La Cova de la Dona Morta: un nom inquietant al cor de Montserrat

La Cova de la Dona Morta: un nom inquietant al cor de Montserrat

Monistrol de Montserrat 

 

 

Hi ha noms de lloc que semblen creats expressament per encendre la imaginació i fer ballar el cap, i la Cova de la Dona Morta, amagada en un racó abrupte de Montserrat, és un d’aquests topònims que actuen com una espurna immediata: només sentir-lo ja desperta la pregunta —qui era aquesta dona?, per què és morta?, què hi va passar?— i el més sorprenent és que, tot i la càrrega dramàtica del nom, no coneixem cap història documentada que l’expliqui amb certesa. I és precisament aquest buit narratiu, aquesta mena de silenci antic, el que converteix la cova en un lloc ideal per parlar de paisatge, memòria i misteris que s’esmunyen.

Situada prop del camí del Piteu, a la vessant sud de la muntanya, la cova apareix després d’un corriol que baixa serpentejant entre conglomerats rogencs, pins tortuosos i petites feixes naturals que la pluja i el vent han anat modelant com si fossin escultures improvisades. L’entrada no és espectacular ni monumental: és una boca fosca i discreta, gairebé humil, que dona pas a un interior on el temps sembla avançar amb una altra cadència, més humida, més lenta, més primitiva. No és una cavitat sorprenent des del punt de vista espeleològic —no hi trobarem grans estalactites ni sales immenses— però el seu recorregut horitzontal, els petits ressalts, la galeria superior d’accés precari i l’eco suau de les parets la converteixen en un escenari perfecte perquè la ment, si vol, s’atreveixi a fabular. 

I, tanmateix, allò més fascinant no és el que veiem, sinó el que no sabem. Les fitxes espeleològiques, les rutes senderistes i fins i tot els arxius municipals no recullen cap llegenda concreta, cap success tràgic, cap crònica antiga que expliqui per què aquest indret es diu “Dona Morta”. Tot fa pensar que l’origen del nom pertany al territori del folklore perdut, aquest immens arxiu d’històries que un dia van circular en boca dels caminaires, en les vetllades de masia o en les pors infantils, i que el temps ha anat esborrant fins a deixar-ne només el record d’un nom inquietant. I potser aquí hi ha la gràcia del lloc: la cova porta un nom que pesa més que la roca, un nom que funciona com un recordatori que el patrimoni no és només pedra i geologia, sinó també els relats —reals o inventats— que projectem sobre el paisatge.

I ni us explico la cara del grup quan, després de grimpar, els vaig desvelar el secret del nom..., bueno us la deixo veure. 

 

 

 

Perquè Montserrat és així: una muntanya plena de cavitats sense llegenda i de llegendes sense cavitat; un laberint d’agulles, avencs i fonts on els noms expliquen tant com la pedra, i on cada escletxa sembla guardar una història que mai no acaba de revelar-se del tot. La Cova de la Dona Morta, amb la seva entrada discreta i el seu topònim colpidor, ens convida justament a això: a aturar-nos, a escoltar els silencis, a acceptar que el patrimoni també està fet de buits, d’intuïcions, de preguntes sense resposta que, lluny de frustrar-nos, ens empenyen a mirar amb més profunditat.

 

Potser mai sabrem per què es diu així. Potser la dona morta mai no va existir, o potser sí, però la seva història es va perdre amb els qui la narraven. El que sí que sabem és que la cova continua allà, silenciosa i ombrívola, esperant que cada visitant hi arribi amb la seva pròpia versió del mite. I potser, en aquest gest íntim d’imaginar allò desconegut mentre avancem cap a la penombra, hi rau la veritable força d’aquest racó montserratí: un lloc on el paisatge es converteix en relat, i on el misteri —tan fràgil, tan necessari— continua ben viu.

 

 

ICGC - vissir 3

TotMontserrat. (s. d.). Fonts i punts d’aigua: Monistrol.

Generalitat de Catalunya. (s. d.). Catàleg de Paisatge de les Comarques Centrals: Montserrat. 

“Cova de la Dona Morta”. (s. d.). EspeleoWorld.

Solé, R. (2017, 1 de gener). Avui destaquem: La Font de la Dona Morta de Monistrol de Montserrat.

