Les petjades de la prehistòria: caminant sense sabates

 

Les petjades de la prehistòria: caminant sense sabates

Quan pensem en la prehistòria, ens venen al cap eines de pedra, coves i foc. Però... com caminaven aquelles dones i aquells homes que fa milers d’anys recorrien els turons i fondalades del que avui anomenem Vacarisses? La resposta més probable és que anessin descalços. El concepte de sabata tal com l’entenem avui no existia, però això no vol dir que fossin incauts: tenien peus resistents, formats per trepitjar un món feréstec amb sensibilitat i consciència.

 

Oculats de les Brucardes. Font. Aj. S. Fruitós del Bages

 

El peu com a eina per viure

Caminar era sobreviure. Aquells peus nus trepitjaven senders que avui només intuïm: travessaven rieres, pujaven carenes, s’amagaven sota les balmes. El territori era casa seva. Gràcies als peus, seguien rastres, descobrien fonts, caçaven i recollien fruits. El cos humà, encara sense sabates, era una eina precisa, adaptada al paisatge.

Només molt més endavant, en èpoques com el Neolític, aparegueren rudiments de calçat: peces senzilles de cuir, fibres trenades, proteccions de pell. Probablement es feien servir en situacions concretes o per protegir infants i persones grans. Però la norma seguia essent caminar descalç, sobre la terra que els sostenia i els nodria

---

Vacarisses prehistòrica: un territori habitat des de fa mil·lennis

La zona que avui coneixem com Vacarisses no és aliena a aquesta història profunda. El seu entorn abrupte, ric en fonts, coves i boscos, va ser lloc d’assentament i pas per comunitats prehistòriques des del Paleolític fins a l’Edat del Bronze.

Els vestigis arqueològics, encara escassos però significatius, ens indiquen que aqueste terres  van ser ocupades i travessades durant mil·lennis:

 

• A les Brucades, Sant Fruitós del Bages, es van decobrir, el 2016, pintures rupestres en una balma natural.  Pintures que daten de fa aproximadament 5.000 anys, situant-se entre el final del Neolític i l’inici de l’Edat del Bronze.

 

Balma de les Brucardes. Font. Aj. S. Fruitós del Bages

 

• A Puig Madrona i al seu entorn, s’han documentat materials lítics que evidencien la presència humana durant el Paleolític i el Neolític.

• A la Font del Ferro, al límit amb Terrassa, s’han trobat restes que podrien estar vinculades a comunitats del Neolític mitjà, relacionades amb la metal·lúrgia primitiva.

• A Puigventós, i també en coves i balmes de la serra de l’Obac, s’han documentat restes que evidencien la utilització d’aquests espais com a refugis temporals o rituals.

• Icnites (petjades fòssils) trobades a la zona del Puig Cendrós, tot i que corresponents a períodes molt anteriors (Triàsic), ens recorden que el territori que trepitgem conté capes i capes de memòria geològica i humana.

    

Tot això configura un paisatge arqueològic viu, encara poc estudiat, però amb gran potencial.

---

El gran llegat de la prehistòria

La prehistòria és l’etapa més llarga de la nostra història: milers d’anys de vida humana abans de l’escriptura, dels imperis i de les catedrals. És la base del que som. D’ella en vam heretar:

• El foc com a tecnologia fonamental

• L’organització comunitària basada en l’ajuda mútua

• L’observació del territori i del cel com a eines de supervivència

• Els primers rituals i formes de relació amb la mort, la natura i els cicles del temps

Caminar sense sabates era una forma de viure, però també de conèixer. I avui, quan sortim a fer una excursió pels camins de Vacarisses, potser no som tan lluny d’aquelles primeres petjades.

---

Descobrim la prehistòria pas a pas

El repte d’avui és posar en valor aquest patrimoni silenciós. La prehistòria no deixa castells ni documents, però sí empremtes al territori. Conèixer-les, difondre-les i protegir-les forma part de la nostra responsabilitat com a comunitat.

Cada pedra treballada, cada topònim antic, cada cova, ens parla d’un món anterior al nostre. I si afinem l’oïda, encara hi podem sentir el so de peus descalços travessant la brolla.

Topònims com Els Caus, La Coma, la Font del Ferro o la Roca del Corb tenen un origen medieval, però moltes vegades designen llocs d’importància molt anterior. Són noms que han sobreviscut perquè assenyalen fonts d’aigua, coves, camins i formacions naturals que ja eren rellevants per a les primeres comunitats humanes.

Aquests noms no són només paraules al mapa: són memòria oral fossilitzada en el paisatge. Parlen d’aigua i refugi, de camins antics, de paisatges que van acollir vides fa mil·lennis. Ens recorden que el territori que trepitgem avui ja era habitat, estimat i recorregut per altres éssers humans, molt abans que la història s’escrivís.

Saber llegir aquests noms és escoltar el passat. I en fer-ho, recuperem una part del nostre origen compartit.

