L’absència que es disfressa de presència
Quan escrivim “Palestina” a Google Maps, no hi apareix el nom d’un Estat. Allò que se’ns mostra és Israel, amb fronteres clares i ciutats dibuixades amb tota la contundència d’una presència cartogràfica. Palestina, en canvi, s’hi dilueix, reduïda a denominacions fragmentades —Cisjordània, Gaza— sense reconeixement polític i amb un traçat discontinu que sembla més aviat una nota a peu de pàgina.
A les entrades breus de Viquipèdia, a l'esquerra si cliques sobre Israel, quatre línies nues intenten suplir l’absència, com si fossin una excusa mínima abans que Palestina acabi de desaparèixer del web i, amb ella, de la memòria col·lectiva.
Aquest fet no és innocu ni neutral: és la substitució d’un relat per un altre. El mapa, que es presenta com a eina tècnica i objectiva, es converteix en narrador interessat, que atorga existència a uns i condemna a la invisibilitat als altres.
El poder del silenci i de la imposició
Com assenyalava Michel-Rolph Trouillot, els silencis de la història no són passius, són producte de relacions de poder. En aquest cas, no es tracta només de callar Palestina, sinó de reemplaçar-la. Israel ocupa el lloc de la seva absència. L’espai cartogràfic es converteix així en una eina de dominació simbòlica: allò que es mostra es legitima; allò que s’amaga es deslegitima.
Tot i això, existeixen mapes alternatius que s’atreveixen a anomenar Palestina pel seu nom. Jo els anomeno “cartografies dels resistents”: mapes acadèmics, periodístics i polítics que dibuixen fronteres diferenciades, que evoquen el Pla de Partició de l’ONU de 1947 i que donen veu als 147 estats que reconeixen Palestina com a Estat.
Aquestes representacions no són simples dibuixos: són actes de memòria i d’insubmissió davant l’oblit. Funcionen com a contrapesos incòmodes, trencant el relat únic i recordant-nos que la cartografia mai no és innocent. Igual que l’art o la història, el mapa és una eina que pot il·luminar o esborrar, legitimar o condemnar, sempre al servei del poder i del poderós.
Aquí és on el pensament de Michel Foucault ens ajuda a mirar més endins: si tota producció cultural està travessada pel poder, la funció de l’art —i també de la cartografia— és la de vigilar, desemmascarar i fer visibles les relacions de poder que intenten passar per naturals o inevitables. El mapa, igual que el relat històric, no descriu només el món: el governa, l’administra i l’ordena segons interessos.
Així, aquestes cartografies alternatives esdevenen espais de resistència simbòlica, on el traç no només delimita territoris, sinó que també defensa la dignitat d’un poble que el silenci oficial voldria esborrar.
El mapa és un camp de batalla
El cas de Palestina revela amb claredat que els mapes digitals no són simples eines neutrals: són camps de batalla on es disputa el dret a existir. Israel hi apareix amb tota la contundència d’un traç ferm; Palestina, en canvi, desapareix o es dilueix en fragments dispersos.
El mapa no reflecteix la realitat: la construeix, la selecciona i l’imposa. És un escenari on cada línia dibuixada, cada nom inscrit i cada buit silenciat es converteixen en actes polítics. Allò que sembla un recurs tècnic —una pantalla que ens guia per ciutats i carreteres— és en realitat una màquina de poder, capaç d’atorgar presència o condemnar a l’absència.
El mapa, doncs, és un camp de batalla simbòlic i polític: un lloc on no només es juguen fronteres físiques, sinó també la memòria, la identitat i la legitimitat d’un poble.
El record davant la substitució
La lliçó és profunda i inquietant: allò que no s’anomena, es debilita; allò que es reemplaça, corre el risc de ser oblidat. Però la memòria històrica i els mapes alternatius resisteixen. Palestina continua bategant en aquells relats que s’oposen al silenci i a la substitució, en aquells mapes que gosen dibuixar el que altres esborren.
Publicar aquesta informació implica, a més, assumir un risc: en un entorn digital controlat per grans corporacions, qüestionar o visibilitzar allò silenciat pot provocar censura o esborrat de contingut, recordant-nos que la lluita per la memòria i la representació és també una lluita pel dret a existir i a ser nomenat.
Geacron 1947 
Geacron Armisticio 1949 
Font: EOM
| Estat | Reconeixement de Palestina | |||
|---|---|---|---|---|
| Espanya | Sí | |||
| Irlanda | Sí | |||
| Noruega | Sí | |||
| França | Sí (anunciat 2025) | |||
| Mèxic | Sí | |||
| Algèria | Sí | |||
| Indonèsia | Sí | |||
| Estats Units | No | |||
| Regne Unit | No | |||
| Alemanya | No | |||
| Itàlia | No | |||
| Austràlia | No | |||
| Japó | No |
The Independent. (2025). Map: Which countries recognise Palestine as a state?
Washington Post. (2025, juliol 31). Palestinian state recognition: countries list
Al Jazeera. (2025, abril 10). Mapping which countries recognise Palestine in 2025.
Cartografies dels resistents
El Periódico. (2024, 22 de maig). Qué países reconocen a Palestina: mapa actualizado. El Periódico
ABC. (2016, 8 d’agost). Google Maps borra Palestina del mapa. ABC
El País. (2016, 9 d’agost). Denuncian que Google Maps borra Palestina del mapa. El País.
The Guardian. (2016, 10 d’agost). Google accused of removing Palestine from Maps. The Guardian.
AS.com. (2016, 12 d’agost). Google Maps elimina Palestina: polémica internacional. AS.
No hay comentarios:
Publicar un comentario