Badiella, X., Quirós, A., Quirós, E., Quirós, M., & Quirós, M. (1992). La influència dels relleus epigeus en la gènesi de certes cavitats montserratines. SIS, 12, 4-22. (Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa).  

 

 

Cal Jan - Vacarisses

Cal Jan de Vacarisses

 

Cal Jan de Vacarisses

                                                                                                                                             

Al límit nord-occidental de Vacarisses, tot just on el terme de Vacarisses fa frontera amb Bages, hi ha la casa de pagès, o més aviat, les ruïnes del que debia ser aquesta casa, dita: de Cal Jan.

L'edifici que testimoniem és de mitjans del s. XVIII, amb petites remodelacions posteriors, durant el s. XIX i també el XX, fins al seu abondanament. Tot i això, les fonts documentals, parlen de l'existència d'una primera residència vers el s. XVI.

L'estat de la construcció en el 2010, quan es va fer l'inventari patrimonial de Vacarisses i es va catalogar aquest edifici, l'emissor de l'estudi, ja feia ressalt en la dolenta conservació i el perill d'esfondrament de la teulada.  

↫↬

Una evidència que, la passada borrasca Gloria (gener 2020), ha fet real.  La totalitat de la teulada i el bigam ha cedit, arrossegant tots els paviments de les plantes primera i baixa.

Afortunadament ningú va pendre mal.

L'actual propietari, que va adquirir el mas i terrenys, farà uns set anys, m'explica que tenia un projecte en marxa per tal de reforçar estructuralment l'edifici, però per problemes burocràtics, no li van deixar fer endavant.  Ara, tristament, insalvable.

 

La història d'aquest edifici té un primerenc nom, cal March. Les fonts documentals ens parlen d'una carta de precària, datada el 1514. Un document de pràctica comuna, a la baixa edat mitjana i a temps modern, on el propietari cedia l'usdefruit de les terres i/o residència, per temps determinat, a un pagès, a canvi d'un cens. 

Sota nom "lo bosch (el bosc) del mas March",  el propietari cedia a Pacià Oliva, pagès de Monistrol de Montserrat.

Paciò Oliva n'era posseidor del mas, que tenia un casal i terres amb vinya, prats, boscs [...] i estava situat al costat de la riera de Marà, antigament anomenada de "Cellent".  Diba.

 

Serà vers el s. XVII que esdevé  propietat de mas Estarrós. Joan Llobet, conegut amb l'àlies d'Estarrós, serà el propietari que donaria nom a la urbanització de Castellbell i el Vilar (Bages), de A(e)starrós -com sempre, l'època de l'autarquia va fer la seva particular llicència en la llengua catalana-.

Al s. XVIII, els terrenys que envolten la casa sembla estar força parcel·lats. I és, concretament, el 1745, després de passar per diferents propietaris que, en Joan Moliner, possiblement qui li dona el sobrenom de cal Jan a l'edifici i terreny, és qui va edificar-hi una casa. És doncs, que entenem, que la casa primera havia desaparegut o s'havia refet.

Aquesta construcció, de dimensions petites i modestes, és la tradicional edificació de dos cossos catalana, d'ample consuetud constructiva, vers els s. XIV - XVIII. 

Els murs exteriors erigits en maçoneria enlluida amb vestigis de calç blanca, les cantonades de pedra escairada i de majors dimensiones,  murs interns, estructurals, que conformen el seguit de plantes iguales.  Concepció arquitectònica de dos cossos i soterrani. També podem veure el que possiblement van ser unes petites golfes. 

Façana principal.

L'accés és donat per una terrassa enfocada al sud, on hi ha la façana principal, molt austera. El marcatge de la  senzilla porta i de les petites finestres és amb la tradicional llinda de pedra.  

Els vanos oberts a façana, marquen un seguit tradicional. Dreta: porta d'accés i balcó a la primera planta; Esquerra: petites finestres a les estances més privades.

Estat del rebost.

Només entrar, accedíem a la cuina-menjador. Davant la porta, el rebost i a la nostra dreta, el que va ser un forn. Una petita porta de ferro, n'és testimoni.  L'annex exterior, on s'ubicava el cos del forn, està totalment derruït i n'és inexistent.

Des de l'espai de la cuina arranquen, al fons-dreta, les escales que pujaven a la planta primera. 

Avui, donat l'estat, només podem intuir les possibles divisions de les estances. 