 

Fonts d'inspiració

 

"Art rupestre i arqueologia a Catalunya" – Josep Castany

 

Revista Tribuna d'Arqueologia (Generalitat de Catalunya)

 

Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) 

 

ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica)

 

Patrimoni.gencat.cat 

 

 

La "casilla" de ferroviaris de Vacarisses

Les "casilles" ferroviàries de Vacarisses: memòria obrera entre vies i revolts

 

Entre els revolts de la via fèrria que uneix Barcelona i Manresa, al terme de Vacarisses, encara es conserva una petita construcció: la casilla de ferroviaris. Parlem de la coneguda com a "casilla" del fresno o de cal Trampa. Humil, discreta i sovint ignorada, ubicada al quilòmetre ferroviari 318'3, aquesta edificació és testimoni d’un temps de transformació i esforç col·lectiu que va canviar per sempre la fesomia del territori.

 

Casilla cal Trampa. Font: Diba

 

La Companyia del Ferrocarril del Nord d’Espanya, coneguda simplement com "el Nord", va impulsar la línia entre Barcelona i Manresa, amb la seva obertura parcial l’any 1859. Amb aquest projecte es va iniciar una gran obra d’infraestructura, que requeria mà d’obra intensiva i especialitzada.

Així arribaren a Vacarisses i a altres punts del traçat els anomenats “Kàbila”, nom que el poble va donar, sovint amb un to despectiu, als treballadors que venien de fora (sobretot del sud d’Espanya i de l’Aragó) per construir la línia fèrria. El terme, d’origen nord-africà, fa referència a agrupacions o tribus, i reflectia la percepció local d’aquells grups d’obrers que vivien en condicions precàries, en barraques improvisades prop de l’obra, i sovint aïllats socialment. Les diferències culturals, lingüístiques i laborals van generar tensions amb la població local, que veia aquells nouvinguts com una presència estranya i disruptiva.

 

Les casilles: vida al costat de les vies

Amb la finalització de les obres i l’entrada en funcionament del servei ferroviari, la vida al costat de les vies va continuar amb una altra figura clau: la del vigilant de via, que vivia amb la seva família en les anomenades casilles. A Vacarisses se'n van construir, segons l’Arxiu del Museu del Ferrocarril de Catalunya, quatre d’aquest tipus, repartides al llarg del trajecte (Mapes de patrimoni cultural):

 

• Casilla nº 121 – Pedrera del Mimó (km 324,025): Segons la informació disponible, aquesta casilla probablement va ser enderrocada a la dècada dels 70 del segle XX.

• Casilla nº 120 – Torrella o Torreblanca (km 322,285): Aquesta casilla va ser enderrocada a la dècada dels anys 90 del segle XX.

• Casilla nº 119 – Orpina (km 320,520): Encara existeix i està habitada. Es tracta d'una construcció de dimensions mitjanes, de planta rectangular, amb planta baixa i un pis, i coberta a doble vessant. Les façanes són arrebossades i compten amb finestres rectangulars disposades regularment. Actualment, presenta un estat de conservació regular, amb la coberta en mal estat.
  

• Casilla nº 118 – Fresno o Cal Trampa (km 318,651): També es conserva i està habitada com a segona residència. Aquesta construcció de petites dimensions, de planta rectangular amb planta baixa i un pis, presenta una coberta a doble vessant. Està feta de pedra amb les cantoneres i els marcs de les obertures amb maó pintat de vermell. Disposa d'un petit jardí a l'entorn i es troba en bon estat de conservació.

 

Transformació del traçat

El desdoblament de les vies, iniciat aproximadament l’any 1911, va suposar una important modernització del traçat, especialment en el tram entre Terrassa i Manresa. Aquest procés va transformar la configuració de la línia i va deixar moltes casilles abandonades, convertint-les en testimonis muts d’una època passada.

La línia va continuar evolucionant al llarg del segle XX, amb obres que encara avui no estan totalment acabades. La "casilla" de Cal Trampa i casilles d'empeus o no, de Vacarisses formen part d’aquest patrimoni obrer i ferroviari que cal reivindicar. No només explica com es va construir el tren, sinó qui el va construir: una generació de treballadors que sovint van quedar al marge de la memòria oficial. Preservar-la és també fer justícia a aquelles vides que, malgrat les dificultats, van contribuir de forma decisiva a l’articulació del país.

 

---

Cronologia i context històric

• 1856: El ferrocarril arriba a Terrassa, connectant-la amb Barcelona.

• 1859: Inauguració del tram entre Terrassa i Manresa, dins la línia Barcelona-Saragossa, impulsada per la Companyia del Ferrocarril del Nord.

• 1860: Prolongació de la línia fins a Lleida.

• 1861: Connexió amb Saragossa, completant l’enllaç ferroviari amb el nord d’Espanya.

Dificultats tècniques i obres destacades

El tram Terrassa-Manresa va ser considerat una de les obres ferroviàries més complexes de la seva època per l’orografia abrupta del territori. Entre les infraestructures més rellevants destaquen:

• Viaducte del Boixadell (Olesa): Amb 291,8 metres de longitud i 18 arcs de 11,6 metres, va ser el viaducte més gran d’Espanya en el moment de la seva construcció.

• Túnel de Torrella (Vacarisses): Amb més de 608 metres de llargada, fou un dels túnels més extensos del traçat.

