb el majestuós massís de Montserrat com a teló de fons. Tres comarques catalanes convergint en un mateix epicentre de natura i bellesa.

Aquestes muntanyes formen part de la Serralada Prelitoral, una cadena muntanyosa que es caracteritza per la seva diversitat geogràfica i biogeogràfica, amb cims i carenes que ofereixen unes vistes excepcionals. Les muntanyes d'aquesta zona tenen personalitat pròpia, amb una topografia accidentada i una flora variada, que van des de boscos de pi, roure i alzina fins a garrigues mediterrànies. Un dels atractius més grans d’aquesta serra és la seva excel·lent visibilitat del paisatge montserratí, amb les agulles i els cims de Montserrat que es dibuixen a l'horitzó.

A l'altra banda del riu, es pot veure la Serra de l'Obac i la Mola de Sant Llorenç del Munt, cims destacats de la Serralada Prelitoral, que formen part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Aquesta serra és un dels espais naturals més emblemàtics de Catalunya, conegut per la seva biodiversitat i pel seu conjunt d'espècies vegetals i animals que s'han adaptat perfectament a aquest paisatge de muntanya. Aquesta zona, a més, és popular per a l'excursionisme, amb nombroses rutes de diversa dificultat que permeten gaudir de la naturalesa i del paisatge que envolta aquestes muntanyes.

 

Turò Cull Portadora

Impresionants vistes de Montserrat des de la Portadora

 És una posició altament estratègica, ja que domina completament la banda sud-oest del riu Llobregat, un punt clau on es fa entrada al congost del Cairat. Des d'aquest indret també s'ofereix una vista privilegiada de l'esplanada del Bages, cap a l'oest, amb una panoràmica del territori que es fa més evident per la seva alçada i ubicació. Aquesta posició geogràfica permet una excel·lent visibilitat dels voltants, cosa que, sens dubte, conferia una gran importància estratègica a la zona en èpoques antigues, especialment per a finalitats defensives i de control de rutes de comunicació.

En aquests terrenys, s'ha detectat l'aflorament de material arqueològic ceràmic, amb datacions d'època ibèrica. L'erosió provocada per la pluja ha fet que, actualment, sigui difícil trobar elements estructurals que puguin indicar l'existència d'assentaments permanents. No obstant això, no és complicat imaginar la disposició d'aquest lloc com a guaita, ja que la seva situació elevada i estratègica hagués permès un control fàcil de les vies de pas i de les terres circumdants.

Els materials recuperats fins al moment inclouen fragments ceràmics, diversos fragments d'àmfora, kàlatos i altres objectes que daten dels segles III-II a. C. Aquests elements ofereixen una visió del tipus d'intercanvis comercials i de la vida quotidiana a la zona durant l'època ibèrica.

Observació: Alguns dels materials es conserven a la seu del Centre Muntanyenc i de Recerca d'Olesa (Font Diba), que es dedica a l'estudi i preservació de les restes arqueològiques trobades a la comarca. Aquest centre és un lloc important per a la recerca de la història i el patrimoni local.

Pista de pujada. Serralada pre-pirinenca al fons

Armariet metàl.lic. 

 

Petit santuri de la verge morena.

 

 

Ajuntament de Vacarisses. La Serra de Vacarisses: Geografia, història i paisatge. Recuperat de https://www.vacarisses.cat/

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Toponímia de les muntanyes del Vallès: El Cul de la Portadora. Recuperat de https://www.icc.cat/ 

González, R. Excursionisme i natura al Vallès Occidental. Editorial Muntanya. 

Solé, J. Rutes d'excursió per la Serra de Vacarisses. Publicacions de la Diputació de Barcelona.Martínez, P. (Any). La geografia i els camins històrics del Vallès. Edicions del Patrimoni Local.

Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Sanz Pérez David, Suades Marigo  Jordi. Ed. El Farell.

Pàgina DIBA Barcelona. Patrimoni cultural. Diputació de Barcelona

Centre Muntanyenc i de Recerca d'Olesa CMOlessa

Blog personal de Runningsupermamis. (Escrit que vaig fer 17 de gener de 2017)  Runningsupermamis

La Balma de l'Endalò o l'Andalò - Rellinars

La Balmada de l'Endalò o l'Andalò

La Balma de l'Andalò o Balma de l'Endalò (Rellinars - Vallès Occidental)

 

Interior Baumada

 

Trobem  no molta informació d'aquesta balmada obrada a les fonts d'informació patrimonials de Barcelona.  Si és curiós, que hem trobat que  s'anomenada de les dues formes, indistintament, per referir-se a la mateixa: "l'Andalò" i  "l'Endalò". Potser la "e" en possició i so neutra va fer aquesta fonia que  passar a ser escrita com a tal sonava, amb "a". Tot i això, és "collita pròpia" i no he sabut trobar cap font d'informació que ho pugui aclarir.