Del forjat que conformava les habitacions i diferents estances, només resten els marcatges en negatiu, d'on posicionaven les bigues.  Han caigut, taulada i primera planta, completament. 

Encara podem veure algunes de les finestres de fusta obertes. Com la petita finestra, de la primera planta, que donava al pati d'accés.

L'estructura dels perfilats de la teulada, ens deixa veure el que era una coberta a dos vessants, feta amb teula àrab. 

Estances obertes a la façana.

Accedim al soterrani, per una estreta escala. Aquesta part de la casa manté la divisió en dos blocs que hem vist en tota l'edificació. 

Un mur estructural divisor, separa i fa la partició de la casa en dos blocs i, en aquest espai, conforma dues tradicionals voltes per coberta, encara dempeu.

En un dels cossos hi ha un espai destinant, amb tota probabilitat a la fermentació o conserva d'aliments.  

Escales d'accés al soterrati.

Una gerra ceràmica, sorprenentment, encara intacta, en la seva originària posició, testimonia l'activitat d'autoabastiment a la casa en aquests productes. Com seria una activitat amplament practicada a l'època.

Gerra testimoni de l'activitat a la casa.

A la part de fora de la  casa, a tocar el mur de ponent, hi ha els vestigis d'una tina. En el nostre cas un cub quadrat.  Només podem veure les parets enrajolades, ja que tota la seva estructura, desgraciadament, s'ha perdut. 

Vestigis del cub.

Les edificacions annexes actuals, un petit paller i l'estructura de sota terrassa, són de nova construcció. Espais edificats en funció i necessitat dels nous propietaris i vers l'activitat que hi exerceixen. Actualment un espai d'hípica i pupil·latge d'aquests preciosos animals.

També destacar, la barraca de pedra seca de cal Jan. Catalogat dins l'inventari patrimonial.

Barraca de pedra seca. Cal Jan. L. Carpio.

 Molt agraïda a l'Òscar, propietari amb la seva dona Sílvia, del centre d'hípica de Cal Jan.  Molt amable en tot moment, m'ha ensenyat i explicat el preciós espai, el qual mantenen amb molt de sacrifici i estima, donada la realitat d'abocador il·legal que van trobar en adquirir-ho.

Cap vespre.  Cal Jan de Vacarisses.

Fonts i agaïments.
 
Un segon fort agraïment a la incombustible Laura, que sempre diu sí a les propostes (no sempre amb gaires garanties de 
seguretat vital).

- Diba patrimoni
- Fitxa tècnica. Memòria patrimonial de Vacarisses.
- Valls Pueyo, Joan. 1996. Balcó de Vacarisses. 332

Església Sagrada Família - Castellbell i el Vilar

Església Sagrada Família

Imatge web. Todocolección. 1978

Castellbell i el Vilar, a la comarca del Bages, és un petit poble amb un nucli de població que no arriba als 4000 habitants. Un municipi amb un origen estretament relacionat amb el món tèxtil, d'on sorgiren els seus tres punts fabrils i urbans, vers finals s. XIX: Burés, Borràs i Bauma. També cal donar coneixement dels nuclis més rurals, que conformen: el Vilar o el poble de Sant Cristòfol.  I de tradició més moderna, les urbanitzacions de Mas Enric, Can Prat, la Farinera, Les Comes, el Pla de les Botxe i la Vall de Montserrat.  Un total de 21 nuclis poblacionals, amb una superfície ca. 30 km².
  

El carisma d'aquest curiós poble recau, sens dubte, en la seva disposada facilitat vers les comunicacions i mobilitat. La seva ubicació, al vell cor de Catalunya, hi ha disposició ràpida amb l'automòbil cap a Barcelona, Manresa o Vic. Tot i això, també disposa de RENFE i FGC, en la seva xarxa ferroviària. Curiós donat el seu nombre d'habitants, ja relacionats.

Però, parant atenció en els tres punts de tradició colonial més industrial, comencem a entendre-ho.

Emmarcat, amb pinzellades, el context històric, ara podem fer zoom atencional en un punt molt concret: la Bauma. Un barri, podríem dir, que dóna peu a pensat com un únic carrer, en molts casos de pas (a no ser que visquis allà).