• Altres túnels: Es van construir tres túnels addicionals d’uns 150 metres cadascun.

• Ponts i viaductes menors: Diversos ponts de pedra es van erigir sobre les rieres de Rellinars i Vallhonesta per salvar desnivells i cursos fluvials.

Mà d’obra i organització

• Direcció tècnica: El projecte fou dirigit per l’enginyer Pere de Andrés i Puigdollers, amb el suport del seu ajudant Lluís Massés.

• Treballadors: Les obres van mobilitzar centenars d’obrers, molts dels quals procedents d’altres regions d’Espanya. També es va emprar mà d’obra penitenciària, amb presidiaris que treballaven sota vigilància militar per redimir penes, com també s’havia fet en el Canal d’Urgell.

Modernitzacions posteriors

• 1918: Inici del projecte de desdoblament de la via per augmentar la capacitat de la línia. Aquest procés s'ha estès durant dècades i encara no està complet del tot.

• 1928: Electrificació del tram Barcelona-Manresa amb una tensió de 1.500 volts en corrent continu, per millorar el rendiment en trams amb pendents.

• 1965: Renovació del sistema d’electrificació, passant a 3.000 volts, adoptant l’estàndard de la xarxa convencional de RENFE.

---

Ballbé, M. (1982). Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt. Centre Excursionista de Terrassa.

FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229

Ferrando, A. (1997). Llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Farell Editors.

Història de Manresa (2016). L’arribada del ferrocarril a Manresa.

Wikipedia contributors. (n.d.). Companyia del Ferrocarril de Saragossa a Barcelona. Viquipèdia.

Ferrocarril del Nord a Sant Vicenç de Castellet.

Ferrando, A. (1997). Llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Farell Editors. 

Història de Manresa (2016). L’arribada del ferrocarril a Manresa.

Wikipedia contributors. (n.d.). Companyia del Ferrocarril de Saragossa a Barcelona.

Ferrocarril del Nord a Sant Vicenç de Castellet.

Turó de les Nou Cabres: misteri, natura i llegenda a l’Obac

Entre llegenda i paisatge: el Turó de les Nou Cabres a l’Obac

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, s’aixeca un turó modest en alçada però majestuós en simbolisme: el Turó de les Nou Cabres. Amb els seus aproximadament 872 metres d’altitud, aquest indret forma part d’un paisatge aspre i poderós, on la roca conglomerada esdevé testimoni de segles de natura indòmita i activitat humana.

 

Bloc Trail Sant Llorenç

Un topònim amb història (i llegenda)

• Primera versió (1929) — Salvador Cardús

La primera versió fou documentada l’any 1929 a la masia del Daví per Salvador Cardús, i més tard publicada per Ferrando (1997):

“Ascendir a l’esquerp morral de les Nou Cabres, és certament, ben difícil. Aquest turó des de lluny sembla la carcassa d’un vaixell girada enlaire. Tot i això, cert dia hi pujà una agosarada cabra que estava prenys, i no podent baixar, després hagué de cabridar dalt d’aquell ferreny turó. I no acabà aquí l’odissea, car a ella i els seus fills, belant sempre, no els quedà altre recurs que anar vegetant durant uns quants anys en un lloc tan inhospitalari. Fins que alguns veïns de Sant Llorenç Savall decidiren alliberar-les, pujant-hi per mitjà d’unes escales encastades a la roca viva. Llavors fou quan els veïns de Sant Llorenç Savall es trobaren que dalt d’aquell cim hi havia nou cabres reunides, i d’aquí el nom de morral de les Nou Cabres”.

• Segona versió (1935) — Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt

La segona versió, publicada l’any 1935 pel Centre Excursionista de Terrassa i recollida també per Miquel Ballbé (1982), aporta alguns detalls més:

“[...] Conta la tradició que molts anys enrere, es veié al bell cim una cabra que ningú no sabia com s’hi havia enfilat. Hi cabridà i ja foren tres. Aquestes, al temps degut, arribaren a nou. Si tan difícil és pujar al turó, més ho és de baixar-ne. Com, doncs, les feren baixar?

La petita plana del cim del turó era, anys enrere, plena d’alzinar que feia goig de debò, puix que mai cap piler no s’havia atrevit a pujar-hi amb la seva destral. Però aquelles alzines centenàries, o tal volta mil·lenàries, foren envejades per alguns atrevits i demanaren al propietari, bo i fundant la demanda en la negativa poruga dels pilers de pujar a tallar-les. Aleshores escalaren el turó per mitjà de ferros clavats a la roca. En arribar al cim acorralaren els pobres animalets que allí es propagaven en plena natura. Com que mai no havien vist persona humana, recorrien embogits la planúria d’un extrem a l’altre. Fins que fou agafada la mare, les petites no es decidiren a descendir sense cap dificultat.

Després d’això, les grans alzines foren tallades i aquell turó restà sempre més amb la clepsa ben pelada”.