 

 Font: DiBa

 

La Balma, sigui amb "a" o amb "e" es troba molt a prop del poble de Rellinars i diguem que fa poc a passat a ser més coneguda. Tot això gràcies a la senyalització del SL-C55 per part de la Diputació de Barcelona, sender local que passa per la font dels Carlets, i d'altres preciosos espais del parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. La disposició mig amagada d'aquest espai natural, feia que els caminants ho passesin sense saber que existia. Ara amb la senyalització queda ben definit el seu valor històric, cultural i natural.

Aquesta meravella està situada tot al revolt d'un torrent (el torrent del Vetllador). Les vegades que l'hem visitat, el torrent sempre ha estat totalment sec. L'última vegades, després de dies de força pluja local, semblava un rajar un fil d'aigua molt tímid amb goteig lent.

 

Tímid goteig del Torret del Vetllador sobre la Balma

 

Les fonts que he consultat expliquen que va se construïda per un pagès, anomenat Endalò, com aixopluc o magatzem mentre feia les seves jornades. I com d'altres balmades obrades i cavitats naturals, va ser amagatall per bandoles i refugi durant la guerra civil (1936-1939) i durant els anys d'autarquia. En aquest cas, per les seves dimensions, de famílies senceres.

 

Font: Laura Carpio

 

Hi ha una història que explica que uns guàrdies civils van descobrir una noia del bàndol resistent, de tornada a l'amagatall de la balma. Havia baixat al poble per veure la seva família i de tornada, amb l'esglai al cor, els va portar fins a la balma sense voler. Tot va quedar en un ensurt, ja que l'autoritat únicament va identificar els que allà hi vivien.

 

Simpàtic detall d'un possible repiradero

Un tram del lateral exterior

 

- Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Sanz Pérez David, Suades Marigo  Jordi. Ed. El Farell.

- Pàgina DIBA Barcelona. Patrimoni cultural. Diputació de Barcelona

- Blog Catalunya Subterrànea Catalunya Subterrànea

- Blog personal de trailsantllorenc. Trail Sant Llorenc

 

 

La Torrota quadrada de l'Obac - s. X

La Torrota de l'Obac - Preromànic s. X

La Torrota de l'Obac - Preromànic s. X

En temps de comtats catalans, francs i sarraïns es va construir una torrota peculiar per la seva disposició, quadrada. I dic peculiar, no per esser una excepció, ja que hi ha moltes amb aquesta planta estructural, és pel fet que les que trobem pels volta'ns són de base circular, com són la Torrota de Vacarisses o la Torrota de Monistrol. Una altra sorpresa, en aquest cas no tan grata, és no trobar cap referent d'ella en el topogràfic de la pàgina del patrimoni de la Diputació de Barcelona. Senyors de DIBA, assignatura pendent, si us plau.

Imatge de la cara Sud

Ens trobem en un context històric d'inestabilitat territorial i de "repoblament" de cristians envers sarraïns. Límit fronterer marcat per l'anomenada Marca hispànica i físic pel riu Llobregat. Endegat per Guifré el pilós i els seus fills a partir del s. IX, un cop es va anar consolidant, a poc a poc, el domini cristià sobre terres d'Osona i el Bages. És doncs un gran taulell d'escacs, amb la distribució estratègica d'aquests elements on podem imaginar com es devien desenvolupar les jugades de vigilància, comunicació i aguait.

Imatge agafada del bloc de Joaquim Verdaguer 

Aquesta torrota és doncs, un possible punt de guaita, situat al cim del turó, a uns 787 m d'altura respecte al nivell del mar. Avistament d'atacants sarraïns en el seu primer origen i enclau de control en temps de guerres carlines. Des del seu domini, tenim un perfecte avistament del camí que ve des de la Barata, tot el pla de la casa Vella i la casa Nova de l'Obac i gran part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i L'Obac.
La disposició estratègica permetia donar transmissió òptica a les altres torrotes dels voltants. Si fem traçat en línia recta a l'ortofoto veiem la linealitat que existeix entre Montserrat, la torrota quadrada i la torrota de Vacarisses al mig.

