Reflexió: Ucraïna, una guerra del present amb arrels profundes
La guerra a Ucraïna, iniciada amb la invasió russa el febrer de 2022, ha sacsejat els fonaments de l’estabilitat europea i ha posat en evidència que la pau, lluny de ser un bé garantit, és una construcció fràgil que requereix vigilància constant, compromís i responsabilitat col·lectiva.
Aquest conflicte no només té una dimensió territorial i geopolítica; és també una guerra pel control de la narrativa, de la història i de la veritat. Els discursos oficials, la desinformació i la propaganda configuren un escenari on la confusió pot ser tan perillosa com les armes. En aquest context, el paper dels mitjans de comunicació, dels professionals de la informació i de la ciutadania crítica és més rellevant que mai.
A escala humana, el balanç és devastador: milions de persones desplaçades, milers de vides perdudes, i un trauma col·lectiu de difícil reparació. La destrucció d’infraestructures civils, d’escoles, hospitals i habitatges, no és només un dany col·lateral, sinó una vulneració flagrant del dret internacional humanitari. Davant d’això, la comunitat internacional ha de respondre no només amb paraules, sinó amb accions efectives i sostenibles.
Acompanyo les meves reflexions amb indicis d’investigació per tal de construir una lectura més estructurada d’una realitat que es presenta esquerdada i desordenada des del punt de vista informatiu.
 |
| Imatge google |
Reflexió 1: Arrels històriques i tensions acumulades (1991–2013)
Després de la desintegració de la Unió Soviètica el 1991 (1), Ucraïna va esdevenir un estat independent, però no pas desvinculat de l’òrbita russa. El país es trobava dividit internament entre sectors més propers a Europa i altres més orientats cap a Rússia. A això s’hi afegeixen vincles econòmics profunds i una forta dependència energètica.
Durant més de dues dècades, Rússia va mirar d’exercir influència sobre Ucraïna mitjançant pressions polítiques, econòmiques i culturals. L’adhesió d’antics països soviètics a l’OTAN i a la Unió Europea va ser viscuda per Moscou com una amenaça directa a la seva esfera d’influència (2).
(2) Els països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) van ingressar a la Unió Europea el 2004, marcant una important ampliació cap als antics territoris soviètics i reforçant la integració europea a l’Est d’Europa. Altres països com Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia mantenen aspiracions d’integració europea, tot i no formar part de la UE. Rússia va intentar mantenir la seva influència, especialment, sobre Ucraïna per motius estratègics, econòmics, històrics i polítics, i per evitar la seva integració a les institucions europees i atlàntiques.
 |
| Font wiki |
Reflexió 2: Euromaidan i el gir europeu (2013–2014)
La revolta del Euromaidan (2013-2014) (3) va marcar un punt d’inflexió. Davant la negativa del president Víktor Ianukòvitx de signar un acord d’associació amb la UE, es van desencadenar protestes massives a Kíiv. El moviment va esdevenir una insurrecció cívica en favor de la democràcia i contra la corrupció.
La resposta del règim va ser violenta, però finalment Ianukòvitx va fugir del país. Aquesta transició va provocar la reacció immediata de Rússia: primer amb l’annexió il·legal de Crimea (març 2014), i després amb el suport actiu a les milícies secessionistes del Donbass (4). Així comença una guerra híbrida, amb enfrontaments armats intermitents i una escalada de la tensió entre Rússia i Occident.
(3) Moviment de protesta ciutadana a Ucraïna entre novembre de 2013 i febrer de 2014. Va començar quan el govern ucraïnès, liderat per Viktor Yanukóvitx, va decidir suspendre les negociacions per signar un acord d’associació amb la Unió Europea, preferint un acostament més proper a Rússia.
Les protestes, que van començar a la plaça de la Independència de Kiev (Maidan Nezalezhnosti), van créixer ràpidament i es van convertir en un moviment massiu contra la corrupció, la repressió i la influència russa. Van acabar amb una greu crisi política, la caiguda del govern de Yanukóvitx i la seva fugida del país, i van marcar un punt d’inflexió cap a una orientació més prooccidental d’Ucraïna.
Aquest moviment també va desencadenar tensions greus amb Rússia, que van conduir a la intervenció militar a Crimea i al conflicte a l’est d’Ucraïna.