 

Un mirador natural de primer ordre

Des del cim del turó, la vista panoràmica és espectacular: es domina bona part de la Serra de l’Obac i, en dies clars, fins i tot es pot albirar el massís de Montserrat al sud-oest, i les planes del Bages i el Vallès al voltant. El silenci, trencat només pel vent i el vol dels rapinyaires, convida a la contemplació. És un lloc ideal per als amants del senderisme tranquil, la fotografia de paisatge o simplement per desconnectar i sentir l’alè de la muntanya.

Important: Accés i vistes

Destacar que l’accés directe al cim només és possible mitjançant tècniques d’escalada, fet que el fa un lloc reservat per a escaladors experimentats i entusiastes de l’esport vertical. No obstant això, des del Turó dels òbits, accessibles per senderistes, es gaudeix d’una vista panoràmica excel·lent sobre la serra, el massís de Montserrat i les planes del Bages i el Vallès.

 

Geologia i vegetació singular

Com la resta de la serra, el Turó de les Nou Cabres es forma per roca conglomerada, característica del massís, fruit d’un passat geològic que es remunta a fa més de 50 milions d’anys. Aquesta roca, aparentment desordenada, forma relleus arrodonits, balmes i cingleres. L’entorn està poblat per alzina, roure, pinassa i boix, amb racons que conserven espècies més pròpies de fondal oients, com el marfull o la falguera.

 

Un espai per redescobrir

Malgrat no ser una de les fites més conegudes del parc, el Turó de les Nou Cabres és un tresor patrimonial i natural que mereix ser reivindicat. Les seves vistes, el seu nom evocador i el fet de ser un espai poc transitat, el converteixen en un punt d’interès per a aquells que busquen rutes alternatives, solitud i autenticitat dins el Parc Natural.

 

Com arribar-hi

El turó es troba a la zona central de l’Obac, entre la casa de l’Obac Vell i les restes de l’antiga casa del Pou. Es pot accedir des de diversos punts del parc, com la Casa Nova de l’Obac, seguint camins senyalitzats i pistes forestals. La ruta fins als òbits és assequible per a senderistes amb preparació i calçat adequat, ja que el terreny pot ser irregular i escarpat en alguns trams.

 

---

Un patrimoni viu

Explorar el Turó de les Nou Cabres és entrar en diàleg amb el paisatge, la història rural i la natura. El topònim ens parla d’un món antic i simbòlic, mentre que el relleu i la vegetació ens recorden la força del territori. Preservar aquests espais i divulgar-ne el valor és essencial per mantenir viu el patrimoni que, sovint, no apareix als grans mapes però viu al cor del territori.

 

 

Generalitat de Catalunya. (s. f.). Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Departament de Territori i Sostenibilitat. 

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. (s. f.). Mapa topogràfic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Riera, J., & Puig, J. (2015). Geologia i geomorfologia del massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Universitat Autònoma de Barcelona.

Ajuntament de Castellbell i el Vilar. (2018). Patrimoni natural i cultural del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Ballbé, M. (1982). Història i tradicions de Sant Llorenç del Munt. Terrassa: Fundació Torre del Palau.

Cardús, S. (1929). Llegenda recollida a la masia del Daví. Citada a Ferrando, A. (1997). Llegendes de la Muntanya.

Centre Excursionista de Terrassa. (1935). Guia monogràfica de Sant Llorenç del Munt.

Suades, J., & Sanz, D. (2000). Les llegendes de la muntanya. Terrassa: Edicions del Centre Excursionista de Terrassa.

Diputació de Barcelona (DIBA). (s. d.). Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac: Llegendes i patrimoni cultural.  (consulta recomanada per a patrimoni i llegendes locals)

 

 

El canvi d’ubicació del cementiri de Vacarisses

Traça d’un cementiri desaparegut: història i vestigis al centre històric de Vacarisses

 

Imatge del dintel de la porta del pati. 2019

Pocs indrets poden presumir d’un passat tan discretament present com el nucli antic de Vacarisses. Allà on fins fa poc s’aixecaven taules de restaurant i converses a la fresca, reposaren durant segles els difunts del poble. El que avui coneixem com el restaurant El Cingle —actualment tancat— i, concretament, el seu pati, ocupà l’espai de l’antic cementiri parroquial, actiu fins ben entrat el segle XIX.

Durant molt de temps, el cementiri s’ubicava al costat mateix de l’església de Sant Pere i Sant Fèlix, com era habitual en molts nuclis rurals catalans. L’enterrament a tocar del temple simbolitzava la continuïtat entre la vida i la mort, entre el món terrenal i l’etern. Però a mesura que el poble creixia i les necessitats d’higiene esdevenien prioritàries, la presència de les tombes al bell mig del nucli urbà començà a resultar incòmoda.

A finals del segle XIX, es va prendre la decisió de traslladar el cementiri fora del poble, seguint les noves normatives sanitàries impulsades per les autoritats civils i eclesiàstiques. El nou cementiri es va construir als afores, en un indret més tranquil i ventilat, segons les recomanacions de l’època. Les restes funeràries van ser traslladades i el recinte antic va quedar desmantellat, deixant pas a un nou ús que transformaria completament el paisatge i la memòria del lloc.

 

Font: Blog Tribuna del Berguedà

 

Maqueta realitzada per Sebastià Codina Padrós. Figuració com debia ser el cementiri vell.

