Els Perseids, la pluja daurada del cel.

Els Perseids, la pluja daurada del cel.

La versió mitològica de la nit de Perseids. 

 

Cada estiu, la pluja d’estels coneguda com els Perseids torna fidel a la seva cita. Un espectacle nocturn que ens convida a estirar-nos sota el cel amb un entrepà, manta i bona companyia. Però més enllà de l’astronomia, hi ha una versió poètica i mitològica que dona una altra explicació a aquest fenomen. Abans que els telescopis i els càlculs orbitals ens oferissin respostes, aquest relat era el més compartit. 

Els Perseids prenen el seu nom de Perseu, un dels herois més estimats de la Grècia clàssica, especialment conegut per tallar el cap de la Gorgona Medusa. Aquesta gesta el consagrà com a heroi, en un món on els herois eren fills d’un déu i una mortal, ocupant un lloc intermedi entre els déus i els humans. 

El seu origen se situa en l’època micènica, entre l’Edat del Bronze i la del Ferro (ca. 3000-1200 aC).

---

La pluja daurada de Zeus

La seva mare, Dànae, era filla del rei d’Argos. Quan l’oracle va predir que el seu nét el mataria, el rei decidí tancar la seva filla en una torre de bronze, acompanyada d’una serventa nana, per evitar que pogués quedar embarassada.

Però... ja sabem com s’ho gasten els déus! Zeus, encapritxat de Dànae, es transformà en una pluja d’or i s’infiltrà a la torre. Així fou com Dànae quedà embarassada de Perseu.

Com a càstig, el rei tancà mare i fill en un cofre de fusta i els llançà al mar. Però Zeus els protegí i arribaren sans i estalvis a l’illa de Sérifos, on foren acollits per un pescador bondadós.

 

Dànae. Gustav Klimt 1908

El destí heroic de Perseu

Quan Perseu es va fer gran, el tirà de l’illa es va enamorar de Dànae i volia desfer-se del fill. En un convit, el va ridiculitzar per no haver portat cap regal. Perseu, envalentit i massa jove, li prometé que li portaria el cap de Medusa.

Medusa era una de les tres Gorgones —juntament amb Esteno i Euríale—, però l’única mortal. Havia estat castigada per Atenea per la seva vanitat i per presumir de la seva bellesa. El càstig fou terrible: els seus cabells es convertiren en serps, i la seva mirada podia petrificar qualsevol. El seu alè, fins i tot, podia matar.

Perseu va comptar amb l’ajuda d’Hermes i Atenea, i amb el casc de la invisibilitat que Hades li prestà. Gràcies a aquests dons divins, aconseguí tallar el cap de Medusa.

 

 Benvenuto Cellini 1554. Plaça de la Senyoria - Florencia

 

Medusa era una Gorgona, de les tres conegudes, Esteno i Euríale, eren les altres dues, però amb la diferència que ella, sí era mortal. Havia estat castigada per Atenea per fer presunció de la seva bellessa i dels seus cabells.

Doncs, el càstig va ser, transformar els seus bells cabells en serps, a més, com a gorgona,  Medusa tenia el poder de transformar en pedra amb la seva mirada i  matar amb el seu alè.

 

L’amor i la profecia

En el seu retorn, Perseu trobà Andròmeda encadenada a una roca, a punt de ser devorada per un monstre marí. Era el càstig imposat per Posidó a la seva mare, Cassiopea, que havia gosat dir-se més bella que les Nereides. Posidó, ofès, envià una bèstia per devastar la regió. La salvació passava per oferir Andròmeda com a sacrifici.

 

 

Casiopea del magnífic cantautor Silvio Rodríguez. 

 

Però Perseu va intervenir, la salvà i s’enamoraren.

 

Perseo alliberant Andròmeda, 1639-41. Rubens

 

Quan tornà a Sérifos, descobrí que el tirà volia forçar la seva mare. Perseu, furiós, mostrà el cap de Medusa i convertí el tirà en pedra. Finalment, entregà el cap a Atenea, que el col·locà al seu escut com a símbol de protecció.