Imatge web. Todocolección - Castellbell i el Vilar 1930

Doncs a la Bauma hi ha una petita joia del modernisme català que, espero més d'un curiós o curiosa hagi parada l'atenció, en algun moment.

Un veritable edifici majestuós, l'església de la Sagrada Família, obra de l'arquitecte Alexadre Soler i March, qui la va edificar per encàrrec de Joan Vial, entre 1905-1908.

Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949), va ser un arquitecte català deixeble de Domènech i Montaner, i treballador durant un temps en el seu estudi.

El patrocinador, la família Vial, era la propietària de la colònia, de la fàbrica sita al costat esquerre del Llobregat i de totes les edificacions que hi constaven. 

Imatge web: Todocolección. Data desconeguda

"Cal dir que les edificacions més antigues de la colònia, l'església i d'altres edificacions singulars, estan protegides com Bé cultural d'interès local"

 

Fotografia Arxiu Cuyas. Data desconeguda.

El nucli poblacional de la Bauma, a més,  té també l'honor de ser la colònia de més antiguitat de Castellbell i el Vilar, amb fundació durant la segona meitat del s. XIX. I la seva història queda relacionada amb un altre personatge de gran testimoni i important mecenes per la història catalana, Eusevi Güell. Figura  lligada, per sempre, amb el gran Gaudí.

No obstant això, la fàbrica marcaria el seu llinatge pròpiament de caire colonial amb la família Vial, vers el període 1901-1915. Moment en què va desenvolupar-se, més com a colònia pròpiament entesa, ja que s'ampliaren la fàbrica i els habitatges, i es va construir els edificis emblemàtics de l'església i la torre (1905-1908). Així, com la resta de serveis tradicionals, l'escola per a nenes i el Casino.

L'Església de la Sagrada Família representava un ítem burgès que, tot amo que s'estigués de mantenir una bona relació amb l'església, havia de saber fer pompa i gala.

I hem de dir que, la Família Vial ho va saber fer força bé.  Fou inaugurada pel Bisbe de Vic, Dr. Josep Torras i Bages (Les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916). (1)

Arquitectònicament l'església és una reinterpretació modernista de les gòtiques. Conformada del tradicional materials, maó i pedra. En un dels extrems hi ha la torre barbacana, un apunt o recordatori de les fortaleses medievals, més tradicionals. Els contraforts, estructurals, emmarquen les obertures o finestrals. Algunes, encara , amb vitralls de colors, d'altres tapiats (aspecte tendencial modern, per necessitat o manca d'altres solucions).

A l'interior, les tradicionals voltes de creueria ogival. 

Font. Festa Catalunya

Un apunt important, va ser la riudad de 1971. Aquesta inundà les barriades i tot quedar força maltret. Van ser els veïns, qui assumiren la recontrucció, amb treball o diners. 

Sembla que el cercle torna a girar i, si obviem el prefix "neo" del gòtic, en l'estil d'aquesta església, podem pensar en l'autèntic esperit del poble medieval dels s. XIV-XV.

Apunt noticia 2017: e24diari

Seguiment actualitzat:  Amics Església de La Bauma - Facebook

"Del mateix arquitecte trobem una preciositat d'església neogòtica a la colònia  industrial l'Ametlla de Casserres." 

Església neogòtica del mateix arquitecte a l'Ametlla de Casserres.

_______________________________________

Fonts: 

(1) Blog: Conèixer Catalunya.
Imatges: Todo colección - Artxiu Cuyas - Festa Catalunya.
Blog. Runningsupermamis.com

Hostal de can Torrella (o casa vella de Torrella)

Hostal de can Torrella o casa vella de Torrella.

Dins de l'embolcall industrial de Vacarisses, amb el ritme continuat de camions i sirenes que marquen els canvis de torn dels jornalers, hi ha una parcel·la, maltractada per la vegetació crescuda i on, intuïtivament, sobresurt el que queda del que va ser una construcció, ara en ruïnes.

Hostal de can Torrella (o casa vella de Torrella)

Vacarisses

"De segur, que moltes i molts han parat algun cop en pensar, amb "el pensament del segon". Aquell que en mig segon, el cap et diu: - Què coi és això!, però el darrer mig segon, ja t'has oblidat."

Sorprèn dins del seu context circumdant, però el ritme que imposen els espais industrials, no et permet cercar una explicació convincent.

