La boira vacarissana: quan el territori respira en silenci

Et convido a llegir el paisatge amb els cinc sentits 

Hi ha dies a Vacarisses que el paisatge sembla haver decidit parlar en veu baixa. El poble es lleva cobert per una boira densa, humida, lenta, que s’arrossega pels carrers, s’enfila pels marges i es queda suspesa entre les cases i la muntanya, com si tot hagués entrat en una pausa conscient. És la boira vacarissana, un fenomen tan habitual com identitari, que forma part del caràcter del lloc i de la manera com aquest territori es manifesta.

Aquesta boira no apareix per atzar. Neix de la combinació entre la geografia i el clima. Vacarisses es troba en un punt clau, a cavall entre el Vallès Occidental i les primeres elevacions que anuncien el Bages, amb la serralada de l’Obac fent de mur natural. Durant les nits fredes, sobretot a la tardor i a l’hivern, l’aire es refreda ràpidament i queda atrapat a les fondalades. La humitat provinent del Llobregat i de les rieres properes fa la resta: el vapor d’aigua es condensa i la boira pren forma, lenta però decidida. 

 

La Vacarissana des de la creu de sant Miquel, Montserrat

 

A l’alba, aquest mantell blanc sol quedar retingut als racons més baixos i a les zones encaixonades entre muntanyes. Vacarisses, amb els seus colls i pendents, actua com una mena de recipient natural. Però la boira no s’hi queda per sempre. A mesura que el sol guanya força, o quan entra en joc el moviment de l’aire, la boira comença a desfilar i  troba el seu corredor natural: el riu Llobregat. És per aquí que s’escola, seguint el traçat del riu, baixant endinsant-se al Baix Llobregat, com una llengua blanca que llisca lentament entre muntanyes i valls, fidel a una direcció marcada des de fa mil·lennis. 

 

La Vacarissana al fons des de sant Jeroni, Montserrat

 

Aquesta boira té una germana gran i poderosa: la boira gebradora de la Plana de Vic. En aquell territori ampli i tancat, l’aire fred queda literalment atrapat durant dies. La boira no només cobreix el paisatge, sinó que el transforma. Quan les temperatures baixen prou, la humitat es congela en tocar arbres, camps, filferros o teulades, creant el gebre, una capa blanca i delicada que converteix la plana en una escena gairebé irreal. La boira gebradora no té pressa, imposa el seu ritme i condiciona la vida quotidiana.

I, de nou, el moviment de l’aire hi té molt a dir. La marinada, aquell vent suau que puja des del mar cap a l’interior, sovint és clau per trencar l’estancament. Quan aconsegueix avançar terra endins, remou l’aire fred, desfà la boira i permet que el paisatge recuperi profunditat. És com si el mar, lluny però present, intervingués per recordar que el cicle continua.

I ara, t’explicaré un secret i et crearé una necessitat. Hi ha dies molt concrets, silenciosos i freds, en què aquestes boires es poden veure alhora. Des de cims com el Turó de l’Home o el Matagalls, la mirada pot abraçar dues maneres diferents que té el país de respirar. Al nord, la boira gebradora de la Plana de Vic s’estén compacta, com un mar blanc sense vores; al sud, més fragmentada però viva, la boira que neix a Vacarisses segueix el corredor del Llobregat cap a Olesa i el Baix Llobregat. Vistes des de dalt, no semblen rivals, sinó parts d’un mateix cos, dues respiracions lentes d’un territori que es deixa entendre millor quan se l’observa amb temps. 

La boira, tant a Vacarisses com a Vic, és molt més que un fenomen meteorològic. És patrimoni intangible. Ha modelat camins, feines, horaris i mirades. Ens ensenya a llegir el territori amb atenció, a entendre que el paisatge no és mai fix, que respira, es transforma i dialoga amb qui el sap observar. Quan la boira vacarissana arriba, no cal resistir-s’hi: només cal deixar-se envoltar i entendre que, com tot en la natura, també ella sap perfectament per on ha de marxar. 

 

Riba, J., & Mas, X. (2015). Boires i núvols baixos a Catalunya: Caracterització i impactes. Revista de Meteorologia, 21(2), 45-63.

Puigdefábregas, J., & Llasat, M. C. (2004). Clima i meteorologia de Catalunya. Barcelona: Editorial Barcanova.

García, J. M. (2007). Els vents de Catalunya: Història i cultura del clima. Barcelona: Editorial Mediterrània.

Servei Meteorològic de Catalunya. (2020). Boires i inversió tèrmica. 

Generalitat de Catalunya. (2018). Espais naturals del Vallès i la Plana de Vic.  https://parcsnaturals.gencat.cat/ca/inici