 

---

El rastre dels Perseids

Els Perseids, doncs, són el rastre simbòlic d’aquesta història divina. Una pluja d’estels que commemora la pluja daurada de Zeus, moment en què Perseu fou concebut. Un record brillant al firmament de la noblesa heroica i la lluita contra l’opressió.

I la profecia? Es va complir. Malgrat que Perseu buscava reconciliar-se amb el seu avi, durant uns jocs, llançà un disc que accidentalment acabà amb la seva vida. Així és la tragèdia grega: el destí mai no s’esquivava, i l’oracle sempre tenia raó.

 

Diccionari de mitologia grega i romana. Llibre de Pierre Grimal

El Rincón de Maite. 
Imatges: Wikilock diferents fonts 

  

Turó Roig de Vacarisses

El Turó Roig

Coordenades: N 41.6316769, E 1.9608477

El veí discret de la Roca Salvatge i el Paller de tot L'any. I dic discret, per la seva ubicació, més amagada, envers els seus amics del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Amb una alçada de 688 m, és tot un pedrot i, no està molt lluny dels seus companys de terreny - en quant a protagonisme geologicament parlant - i a més, també és una veritable meravella visual.

Aquest pètric ha estat un vigilant reservat i prudent, del pas del temps. Modificant el seu aspecte, segons els moments de la vida, però sempre contingent i heràldic.

Turò Roig

Quan la canalla em va preguntar sobre aquesta curiositat, vaig fer cara de pòquer, ja que poca cosa podia dir més; Que era una pedra amb més pedres engantxades!!.  I clar, això com que no podia quedar aquí. Vaig decidir fer una mica de recerca, i poder donar una explicació més "professional", a ulls de nens. De pas, jo mateixa, saber una miqueta més. 

Pensem, que tenim la sort de viure en un espai geològic, (una geozona, com li diuen els experts), que és una de les millors mostres, a nivell mundial, en quant a dipòsits de conglomerats.  A part de tenir un importantíssim interés i valor patrimonial (conjuntament amb la Muntanya de Montserrat). 

  __________________________________________________

Parlem de l'espai que limita entre la depressió del Vallès i la depressió centra, i entre els rius Ripoll i el Llobregat.

 __________________________________________________

Normalment és visita, de segona categoria, quan caminaires fan una excursió cap a la Font de la Portella o indrets amb més reconeixement. 
Entre d'altres motius, perquè has de desviar uns metres el camí principal. 
Però val molt la pena, apropar-se.

⇒ Posem un punt d'inici a l'eocè (56 Ma). L'aigua era la gran protagonista al planeta, escalfament global, desglaç dels pols, humitat i augment d'aigua dolça, davant la salada. 

El clima del planeta havia de fer, la mateixa sensació que quan fas una bona sessió de dutxa calenteta i, surts vermella com un llagostí dins un bloc de baf.

Els animals, del moment, que dominaven el "cotarro" i millor ho passaren devien ser els cetacis...

És doncs, en aquest moment, que els corrents d'aigua feien vida amb molta passió, i eren fortes com per arrelar amb pedrots de gran tamany fins als llits. Però també altres aigua-materials, que per impacte feien un "Slurry" (pasta aguada), - com els menús d'aquella marca de menjar ràpid - i, arrastraven tot tipus de partícules en el seu pas. I és això, el que veiem al Turó del Roig.  Un plat combinat de grans i petits material codolars, condimentats amb argiles (vermelles) i blocs calcaris. 

Després, l'erosió ha acabat de fer la seva feina i ens permet veure aquestes capes en un sol bloc.

Faig un apunt. Espero amb els meus arguments, no haver-hi posat pèls de punta a cap entès. És més, si algun coneixedor, més expert, pot afegir o corregir alguna de les coses dites, estaré molt agraïda.

Fonts consultades:

- Bloc de Camps
- Sedimentología del sector occidental del abanico costero de Sant Llorenç del Munt. M.L Blanco

Agulla del Gegant Encantat - Montserrat

El Gegant Encantat de la muntanya de Montserrat

 

Cada vegada veig més clar, que a la muntanya de Montserrat deuen haver-hi més espècies del bestiari català, que animalons a l'Arca de Noè en el seu temps.