Doncs, el que tenim davant és una antiga edificació amb un antic origen medieval. Les primeres fonts parlen del s. XIV, vers la baixa Edat Mitjana, en temps de Pere III el Cerimoniós. I que va continuar la seva crònica vital fins al s. XIX. 

És molt probable d'una existència anterior, però sense fonts documentals. Però, si atenem a l'etimologia del seu nom Torrella o Torroella (segons diferents documents), cal partir del diminutiu llatí - turricella (turricula)-, "torreta" o "torratxa". Una possible construcció de vigilància o defensa, al voltant de la qual el formaria el caseriu (1).

No obstant això, marcarem un punt cronològic en aquest timeline de la història del mas, anem doncs l'any 1342. En aquest moment Pere III va ordenar l'arranjament de l'antic camí romeu , un camí sota protecció reial, que tot just passava per davant del suposat mas. I dic, suposat, ja que és molt probable que, donada la seva ubicació, donés servei d'hoste, a l'estil de l'Hostal de Palà o l'Hostal de la Creu.

Així doncs, no sabem si l'hostal esdevenir en mas o el mas esdevenir en hostal, per després tornar a ser un mas. El cas és que, el seu enclau al tradicional camí de peregrinació, el va afavorir econòmicament.

Tal hauria de ser aquesta riquesa acumulada que, una llegenda on s'involucra el nostre mític bandoler de terres de l'Obac, en Capablanca, va correr boca-orella, durant molt de temps.

Aquesta parlava d'un robatori comès per aquest assaltador de camins. Qui, amb molta crueltat, va lligar i cremar a l'amo de l'hostal (2). Possiblement en la recerca d'un tresor amagat que, segons la llegenda, va ser trobat a l'hostal de Torrella temps després.

 

(1) Diccionari AlcM. S.N. Torroella
(2) FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90, 93, 96

Fonts:
 
SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 67
Patrimoni Cultural Diba 

Església de Sant Vicenç de Sarriera de Sabadell

L'Església de Sant Vicenç de Sarriera (Verders)

Entre la memòria i l’oblit: una arquitectura sense lloc

La construcció de l’embassament de Sau, a Osona, l’any 1963, va representar una de les grans obres d’enginyeria hidràulica del règim. Aquesta infraestructura, concebuda com una combinació d’arquitectura, enginyeria i potència industrial, va respondre als interessos tecnocràtics del moment, però també va comportar greus conseqüències per al territori i la seva població. La seva execució va implicar la destrucció física i simbòlica d’un conjunt d’elements patrimonials: cases, camins, conreus, infraestructures industrials, però també memòries, vincles comunitaris i, molt especialment, patrimoni històric.

 

Església de Sant Vicenç de Sarriera - Absis

 

Aquest conjunt heterogeni, sovint menyspreat com un “poti-poti” sense valor, fou sacrificat davant l’embat implacable d’un projecte estatal que responia a una visió unidireccional del progrés, imposada a una població que no disposava d’eines per oposar-s’hi. De fet, l’espai que quedà negat sota les aigües havia estat testimoni de presències humanes des de temps prehistòrics: s’hi havien documentat jaciments d’uns vint mil anys d’antiguitat. Malgrat això, com sovint succeeix en contextos autoritaris, es prioritzà l’oblit i la invisibilització a la recerca i la preservació.

Dins aquest marc de pèrdua i despossessió, un episodi singular destaca per la seva càrrega simbòlica: el trasllat parcial de l’església romànica de Sant Vicenç de Sarriera. El temple, que havia quedat submergit parcialment després de l’emplenament del pantà, emergí temporalment durant períodes de sequera, fet que generà un notable interès mediàtic. Davant d’aquesta situació, l’any 1973, la Caixa d’Estalvis de Sabadell —entitat que aleshores gaudia d’un destacat prestigi institucional— decidí impulsar-ne el trasllat, pedra a pedra, al bosc de Can Deu.

El projecte, però, no es desenvolupà amb el rigor tècnic i patrimonial necessari. La pujada imprevista del nivell de l’aigua obligà a interrompre’n el desmuntatge abans que pogués completar-se. Els murs inferiors i un cos lateral de l’edifici quedaren abandonats in situ. A més, una part dels carreus ja extrets hagueren de ser transportats amb barca, i una d’aquestes embarcacions s’enfonsà a causa de l’excés de pes. Aquesta circumstància comportà la pèrdua irreparable d’una part substancial dels elements originals de l’edifici.