Les torrotes de pedra, podem dir que eren la segona generació en termes constructius. Substituïren a les inicials que eren de fusta. La torrota quadrada de l'Obac, té una planta rectangular de 3 x 4 metres i uns 6,5 metres d'alçada. Les parets volten els 100 cm de gruix i van decreixent des de la base fins a la part més alta.Tot això amb una alçada total d'uns 7 metres, actualment. Amb el precedent d'altres torrotes amb alçades que voltaven els 10 metres, és fàcil pensar que li manca un últim tram. Tant el parament interior com exterior està format per blocs de pedra lleugerament escairats (característics de l'alta edat mitjana) i disposats en filades més o menys regulars, amb disposició de pedres, de diferents mides, barrejades amb morter. Tot el parament conserva els forats on es sostenien les bigues que donaven el forjat dels diferents nivells o estances interiors.

Imatge lateral

Imatge interior. Foto Laura Carpio

El més comú era la disposició de tres pisos. Un magatzem de provisió, de combustible i com a habitatge o estància pels vigilants. El combustible acostumava a ser farigola i espart.  La ginesta era la base per fer "les fumeres" com a mètode més eficaç de comunicació a distància.

El 1987 es va dur a terme una restauració per part del servei de Parcs de la Diputació de Barcelona. La torre estava en perill de caure. Una gran esquerda, de dalt a baix, estava separant-la en dues parts.

El parc de l'Obac és ple de llegendes i aquest enclau no podia ser menys. Ens explica la tradició popular que entre la torrota quadrada i la torrota de Vacarisses hi ha un tresor amagat.

“Una nit de febrer, sota un terrible temporal de vent i calamarsa un militar carlí i el seu assistent que venien de l’hostal de la Barata amb una mula, carregada amb més de tres quintars en monedes d’or. Van passar pel collet Estret i resseguint la carena del Pou de glaç van arribar a la torrota. 
 Sense que ningú no els veiés van entrar en un túnel que unia la torrota de l’Obac amb l’altre torre de Vacarisses. Allà, posant a Déu per testimoni, van amagar tot el tresor que duien prometent no revelar-ne mai el secret. Però l’endemà al matí, de retorn cap a la Barata, uns soldats amagats al peu del camí ral els van enxampar, éssent afusellat immediatament pel militar de més graduació. L’assistent va ser portat près a Ceuta. Allí tancat a la cel·la, li anaren passant els anys fins que, perdudes les esperances i veient que se li apropava la mort, l’assistent contà el seu secret a un presidiari fill de Terrassa anomenat “el Nas Ratat”, que era un conegut lladregot. Quan s’acabà la seva condemna i per fi es veié lliure “el Nas Ratat” tornà a Catalunya amb l’idea d’aconseguir l’or de la torrota. Un cop arribat a Terrassa, anà a buscar un antic amic seu que tenia per nom “el Guixé” perquè l’ajudés a cercar el tresor. D’aquesta manera tots dos se n’anaren a l’Obac i començaren a buscar en el lloc que els havia indicat el pobre assistent, però dissortadament per a ells no aconseguiren de trobar-hi res, fins que cansats i desil·lusionats abandonaren la idea del tresor i se’n tornaren definitivament a Terrassa.

Malgrat tot, “el Nas Ratat” i “el Guixé” no foren els únics buscadors de l’or de la torrota, sinó que també altres persones foren víctimes de la dèria produïda pel fantasmagòric tresor. 

Alguns diuen que el tresor continua intacte en algun lloc de la torrota. I per trobar-lo, cal anar-hi a tren d’alba i alçar la trapa que el Nas Ratat i el Guixé no van veure. Els primer rajos de sol faran brillar aleshores totes les monedes d’or que encara allà hi ha amagades.

També hi han els comentaris fantasiosos que diuen que el tresor fou per fi descobert i que aquest seria l’origen de la fortuna d’una coneguda família de fabricants terrassencs.

Relatat del sr. Josep M. Faura i Ubac, propietari del mas de l’Obac, a Antoni Ferrando, autor del llibre “Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac”

- Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Sanz Pérez David, Suades Marigo  Jordi. Ed. El Farell.

- Pàgina DIBA Barcelona. Patrimoni cultural. Diputació de Barcelona

- Blog personal del Sr. Joaquim Verdaguer.  Blogspot Joaquim Verdaguer