En el cas de la Montserrat, en estat petri, però, en certa manera, allà hi són tots ficats. Un poti-poti de "besti-petri-catalanus" ben complet a dojo.

 

Font: Todo colección Imatge dels anys 40

Així doncs, vet aquí una vegada, quan els ocels tenien dents, que a la muntanya de Montserrat vivia un gegant. Un gegant tracalet amb pocs amics, per no dir cap. Enemistat amb els vilatans propers, amb les bruixes de poc pentinar i , fins i tot , amb el Déu omnipotent del seu temps. 

Tan mala baba devia tenir, el nostre gegant, que les pobres bruixes fins als nassos de les seves tocades de pebrots, li van fer un encanteri. 

Un dia, mentre vigilava el seu ramat, un jove vailet, va escoltar el suau murmuri de dos esquirols (i jo afegiria que de color verd, per acabar d'amanir les faules) Però, la història diu que eren dos esquirols i així ho deixem. 

Aquests animalons, comentaven el malefici recaigut al gegant, per part de les bruixes: 

_________________________________________________ 

El gegant estava encantat i condemnat a no veure mai el Sol. Si, el gran astre, feia la seva presència a ulls del gegant, aquest quedaria de pètria testa.

_________________________________________________ 

Ara, el jove, entenia els hàbits noctàmbuls del gegant. Aquest sempre sortia al cap vespre, a l'hora que surt el gripau de les tres potes, destrossava conreus i es menjava els ramats.

El jove pastor va córrer a explicar el descobriment i, va ser que, li van parar un bon parany entre tots els del poble.

Aprofitant que el gegant no podia sortir de dia, els vilatans van anar a buscar el ramat del gegant i se l'emportaren.  Un cop al sac i ben lligat, van anar escampant aquests pels diferents pobles; un xai a Monistrol, una ovella a Collbató, l'altre a Olesa, una vaca a Vacarisses, i xau-xau , que el van dispersar fins més amunt de Martorell.

Quan va arribar la nit, el gegant amb una gana que alça va sortir del seu cau i amb tanta pena que només va trobar ganyips per menjar.  Enfadat i amb gana, s'anava allunyant cada vegada més, fins que trobà, al cap de dues hores, la primera manduca a Monistrol.  La fam feia la seva i va continuar la recerca. Tot devorant les ovelles i bestia que, dispers, anava trobant. A tocar el Pont del Diable s'adonà de la seva ximpleria i tornar a corre-cuita cap al seu cau. Però anava massa panxut i les cames li feien figa. L'albada va fer llum i li il·luminà el cap, tot just, en el moment que enfilava la muntanya. El gegant restà immòbil i es convertí en roca.

És de bona font, el saber, que aquest encanteri té un cicle que va de 100 en 100 anys. En entrar el nou segle, sembla ser, que encara s'escolta la veu del gegant demanant a Déu que, si us plau, desfaci l'encanteri, amb aquestes paraules:

- Senyor, la humanitat ha progressat; ¿em podeu desfer la maledicció?.

I la seva resposta, contundent i voladora per tot l'eco de la muntanya.

- No! 

Imatge: L. Carpio

Font:
Llegendes de Montserrat 
Imatge: Todocoleccion 
  

 

Fòssils dels carreus del Monestir de Sant Cugat

El descobriment del món dels fòssils i els orígens geològics dels murs del Monestir de Sant Cugat

Per a moltes persones, l'interès per la història de la vida a la Terra comença durant la infància, sovint a través d’experiències escolars o culturals. En alguns casos, aquest descobriment ve de la mà de grans produccions cinematogràfiques com Jurassic Park, que van popularitzar el món dels dinosaures i la paleontologia. Tanmateix, allò que sovint sorprèn encara més és saber que molts fòssils, com les petxines i els caragols marins fossilitzats que trobem incrustats en pedres d'edificis antics, són molt anteriors als dinosaures.

Petxina mur Monestir

Un exemple destacat d'aquesta realitat el trobem en els murs del Monestir de Sant Cugat del Vallès. Diversos dels seus carreus contenen restes fòssils de mol·luscs marins, visibles encara avui. Aquests fòssils formen part d’una roca sedimentària calcària anomenada lumaquel·la, composta principalment per fragments de petxines compactats. L’extracció d’aquesta pedra, segons diversos indicis, es realitzava a la pedrera de Campanyà, també situada a Sant Cugat, que va estar activa com a mínim fins al segle XIX.