(4) Els russoparlants del Donbàs són una part de la població de l’est d’Ucraïna (especialment a les regions de Donetsk i Luhansk) que parla rus com a llengua materna. Això es deu a la influència històrica de l'Imperi Rus i la Unió Soviètica, que van afavorir el rus com a llengua comuna.Tot i parlar rus, això no vol dir que siguin pro-russos, ni secessionistes tota la població. Molts es consideren ucraïnesos i han conviscut amb la llengua i la cultura ucraïnesa sense conflictes. Des del 2014, arran de la revolta del Maidan i l’annexió de Crimea, el Kremlin ha utilitzat la idea de “protegir els russoparlants” com a justificació per a donar suport als separatistes del Donbàs i, més endavant, per a la invasió de 2022. Aquesta narrativa ha servit per legitimar intervencions armades, tot i que molts russoparlants rebutgen la guerra i la ingerència russa.
 |
| Font google |
〰 Qui és Víktor Ianukòvitx: corrupció i submissió al Kremlin
Víktor Ianukòvitx va ser president d’Ucraïna entre 2010 i 2014. El seu govern va estar marcat per una corrupció sistèmica, amb desviament massiu de fons públics i enriquiment il·lícit. La seva residència de luxe, Mezhyhirya, es va convertir en símbol de l’opulència obtinguda gràcies al saqueig de l’Estat.
 |
| Viktor Ianukòvitx president d'Ucraïna 2010-14 |
Políticament, era afí a Rússia i va rebutjar a última hora un acord d’associació amb la UE per signar un pacte amb el Kremlin, cosa que va desencadenar les protestes massives del Euromaidan (2013-2014). La repressió violenta contra els manifestants i la seva posterior fugida a Rússia van marcar la seva caiguda definitiva.
El 2019 va ser condemnat a 13 anys de presó (in absentia) per alta traïció. Des del seu exili a Rússia, és considerat un símbol de la corrupció i de la dependència política d’Ucraïna respecte a Moscou abans de la guerra.
Reflexió 3: Guerra al Donbass i estancament internacional (2014–2021)
Durant aquest període, Ucraïna viu una guerra de baixa intensitat, especialment concentrada a l’est. Malgrat els acords de Minsk I i II (5), els combats continuen. Més de 13.000 persones moren en aquest període, i centenars de milers han de fugir de casa seva.
Occident imposa sancions a Rússia, però aquestes no tenen un efecte dissuasiu clar. Europa, tot i condemnar l’agressió, continua depenent del gas rus. Es manté una certa "normalització" del conflicte, mentre Ucraïna va enfortint les seves institucions i orientant-se clarament cap a la UE i l’OTAN.
(5) Els acords de Minsk (2014 i 2015) van ser pactes entre Ucraïna, separatistes prorussos, Rússia i l’OSCE per intentar aturar el conflicte a l’est d’Ucraïna, tot i que la seva aplicació ha estat limitada.
〰 L’inici d’un canvi: el triomf electoral de Servant of the People
L’any 2019, Volodymyr Zelenskyy va irrompre en l’escena política d’Ucraïna de manera inesperada, traslladant a la realitat el personatge que havia interpretat en una sèrie televisiva popular. Com a actor i còmic, va captar l’atenció d’una societat cansada de la corrupció i la ineficàcia dels governs tradicionals, oferint un missatge fresc de renovació i esperança. Fundador del partit Servant of the People, Zelenskyy va aconseguir una victòria aclaparadora en les eleccions presidencials, marcant l’inici d’una etapa caracteritzada per una orientació prooccidental i un compromís ferm amb les reformes liberals en un moment de profunda crisi nacional i conflicte geopolític.
 |
| Volodymyr Zelenskyy president d'Ucraïna des de 2019 |
Reflexió 4: Invasió a gran escala (febrer 2022)
La matinada del 24 de febrer de 2022, Rússia inicia una ofensiva militar a gran escala contra Ucraïna. S’ataquen objectius civils i militars en diverses ciutats. L’objectiu declarat: “desmilitaritzar i desnazificar” Ucraïna (6). Però en realitat, és una invasió amb voluntat de sotmetre la sobirania ucraïnesa i destruir la seva estructura institucional.
La reacció internacional és immediata: suport militar i econòmic a Ucraïna, expulsió parcial de Rússia del sistema financer internacional, reforçament de l’OTAN i una onada de solidaritat global. La guerra torna a Europa amb tota la seva cruesa, desmentint el mite que el vell continent havia superat el fantasma del conflicte armat.
(6) Termes propagandístics que busquen presentar l’agressió com una acció defensiva i moral, tot i que no tenen base real. Ucraïna no era una amenaça militar, i acusar-la de neonazisme és una manipulació del discurs històric.