 

Amb els anys, aquell solar que havia acollit tantes històries de dol i de record fou integrat a l’antic Hostal del Cingle, que més endavant es convertiria en el restaurant que coneixem avui. Si bé no en queda cap rastre visible, hi ha un detall curiós, al dintell d’una de les portes del local, la que dona al carrer de l'Església, s’hi poden veure incrustats uns ossos, que semblen restes d’un crani humà. Un possible record mut de la funció original d’aquell espai. Element, que, si pares atenció, causa tanta fascinació com respecte. 

 

Estat actual carrer de l'Església, 2025

 

Una possible explicació

Una de les hipòtesis és que aquestes restes podrien haver aparegut durant les obres de reforma de l’edifici, en el moment de transformar-lo en hostal i, posteriorment, en restaurant. És probable que la terra o els materials procedents del mateix cementiri es reutilitzessin per facilitar la construcció, un fet que, abans de l’existència de normatives patrimonials i arqueològiques estrictes, era força comú en moltes poblacions. Aquesta reutilització involuntària podria haver fet emergir restes humanes que, per desconeixement o indolència, es van integrar com a part de l’edifici mateix, deixant un rastre inquietant i silenciós del seu passat funerari.

 

Un llegat discret però valuós

Aquest episodi forma part de la memòria històrica local i convida a reflexionar sobre com evolucionen els usos dels espais al llarg del temps. Lluny de causar alarma, ens ajuda a entendre millor el passat del nostre entorn i el valor del patrimoni immaterial i arquitectònic. Preservar aquests testimonis, encara que ja no siguin visibles, forma part de la tasca col·lectiva de recordar amb respecte i divulgar amb rigor.

Amb una mirada patrimonial i històrica, aquest petit fragment del passat de Vacarisses esdevé una oportunitat per conèixer millor la relació entre els espais, els costums i les transformacions socials que configuren els nostres pobles.

 

Fonts documentals i generals:

Ajuntament de Vacarisses. (s.f.). Història i patrimoni local.

Ferrer Alòs, L. (1999). Vida i mort a la Catalunya moderna. Edicions 62.

Gisbert, J. (2003). Els cementiris catalans: història, art i simbologia funerària. Angle Editorial.

Fonts orals i d’observació

Testimoni oral de veïns de Vacarisses. (Comunicació personal, any 2019).

Observació directa de l’espai del restaurant El Cingle i l’entorn de la plaça major de Vacarisses. Realitzada per l'autora, 2019.

 

L’estació de Vacarisses de Can Serra

L’estació de Vacarisses: la porta de ferro a Can Serra

Entre roques vermelloses, pinedes i vistes imponents a Montserrat, l’estació de tren de Vacarisses s’encaixa com una peça discreta però clau del territori. Situada al veïnat de Can Serra, aquesta parada de la línia R4 de Rodalies no només és un punt de pas, sinó un testimoni viu de la transformació del paisatge, la mobilitat i la vida rural del Vallès Occidental.

 

 

Estació de Vacarisses

Un baixador que obrí camí

A finals del segle XIX, l’arribada del ferrocarril va suposar un canvi radical per a Vacarisses, un municipi tradicionalment agrícola i dispers, format per masos i petits nuclis. En aquell moment, la instal·lació original no era una estació com la coneixem avui, sinó un baixador senzill, pensat per facilitar el pas i la parada puntual dels trens en aquest indret.

Aquesta estructura modesta formava part de la línia Barcelona-Manresa, que havia començat a funcionar a mitjans del segle XIX, però la presència d’una parada en aquesta ubicació obria la porta a futures transformacions. El baixador de Vacarisses, situat a l'actual urbanització de Can Serra, es va posar en servei el 5 de novembre de 1898 per la "Compañía de los Caminos de Hierro del Norte", després de llargues reivindicacions per part de l'Ajuntament de Vacarisses. Inicialment, comptava amb una sola via i una andana.

 

L’especulació que transformà el baixador en estació

Durant el segle XX, en plena febre urbanitzadora, el baixador va passar per una transformació essencial. Tal com explica Edu Martín al seu llibre Vacarisses: un poble, dues estacions (2014), aquesta parada es va transformar en una estació completa vinculada a un projecte de promoció immobiliària: la urbanització de Can Serra.

Més que atendre una necessitat social o industrial ja consolidada, la construcció de l’estació tenia un objectiu clarament especulatiu: revaloritzar els terrenys de l’entorn i atreure possibles compradors per a les parcel·les residencials que s’oferien. La promesa era la d’una vida tranquil·la enmig de la natura, amb la comoditat d’una connexió ferroviària directa amb Barcelona i Manresa.

Tot i aquesta ambició, la urbanització va créixer lentament, amb una ocupació intermitent i uns serveis que tardarien dècades a consolidar-se.

La paradoxa de Vacarisses és que, malgrat donar nom a l’estació, el nucli històric del poble es troba a més de tres quilòmetres de distància. Això ha propiciat una identitat pròpia per a Can Serra, que ha crescut al voltant de la via com un barri amb una relació estreta amb el tren. Una estació que, sense tenir l’origen industrial d’altres punts de la línia R4, ha estat clau en l’articulació del territori i la transformació del seu paisatge humà.