Eres geològiques a gran escala

• Coordenades pedrera (d'aproximació): 41°28'56.1"N 2°03'43.2"E - Carrer de Campanyà.

 _____________________________________________________

Les lumaquel·les són roques sedimentàreas, formades per acumulació de fòssils i mol·luscs.

 _____________________________________________________

 

L'ús de materials de construcció de proximitat era habitual a l’època medieval per motius evidents de logística i economia. El transport de materials pesants es feia amb mitjans rudimentaris, sovint de tracció animal, fet que afavoria l’aprofitament de recursos del mateix territori.

 

Context històric del Monestir de Sant Cugat

Els orígens documentats del Monestir de Sant Cugat es remunten al segle IX, tot i que la seva implantació es podria vincular a un assentament romà anterior conegut com a Castrum Octavianum, actiu possiblement des del segle IV. Aquest context d’ocupació romana tardana hauria afavorit la continuïtat d’activitat religiosa en època altmedieval, tot i la manca de fonts documentals d’aquest període, sovint anomenat “segles de la foscor” per la seva escassa visibilitat històrica al medivo.

Segons la tradició hagiogràfica, el monestir s’aixeca sobre el lloc del martiri de Sant Cugat (o Cucufat), un predicador cristià executat durant les persecucions romanes del segle III. Aquesta llegenda esdevé un element central en la identitat religiosa del cenobi, tot i que cal situar-la en el marc de les narratives devocionals pròpies de l’època.

Al llarg dels segles, el monestir visqué diverses fases constructives que reflecteixen l’evolució de l’arquitectura religiosa catalana. Des del preromànic fins al gòtic, passant pel romànic plenament desenvolupat, l’edifici incorporà elements nous al ritme de les necessitats litúrgiques, del finançament disponible i de les circumstàncies polítiques i militars del moment.

Un dels moments de màxim desenvolupament del conjunt va ser al segle X, malgrat episodis com la ràtzia d’Almansor (985), que provocà greus destruccions. La seva reconstrucció i consolidació posteriors són testimoni del pes creixent del monestir en l’àmbit religiós i econòmic de la comarca.

La construcció es va perllongar durant segles, i un dels darrers elements importants que es va completar va ser la torre del campanar, acabada ja ben entrat el segle XVIII.

 

Els murs i la seva funció defensiva

Com en altres monestirs medievals, el de Sant Cugat fou fortificat per raons defensives. En un context de lluites feudals, incursions militars i inestabilitat territorial, les comunitats religioses sovint es veieren obligades a protegir el seu espai. El recinte emmurallat del monestir respon, doncs, a una funció estratègica de defensa del conjunt monàstic i els seus béns.

Avui, passejant pel carrer de la Torre, encara es poden observar dues seccions diferenciades de muralla: una de més erosionada i primitiva, i una altra amb carreus més escairats. Ambdues presenten una característica comuna: l’ús sistemàtic de la lumaquel·la com a material de construcció.

Durant els segles XIV i XV, en un període de relativa estabilitat, però també de declivi de l'activitat religiosa del monestir, part de les muralles foren desmantellades i aprofitades com a material constructiu per a les cases que començaven a créixer al seu voltant. Aquest procés de desmuntatge, comú a molts conjunts religiosos, comportà la pèrdua parcial del traçat original.

Actualment, la majoria d’aquests habitatges han estat reformats o bé ja no es conserven, però el llegat fossilitzat d’origen marí continua present en els murs que romanen, oferint un testimoni silenciós de la llarga història natural i cultural del lloc.

 

Altres edificis construïts amb lumaquel·la a Catalunya. La pedra de proximitat

L’ús de la lumaquel·la com a material constructiu no es limita al conjunt del Monestir de Sant Cugat del Vallès. Aquesta roca calcària, rica en restes fòssils marins, ha estat emprada en nombrosos edificis de Catalunya, especialment en zones on la seva extracció era possible de forma local i accessible.