Aquest episodi, que barreja negligència, propaganda i memòria silenciada, pot ser interpretat com una metàfora del tractament que el règim franquista atorgà al patrimoni històric: subordinat a les exigències del poder i, sovint, objecte d’intervencions poc respectuoses, malgrat el vernís de modernitat o protecció amb què sovint es volgueren revestir

 

Original. Coses del Vallès

 

Original. Vallgest Bisaura

Ubicació originaria

 

El que actualment podem contemplar al bosc de Can Deu és, més que una reconstrucció fidel, una mena de maqueta a escala 1:1. Una rèplica que pretén evocar l’església original de Sant Vicenç de Sarriera, però que, si s’observa amb deteniment, revela notables discrepàncies formals i estructurals respecte al model que havia existit a la seva ubicació original. Tant la teulada com les façanes —la frontal i la posterior— presenten desalineacions evidents. La finestra superior, per exemple, no manté cap correspondència arquitectònica amb la resta de l’edifici. El resultat global és el d’una reconstrucció improvisada, que evidencia les dificultats tècniques i conceptuals que van acompanyar aquest intent de "resurrecció" patrimonial.

 

Actualitat façana est

 

 

La història d’aquest edifici està estretament vinculada al Monestir de Sant Pere de Casserres, que exercí funcions de domini territorial i espiritual a la zona. De fet, la dualitat en la denominació de l’edifici —Sant Vicenç de Sarriera o "Sa Riera" i Mas Verders— respon a les diverses funcions que aquest assumí al llarg del temps.

 

 

 

Sant Pere de Casserres. Turisme de Catalunya

 

Imatge interior actual

La primera de les denominacions, Sant Vicenç de Sarriera, remet a la seva funció originària com a capella o església filial destinada a donar cobertura litúrgica a la població dispersa de l’àmbit jurisdiccional del monestir. L’edificació, que data del segle XI, s’inscriu dins l’estètica preromànica rural, amb una arquitectura sòbria, funcional i de marcat caràcter territorial. Es podria qualificar, en termes simbòlics, com una mena d’"Arca de Noè" traslladada a Sabadell: una peça arqueològica singular en un context forestal urbà que la descontextualitza però també la preserva, encara que parcialment.

És vers el segle XVI, però, quan l’edifici pateix una transformació funcional significativa. A causa del fort despoblament derivat de diverses epidèmies —documentades especialment a partir de 1572— l'església perd la seva funció litúrgica i és incorporada a l’activitat agrícola com a magatzem annex de la masia veïna, coneguda com el Mas Verders. Aquesta nova funció, més prosaica però fonamental per a la subsistència rural, contribuí també a la seva conservació estructural fins a la seva desaparició parcial amb la construcció del pantà.

 

Epíleg. 

La història de Sant Vicenç de Sarriera —des d’església preromànica vinculada a un monestir benedictí, fins a magatzem agrícola, ruïna submergida i, finalment, reconstrucció incompleta en un entorn urbà— il·lustra de manera paradigmàtica la fragilitat del patrimoni en contextos de transformació forçada. El trasllat al bosc de Can Deu, malgrat les bones intencions inicials, no va poder evitar que l’edifici perdés allò que el feia singular: la seva relació íntima amb el territori, la seva funció històrica concreta i, sobretot, el seu sentit.

En efecte, desposseïda del seu context geogràfic, social i simbòlic, l’església convertida en fragment i simulacre se situa en un espai de transició entre la preservació i la ficció. Ja no és l’església de Sarriera, ni tampoc una rèplica fidel; és un objecte patrimonial desplaçat, carregat de memòria interrompuda, que interpel·la directament el visitant atent. No és només una construcció; és un testimoni del que es va perdre, del que es va voler salvar, i del que finalment es va reinventar.

Aquest cas planteja preguntes essencials sobre com entenem i gestionem el patrimoni històric: què vol dir conservar? Quin valor donem a l’autenticitat, al lloc, a la materialitat? I sobretot, qui decideix què és digne de ser preservat i de quina manera?