Amb el temps, Can Serra ha anat prenent forma com a nucli residencial estable. L’estació, per la seva banda, s’ha anat adaptant a les necessitats modernes de mobilitat. Una de les intervencions més rellevants ha estat la construcció d’una passarel·la elevada amb ascensors, que permet connectar amb seguretat les dues andanes. Aquesta estructura no només facilita l’accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda, sinó que també ofereix una vista panoràmica sobre el paisatge natural que envolta l’estació.

 

Arquitectura funcional i paisatge evocador

L’edifici actual de l’estació és una construcció rectangular, de planta baixa i primer pis, amb una teulada plana i una arquitectura ferroviària característica: línies senzilles i un disseny simètric, pensat per a una funció clara i pràctica.

Des de les andanes, es poden contemplar paisatges imponents: el torrent de les Vendranes, les formacions rocoses de conglomerat i, al fons, la presència majestuosa de Montserrat. Aquest contrast entre ferro i natura fa que l’estació sigui un espai carregat de significat per a excursionistes, viatgers i veïns.

 

 

Imatge: J.Morera

 

Una memòria que cal conservar

Malgrat la seva discreció, l’estació de Vacarisses forma part del paisatge patrimonial del transport a Catalunya. Els esdeveniments tràgics —com el descarrilament del 2018, que hi va deixar una víctima mortal— també han reforçat el vincle emocional entre la població i aquest espai. Conservar-ne la memòria és una manera de reconèixer la seva importància en la història quotidiana del municipi.

 

Imatge: J.Morera

Veus de l’andana: records i anècdotes de l’estació de Can Serra

“El tren ens ha salvat la vida més d’una vegada”

Sílvia R., estudiant, filla de Can Serra

“Els meus pares no tenien cotxe, i si no hagués sigut per l’estació, jo no hauria pogut estudiar a Terrassa. Cada matí, amb fred, boira o sol, baixava al tren. A vegades només hi érem dues persones a l’andana. Aquell silenci m’ha quedat gravat.”

---

“Veníem a passar el cap de setmana, però la tornada era una aventura”

Àngels i Carles, antics propietaris d’una segona residència

“Als anys 70, vam comprar una parcel·la a Can Serra com a casa d’estiu. Ens agradava molt perquè podíem venir en tren des de Sants. Però recordo que, si perdíem el de les 18.40h el diumenge... havíem d’improvisar: trucar algun veí, o fins i tot demanar que ens baixessin a Terrassa!”

 

Cronologia de l’estació de Vacarisses – Can Serra

• 1859: S’inaugura el tram ferroviari entre Terrassa i Manresa, però Vacarisses no disposa d’estació pròpia. Els veïns han de desplaçar-se a estacions veïnes com Olesa de Montserrat per agafar el tren.
  

• 1894: L’Ajuntament de Vacarisses aprova la construcció d’un baixador al municipi. 

• 5 de novembre de 1898: S’inaugura oficialment el baixador de Vacarisses, ubicat a la zona de Can Serra, a uns 2 km del nucli urbà.

• 1910-1920: Es duu a terme el desdoblament de la via entre Terrassa i Manresa, modificant la configuració inicial del baixador de Vacarisses. 

• Agost de 1928: S’electrifica la línia entre Barcelona i Manresa amb tensió de 1.500 volts en corrent contínua. 

• 1941: La línia i l’estació de Vacarisses passen a dependre de RENFE.
  

• Mitjans dels anys 1990: S’eleven les andanes a una alçada de 0,68 metres respecte al carril, en una longitud equivalent a un cotxe, per facilitar l’accés als trens. 

• 2005: L’estació passa a formar part d’ADIF.
  

• 20 de novembre de 2018: Un tren de la línia R4 descarrila entre les estacions de Vacarisses i Vacarisses-Torreblanca a causa d’una esllavissada de terres provocada per fortes pluges. 

• 2019-2020: Es realitzen obres de millora de l’accessibilitat a l’estació, que inclouen l’elevació de les andanes i la construcció d’un nou pas superior amb escales fixes i ascensors a cada andana.
  

• Agost de 2022: S’inicien les obres de construcció d’un nou pàrquing a l’estació de Can Serra, amb capacitat per a quinze cotxes i sis motos, per millorar la seguretat viària i l’ordenació dels vehicles estacionats.

 

 Fonts

Ajuntament de Vacarisses. (s.d.). Planejament urbanístic i ordenació del territori.

Departament de Territori i Sostenibilitat. (2020). Pla Territorial Parcial de la Regió Metropolitana de Barcelona. Generalitat de Catalunya.

Font, A. (2012). Urbanització dispersa i sostenibilitat al Vallès Occidental: evolució i reptes. Barcelona: Diputació de Barcelona.

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). (s.d.). Vissir3 - Visualitzador de geoinformació. https://www.icgc.cat

López, M. (2003). Ferrocarrils de Catalunya: història del tren a la regió central. Manresa: Zenobita Edicions.

Martín, E. (2014). Vacarisses: un poble, dues estacions. Barcelona: Ediciones La Revista de Vacarisses.