Alguns exemples destacats d’arquitectura històrica que també conserven trams, murs o carreus formats amb lumaquel·la:

• Monestir de Sant Llorenç del Munt (Matadepera): Situat al cim del massís del mateix nom, aquest monestir romànic va aprofitar materials sedimentaris de l’entorn, entre ells, la lumaquel·la. L’explotació de pedreres properes permeté l’ús de roca local en un entorn de difícil accés.

• Església de Sant Esteve de Castellar del Vallès: En reformes i ampliacions posteriors a l’etapa romànica, s’incorporaren blocs de lumaquel·la, molt probablement extreta de les rodalies entre Castellar i Sentmenat, on es documenta activitat extractiva.

• Muralles medievals de Sabadell i edificis del nucli històric: A Sabadell, diversos trams de muralla i construccions antigues fan ús de lumaquel·la en la seva fàbrica. Aquesta pedra es va obtenir de pedreres situades a prop de la riera de Sant Oleguer i altres sectors del terme.

• Edificis del Baix Llobregat i masies del Vallès: L’arquitectura vernacla i religiosa d’èpoques modernes (segles XVII-XIX) incorpora sovint carreus i pedres de lumaquel·la, especialment en masies, marges i construccions auxiliars. Aquest ús era habitual en àrees properes a les zones d’explotació com Campanyà, el turó de Can Fatjó dels Aurons o entorns similars.

• Altres conjunts patrimonials del Garraf i el Penedès: En algunes esglésies medievals i edificis monàstics, com Sant Sebastià dels Gorgs o Santa Maria de Castellet, s’hi observen elements de fàbrica amb roques bioclàstiques similars, emprades en combinació amb altres materials calcaris de la zona.

  

  Monestir de Sant Llorenç del Munt (Matadepera)

La presència d’aquest tipus de roca en edificacions històriques no sols respon a criteris constructius, sinó també a la disponibilitat del recurs i a la seva facilitat de treballar. En aquest sentit, la lumaquel·la constitueix un bon exemple de com el paisatge geològic condiciona i acompanya les formes materials del patrimoni.

 Fonts:

Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. (s.d.). Pedrera de Can Campanyà. Portal de patrimoni de Sant Cugat. 

Baulenas, J. (2003). El Monestir de Sant Cugat: Història, art i espiritualitat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Carreras, C., & Gutiérrez, A. (2004). Materials de construcció en època romana a Catalunya: producció i distribució. Universitat de Barcelona - Servei de Publicacions.

ICGC – Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. (s.d.). Mapa geològic de Catalunya 1:25.000.  https://www.icgc.cat

Márquez, R. (1994). Lumaquelas y otros materiales constructivos con fósiles visibles en edificios históricos de Catalunya. Revista Española de Paleontología, 9(2), 251–260.

Morera, J., & Palet, J. M. (2009). Paisatge i societat a la Laietània interior entre l’antiguitat tardana i l’edat mitjana. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Orriols, X. (2010). Arquitectura monàstica a Catalunya: del romànic al gòtic. Edicions 62.

Sánchez Real, J. (1957). Sant Cugat del Vallès: su monasterio y su historia. CSIC - Instituto Español de Historia Eclesiástica.

El xiprer un llenguatge medieval

El xiprer com a llenguatge medieval

Els caminaires assenyats i curiosos, que agradem de voltar per cases a pagès, masos, antics hostals medievals o de temps modern, sempre reconeixem el flanqueig del xiprer, que bandejen els camins. Camins més o menys importants, sempre d'accés al mas. I de segur que més d'un cop ens ha vingut al cap, el perquè d'aquest arbre i no altre. A mi sempre...

Quan volto amb la canalla i/o amics, no em puc estar de donar aquesta explicació apresa. Una força, estranya i impulsiva, em fa explicar anades i vingudes d'aquest preciós arbre, ple d'història i misteri. Tan pesada dec ser, que més d'una vegada m'he trobat amb un: "mamà que ja m'ho has explicat vint-i-cinc vegades"!! Però, ho sento, no em puc estar de posar cullera de sucre a l'excursió. I pels que tenen la sort, de no haver escoltat vint-i-cinc vegades la meva xerraire, he fet aquest post.  Espero que us vingui de primeres, en cas contrari... no sóc responsable.