Sant Vicenç de Sarriera, avui parcialment reconstruïda i parcialment oblidada, esdevé un símbol de les tensions entre la memòria col·lectiva i les polítiques del patrimoni. En la seva precarietat i en la seva descontextualització, ens recorda que conservar és també interpretar, que reconstruir és prendre partit, i que el patrimoni —com la història— mai no és neutre.

 

Fonts:

Assmann, A. (2011). Cultural Memory and Western Civilization: Functions, Media, Archives. Cambridge University Press.

Choay, F. (2001). The Invention of the Historic Monument. Cambridge University Press.

Huyssen, A. (2003). Present Pasts: Urban Palimpsests and the Politics of Memory. Stanford University Press.

Nora, P. (1989). Between Memory and History: Les Lieux de Mémoire. Representations, (26), 7–24.  

Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis – Museu del Ter (2008). Sau: història d’un embassament. Eumo Editorial.

Massot, J. (2004). Esglésies romàniques negades pels pantans. Revista Serra d’Or, (531), 18–24.

Ajuntament de Sabadell. (s.d.). L’església de Sant Vicenç de Sarriera al bosc de Can Deu. [Fullet informatiu]. Parc Agrari de Sabadell – Fundació 1859 Caixa Sabadell.

El Dia de Sabadell - El NoDo de Sant Vicenç de Verders, a Can Deu, es fa viral 

Sant Jaume de Castelló - Olesa Montserrat

Capella Sant Jaume de Castelló

Olesa de Montserrat

Coordenades:  N 41 33 08.6 E 01 55 38.1

El nom de "Santiago" té varis homòlegs, Jacob, Didac i Jaume. Tots esdevenen del nom hebreu Iaakov, que tindria un significat com a "protecció de Déu" o similar.  En llatí es va traduir com Iacobus, és doncs d'aquí, que prové la forma castellana de Jacobo. Com a variants de Iacomus, tindríem en català Jaume, en castellà Jaime, en italià Giacomo o James en anglès.

L'apòstol Santiago, un dels deixebles de Jesús, en llatí era anomenat Sanctus Iacobus, que dit, literalment, seria; San Jacobo. La composició d'aquest nom esdevingué en San Iaco i Sant Iague (o Yague), per finalment definir-se com a San Iago. 

En temps de la mal anomenada "reconquesta", els cristians feien servir aquest nom com a crit de guerra davant tot allò que simbolitzes una amenaça. Durant l'Edat Mitjana, sant Jaume esdevingué protector dels exèrcits cristians en lluita contra els musulmans, és doncs, aquest el motiu pel qual es va popularitzar com una única paraula: San(t)Iago!!

De la segona part de San(t)Iago surt el nom de Iago i en portuguès Tiago, que pel seu so fonètic, vindria a ser Diago i després Diego.

Santiago, és doncs, un curiós terme, el qual aglotina molts més dins seu. 

Malmés absis interior amb sagristia en un racó.

La capella de Sant Jaume de Castelló a Olesa de Montserrat, pertanyent al terme del Baix Llobregat,  és edificada a la dedicació d'aquest sant.  Del sobre terme "Castelló", la teoria més encertada és, possiblement, per l'associació d'algun element fortificat que es posicionara en aquest mateix enclau, amb anterioritat.

La isolada finca, així com la seva casa de pagés propera, segons diverses fonts, també es va anomenar mas de Questeo o del Castallo, mas Casaldefels i Castell defels. 

Per acabar d'arrodonir el terme, pels voltants, tot just al costat, hi ha la riera de Sant Jaume que passa pels peus del turó.

Façana principal vista des de l'interior

Del martir Jaume, la llegenda ens explica que va arribar, des de Roma, per tal de fer la seva predicació a l'Hispània del moment. 

En termes de datació és difícil d'encaixar la llegenda amb la realitat, però podem pensar en un s. III aprox., moment, molt probablement, dels primers cristians a la península.  Així doncs, el temps de la llegenda amb les fonts documentades i arqueològiques, ens "patina" una mica. 

Però donem com a vàlides, les necessitats de "publicitat" de l'església ortodoxa cristina del moment i acceptem doncs, la idiosincràsia i el "Jet Lag" de dos segles del sant.

Dins del seguit de llegendes del sant, hi ha una que explica que en passar, una nit per Lleida, just al carrer Major i el carrer dels Cavallers, es va clavar una punxa al peu. La falta de llum no el deixava encertar en treure-la, fent-li molt de mal.  Un àngel se li va aparèixer i li portar un fanal. 