Rodalies de Catalunya. (s.d.). Estació de Vacarisses – Informació de servei i accessibilitat. Renfe. 

Solà-Morales, M. (1997). La ciutat de la dispersió: quaderns de debat urbanístic. Barcelona: COAC.

Suriñach, J., & Gallego, J. (2005). Crecimiento residencial disperso y movilidad: el caso de Cataluña. Instituto de Estudios Territoriales – Generalitat de Catalunya.

 

 

Can Cavaller de Monistrol de Montserrat

Can Cavaller: la memòria noble de Monistrol de Montserrat

 

Al cor del nucli antic de Monistrol de Montserrat, al carrer de Sant Joan, s’alça Can Cavaller, també conegut com Can Riusec, Cal Marquès o Can Caballé. Aquest edifici és un dels testimonis més destacats del passat noble i patrimonial de la vila.

 

Can Cavaller - Monistrol de Montserrat

Can Cavaller és una gran residència urbana que es va anar ampliant entre els segles XVI i XIX. Està formada per dos cossos perpendiculars que envolten un jardí interior. Les façanes presenten elements gòtics i barrocs, com finestrals d’arc conopial amb decoració geomètrica i floral, esgrafiats i un gran ràfec de fusta que envolta l’edifici. A l’interior, destaca un oratori amb pintures de 1628, restaurades el 1899, i uns cellers amb arcades de pedra i voltes de rajola. 

 

 

Font: Mapes de Patrimoni Cultural

 

La nissaga dels Riusec i els Olzina

L’edifici va ser la residència de la família Riusec, una de les més influents de Monistrol fins al segle XVII. Segons la llegenda, pastors d’aquesta família van trobar la imatge de la Mare de Déu a la Santa Cova de Montserrat. Al segle XVIII, els Riusec es van emparentar amb els Olzina, una família noble de Barcelona, membres del Consell de Cent. Un dels seus descendents, Josep Nicolau d’Olzina i de Ferret de Riusech, va reformar la casa i hi va afegir una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat.

 

De Can Cavaller a Can Feu: una herència compartida

Però la nissaga encara espandeix més el seu poder, arribant a Sabadell. La connexió entre Can Cavaller i Can Feu s'estableix a través del matrimoni, l'any 1747, entre Isabel de Feu i Rojas, hereva de la finca sabadellenca, i Josep d'Olzina i d'Amigó de Riusech, el noble barceloní descendent dels Riusec de Monistrol de Montserrat del que hem parlat. Aquesta unió va permetre als Olzina incorporar al seu patrimoni la Torre d'en Feu i altres propietats com el Mas de Sant Oleguer, el molí i el pou de glaç. 

La relació entre Can Cavaller i Can Feu exemplifica com les aliances matrimonials entre famílies nobles catalanes van consolidar grans patrimonis i van deixar una empremta arquitectònica i cultural significativa. Aquestes connexions familiars no només van influir en la propietat de terres i edificis, sinó que també van contribuir a la configuració del paisatge històric i social de Catalunya.

Així, Can Cavaller i Can Feu no són només testimonis de l'arquitectura noble catalana, sinó també símbols d'una història compartida que uneix territoris i famílies a través dels segles.

 

Escuts de les nissagues. Olzina (esquerra) i Feu (dreta)

 

Actualment, Can Cavaller es troba en estat de conservació regular, amb estructures, forjats, cobertes i façanes deteriorades. Tot i això, està protegit com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) des de 2001 . L’Ajuntament de Monistrol ha manifestat interès en adquirir l’edifici per restaurar-lo i destinar-lo a usos municipals, com traslladar-hi les oficines de l’Ajuntament. Les negociacions amb els propietaris i la recerca de finançament continuen obertes.

 

 

Diputació de Barcelona. (s. f.). Can Cavaller. Monistrol de Montserrat. Mapes de Patrimoni Cultural. 

 Escudé, J. (2023, 3 d’agost). El nou govern de Monistrol reactiva la vella aspiració de comprar l’edifici de Can Cavaller. Regió7. 

Rondaller. (2020, 20 de juny). Can Cavaller a Monistrol de Montserrat. 

 Ajuntament de Monistrol de Montserrat. (s. f.). El nucli antic.

 

La Torrota de Vacarisses

 La Torrota de Vacarisses: una sentinella medieval

 

Alçat damunt d’un turó amb vistes espectaculars al massís de Montserrat, trobem un dels testimonis més antics del passat medieval del Vallès Occidental: la Torrota de Vacarisses. Aquesta torre de guaita, solitària i majestuosa, ens parla d’una època en què la vigilància del territori era essencial per a la seguretat i la comunicació.

 

Torrota de Vacarisses

Construïda entre els segles X i XI, la Torrota formava part d’un sistema defensiu que complementava la xarxa de castells i torres de guaita del territori. Amb una planta circular de 5,25 metres de diàmetre exterior i murs de més d’un metre de gruix, aquesta estructura robusta servia per controlar els moviments en el territori i transmetre senyals òptics en cas d’amenaça.