〰 El paper de Vladímir Putin en el conflicte d’Ucraïna
El tercer actor en aquest conflicte, Vladímir Putin va ser designat primer ministre pel president Borís Ieltsin el 1999. El 31 de desembre de 1999, Ieltsin va dimitir i va nomenar Putin president en funcions.Va guanyar les eleccions presidencials del 2000 i ha estat al poder (com a president o primer ministre) fins avui.
 |
| Putin president en func. de Rusia 1999 i presidencials 2000 | | |
Vladímir Putin ha estat l’impulsor clau del conflicte entre Rússia i Ucraïna, amb una visió imperialista que considera Ucraïna part essencial de l’espai històric rus. Després de l’Euromaidan (2013-2014) i la caiguda del govern pro-rus a Kíiv, Putin va respondre amb l’annexió il·legal de Crimea el 2014, i amb el suport directe als grups separatistes de Donetsk i Luhansk, iniciant un conflicte armat a l’est del país. El 2022, va ordenar una invasió a gran escala amb l’objectiu declarat de “desnazificar” i “desmilitaritzar” Ucraïna, però amb una clara voluntat de frenar la seva integració a l’OTAN i a la Unió Europea. Aquesta acció ha estat àmpliament condemnada i ha consolidat el seu paper com a principal instigador d’un conflicte que ha redefinit l’escenari geopolític europeu. A més del front militar, el Kremlin ha desplegat una estratègia de guerra híbrida basada en la desinformació, la propaganda i la pressió energètica, convertint el conflicte en una confrontació directa entre el model autoritari rus i els valors democràtics occidentals.
Reflexió 5: Resistència, destrucció i trauma col·lectiu (2022–2023)
Malgrat les expectatives inicials del Kremlin, Ucraïna resisteix. L’exèrcit ucraïnès, amb el suport occidental, conté i recupera territoris. Alhora, la població civil viu una catàstrofe humanitària: bombardejos constants, escassetat de recursos, destrucció d’infraestructures, desplaçaments massius. La guerra impacta també a escala emocional i simbòlica: infants sense escola, famílies desmembrades, una societat marcada pel dol i l’exili.
La solidaritat europea es posa a prova, però també es comencen a evidenciar tensions: crisi energètica, inflació i cansament polític. L’opinió pública internacional fluctua entre el suport ferm i la fatiga.
Reflexió 6: Encallament militar i guerra de desgast (2024–actualitat)
A partir del 2024, la guerra entra en una fase d’estancament. Tot i els avenços i retrocessos als fronts, cap de les parts aconsegueix una victòria decisiva. Els intents de negociació fracassen o són instrumentalitzats. Rússia consolida el control sobre algunes regions ocupades, mentre Ucraïna exigeix la recuperació del seu territori íntegre.
La guerra de desgast té conseqüències greus: tant per a la població ucraïnesa com per a l’estabilitat global. El conflicte es cronifica, i el risc d’esdevenir “invisible” o “assumit” per la comunitat internacional és real.
Reflexió 7: Mirada crítica i responsabilitat col·lectiva
Arribats a aquest punt, cal preguntar-se: què ens diu aquesta guerra del món en què vivim? Què posa en qüestió?
Ens recorda que la sobirania i la llibertat no són garanties, sinó conquestes fràgils. Que la democràcia és vulnerable si no es defensa activament. Que l’ús de la força continua sent una eina política a mans de règims autoritaris. I que la indiferència és una forma de complicitat.
La guerra a Ucraïna ens interpel·la a tots. No com a espectadors, sinó com a participants d’un sistema global on les decisions tenen conseqüències. L’obligació moral, política i humana és mantenir la memòria activa, exigir responsabilitats, defensar el dret internacional i, sobretot, posar les persones al centre.
Reflexió personal de l'autora del blog.
Solidaritat o estratègia? Una mirada crítica a la resposta europea
La Unió Europea ha mostrat una clara solidaritat amb Ucraïna des de l’inici de la invasió russa, amb ajudes econòmiques, militars i humanitàries, així com l’acollida de milions de refugiats. Aquest suport s’ha presentat com una defensa dels valors democràtics i de la sobirania nacional.
Tanmateix, no es pot obviar que aquesta solidaritat també respon a interessos geopolítics i estratègics: frenar l’expansionisme rus, reforçar la cohesió interna de la UE davant un enemic extern i consolidar la seva rellevància global. A més, la reacció ha estat més intensa perquè la guerra afecta Europa directament; altres conflictes, com els de Síria o Palestina, no han rebut la mateixa atenció ni recursos.
Així doncs, la solidaritat europea no és del tot una "fumera", però tampoc és purament altruista. És una solidaritat condicionada, que combina valors, interès propi i l’intent de redefinir la seva identitat i força en un món multipolar.
Fonts
Evolución de la guerra de Ucrania a 14 de enero
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