En aquest mateix lloc es va construir la capella del Peu del Romeu (1399), a l'interior de la qual hi ha una escultura que reprodueix aquella escena. 

 ****************************************

Avui dia, la que sí té mal peu és la capella olesana, a un peu de caure, inclús està vetat el seu accés sota responsabilitat d'imprudents. 

Una pena de construcció amb datacions aproximades del s. XVII-XVIII, tot i que hi ha evidències d'anteriors construccions en aquest mateix enclau.

Es manté, amb una gran esquerda, la porta principal amb la llinda de carreus rectangulars i ben escairats, presents també als angles de l'edifici. 

El campanar d'espadanya, d'únic ull, i un petit rosetó fet d'obra calada. L'edifici està construït amb una preciosa combinació de maó cec i pedra o códols de la mateixa riera.

Les riuades del 1962 van ocasionar  grans problemes estructurals. Posteriorment, vers el 1990 el conjunt va ser restaurat i fou espai d'aplec i de molts peregrins que feien camí cap a Montserrat. 

Però els temps no ha estat benèvol amb aquesta capella, avui ferida greument i deixada totalment fins al seu darrer expiro.

Fonts: 

- Diba. Patrimoni Cultural
- Capella de Sant Jaume - Catalunya Medieval 
- Santoral - Santopedia

Dos nous petròglifs - Castellbell i el Vilar

Dos nous petròglifs al Bages

Tancant el cercle: Marques de possessió o Marques de Casa 

El dos nous petroglífs que l'Elena em va ensenya van ser, en certa manera, definitori per desvelar el misteri suscitat amb el primer que vam trobar; La pedra del David, també a terme de Castellbell i el Vilar (Bages).

Aquests nous monogrames marcats a la pedra responien a un traçat més aviat de tarannà medieval o posterior, i va ser el fabulós llibre de Rudolph Kock, El libro de los símbolos, que va encaminar a una possible resposta.

Laura i Elena en tasques de neteja

Aquestes marques gravades a la pedra, semblan ser unes fantàstiques Marques de Possessió.

Els particulars símbols, en un principi, eren fets servir pels camperols envers les seves limitacions territorials, així com es podia fer extensió a totes les seves propietats materials. Moltes vegades marcades amb la mateixa simbologia.

Aquestes es podien exhibir en trocs d'arbres, animals domèstics, cavalls, ramaderia, sacs de producció (llana, gra), eines emprades, catifes, teixits, etc.

Un temps posterior, aquestes mateixes marques van definir les diferents Cases o famílies dels voltants, agafant un caire més personal. La marca podia esdevenir en variacions estilístiques, segons els diferents membres de la mateixa saga familiar.

En un temps final, l'ús d'aquestes marques va funcionar com a distintiu comercial o industrial, marques d'artesà o d'artistes.

La creació gràfica també va passar per un seguit evolutiu. En un principi el traçat era recte, en predomini, i senzill. Les formes corbades o amb més elavoració van ser emprades posteriorment.

Era curiós el sistema de repartiment de terres. Un element que formava part d'aquest procés era: el Pal de la sort.

Les primeres comunitats feien a sort, entre ells, al representant que cuidaria pels seus interessos i dominis, davant qualsevol necessitat, conflicte entre cases o assetjament senyorial. Un xic així com un president de comunitat, si em permeteu la comparativa.

El pal de la sort tenia un símbol gravat, un símbol prèviament conegut per tots els candidats. Aquest amb un grapat de més pals, de la mateixa mida, es ficaven dins d'un barret. Els camperols havien d'anar agafant, per tandes, un d'ells. Com no cal dir, a qui li tocava el pal gravat, seria el candidat responsable en afers i gestions de mediació.

Les Marques de Casa més desenvolupades contenien formes més elaborades i inclús noms o lletres, dels seus representants.

Pedra arenisca amb Marques de Possessió.

Fonts:

El significado de las artes visuales.  E. Panofsky
El Libro de los Símbolos. R. Kock

Gràcies a l'ajuda de l'Elena, pel seu sistema rastrejador propi, i a la Laura sempre disposada a donar un cop de mà. La neteja de la pedra es va fer al mes de juny 2019.