 

Frontedissa Mas Bovet

Així doncs, Edat Mitjana, concretament baixa Edat Mitjana s. X - XV, un temps de relativa tranquil·llitat econòmica, menys conflictes bèl·lic, reactivació del comerç -fins i tot especialització d'oficis- i sorgiment de la burgesia. I com a època de bonança, la gent treu el nas de casa i li agrada viatjar. Viatges que podien ser donats per "plaer-peregrins" o per transaccions de comerç. Certament, poc turisme devia existir a temps medieval; Peregrins amunt i avall, pagesos que visitaven familiars, marxants, comerciants, senyors feudals en carruatge o a cavall, benedictins cap a altres monestirs de la comunitat, etc.

En aquest context de nou transit de caminaires, les cases de pagès o els petits i grans monestirs, que disposaven d'ubicació privilegiada (vora els considerats camins Ral =reals), Camí romeu van veure que farien el seu agost.

____________________________________________________

Moltes d'aquestes residències particulars es van transformar en hostatgeries. Oferint diferents serveis, segons la seva disponibilitat i funcionalitat.

____________________________________ 

Alguns d'aquests hostals, a més, eren ben visitats assíduament per certes classes socials i algun que altre capellà, que devia passar a fer confessions a domicili. Sabut era dels serveis oferits, en alguns d'ells, una mica més llibertins...

Però, quedava una assignatura pendent, que era donar a conèixer els serveis que oferien a cada hostal. En un temps d'analfabets al 99%, els flyers no devien de donar bon resultat, és per això que un sistema, a l'estil "WhatsApp", però sense wifi, es va posar en marxa de manera infal·lible. Els oficis es representaven amb l'eina en qüestió, els espais de pau amb una mà oberta, etc... Tot un sistema de jeroglífics cada vegada més elaborat. 

El llenguatge simbòlic és fabulós, segles després, esdevindria, en el temps, en un llenguatge sorprenen i veritablement críptic-simbòlic, com: el llenguatge de les flors (en temps Victorià) o el llenguatge dels vànols, increiblement preciós. 

Com que veig que me'n vaig, torno a temps medieval i xiprers. Aquest arbre, per les seves característiques, és molt longeu, alt (es pot veure des de lluny), perenne i amb un bagatge místic-simbòlic a l'esquena des de temps de grecs i romans, era dels més apropiats. 

La gent que viatjava a peu, que era el més comú, no podia portar moltes coses a sobre. Coses bàsiques, de seguretat personal i poc més. Per tant, descansar, dinar o inclús fer nit de camí, era la constant. Els hostals, fondes, "figones", a peu de camí principal eren habituals, i per l'alta muntanya o camins menys assidus, l'hospitalitat a les anomenades "barraques/corts dels pobres" era molt típic. 

Com a senyalització de la disposició d'aquests allotjaments, es feia servir el xiprer. Inclús amb un inequívoc codi pel "manual del bon viatger", segons la seva ubicació. 

________________________________________

Un xiprer volia dir que era un punt de descans amb aigua, dos que podies menjar i tres o més, un punt per poder fer nit. 
________________________________________ 

 

Font. Blog Amics arbres

Però també, i ja des de temps romà, el xiprer formalitzava els accessos a les millors domus romanes. Era magnificat l'accés amb dues fileres paral·leles a cantó i cantó.  Aquests eren símbol de disposar d'un bon estatus social a l'època. També, als camins de les poblacions, eren plantats com una salutació al veïnat i visitants. Els masos catalans, els "palacetes" espanyols o les finques rústiques van fer seu aquest vocabulari-simbòlic de "Welcomes".

Més endavant, amb la cristiandat, va ser que el xiprer va agafar un caire més funerari, inclús com a símbol de mal auguri i relacionat amb dimonis. Absurdament merescut.

Ara sí, quan volteu els preciosos masos i pareu a mirar els xiprers, pensareu vint-i-cinc vegades en aquest post! 

Un blog molt interessant: Amics arbres