 

Sentinella medieval

 

L’accés original es trobava a uns set metres d’alçada, al segon pis, fet que oferia una protecció extra en cas d’atac. Avui encara es pot veure aquesta porta elevada, un detall que ens parla de l’enginy de les construccions militars medievals.

Encara que no existeix documentació medieval directa sobre la Torrota, molts estudiosos apunten que podria haver estat el primer emplaçament del castell de Vacarisses, esmentat en textos dels segles X i XI. Més endavant, el castell es va traslladar a l’emplaçament actual, al costat de l’església parroquial, però la Torrota va continuar com a punt d’observació privilegiat.

 

Torrota de Vacarisses

 

Després de segles de silenci, la Torrota va ser objecte d’una restauració l’any 1999, que va permetre recuperar-ne elements originals i preservar-la com a bé patrimonial. Es va retirar una obertura moderna feta a la base i es va posar en valor l’accés original, restaurant-ne la dignitat arquitectònica i històrica.

 

Accés original

 

Avui, la Torrota és visitada per senderistes, famílies i amants del patrimoni que volen descobrir un racó carregat d’història, envoltat d’un paisatge natural d’alt valor ecològic.

 

Un mirador del passat... i del present

Des del cim on s’alça, es pot gaudir d’una vista panoràmica que abasta des de la serra de l’Obac fins a Montserrat i, en dies clars, els Pirineus. La llegenda popular parla fins i tot d’un túnel secret que connectaria la torre amb el castell... una història que alimenta la màgia del lloc i que us explico en una altra publicació.

 

 

Consell Comarcal del Vallès Occidental. (s. f.). La Torrota de Vacarisses. Visitvalles.com. 

Diputació de Barcelona. (s. f.). La Torrota. Patrimoni Cultural.

Enciclopèdia Catalana. (s. f.). La Torrota de Vacarisses. Catalunya Romànica. 

Catalunya Medieval. (s. f.). Torrota de Vacarisses (Vallès Occidental). CatalunyaMedieval.es.

MonTerrassa. (2023, 3 març). La Torrota de Vacarisses, un dels millors balcons de la comarca. 

 

 

La Puda d’Esparreguera: història i patrimoni d’un balneari termal

La Puda d’Esparreguera: l’aigua que va curar generacions

Al peu de la muntanya de Montserrat, al municipi d’Esparreguera, brolla una font molt especial: La Puda. Aquesta font termal, coneguda des de fa segles per la seva aigua sulfurosa amb propietats terapèutiques, va esdevenir al llarg del segle XIX i principis del XX un balneari de gran renom. Avui, us convidem a descobrir la seva història i el seu valor patrimonial, un llegat que encara avui parla de salut, natura i tradició.

Actual estat del Balneari

Les aigües de La Puda tenen una olor característica, provocada pel sofre, que és la seva senya d’identitat i la clau de les seves propietats curatives. La font, situada en un entorn natural privilegiat, ja era coneguda pels habitants de la zona, que hi acudien per alleujar dolors i malalties relacionades amb l’aparell locomotor o les afeccions respiratòries.

A finals del segle XIX, en plena febre del termalisme, un grup d’inversors va decidir aprofitar aquestes aigües per crear un balneari. Amb instal·lacions que combinaven funcionalitat i certa elegància, La Puda va esdevenir un punt de referència per a la salut i el benestar a la comarca.

 

Accés principal

 

El balneari atraia una clientela diversa, principalment de classe mitjana i alta, que venia a curar-se però també a gaudir d’una estada agradable en un ambient de calma i natura. L’accés relativament fàcil des de Barcelona i altres poblacions properes va ajudar a consolidar la seva popularitat.

 

Espai termal

 

Les inundacions que van marcar el seu destí

Tot i l’èxit, el balneari va patir diverses inundacions que van posar en perill la seva continuïtat. Les més destacades van ser:

• 1842 i 1843: Riuades del riu Llobregat que van arrasar els edificis originals, situats a la vora del riu.

• 1870: Per evitar futures riuades, es va construir un nou edifici més elevat.

• 1956: Una nova crescuda del riu va danyar greument les instal·lacions.

• 1971: Una gran riuada va inundar la planta baixa del balneari, fet que va provocar el seu tancament definitiu.

Aquestes inundacions van ser un factor clau que, juntament amb altres canvis socials i econòmics, van accelerar el declivi del balneari i la seva desaparició com a servei.

 

Passadís 

 

Avui dia, les instal·lacions originals i tot el recinte es troben en ruïnes, testimoniant una època passada. No obstant això, la font continua activa. La Puda és un espai ideal per fer rutes de senderisme i connectar amb la natura i la història local. El seu valor patrimonial no només rau en les aigües, sinó també en la memòria d’un model de salut i lleure que va marcar una època.

 

 

Boada, J. (1880). Cròniques i històries d’Esparreguera. Editorial Municipal.

Ajuntament d’Esparreguera. (2023, 10 març). La Puda d’Esparreguera: patrimoni termal.

Martínez, P. (2010). El balneari La Puda i el seu paper en el turisme termal català. Revista de Patrimoni Local, 15(3), 45-60.

Gómez, R. (2005). Balnearis i termalisme a Catalunya: història i patrimoni. Editorial Mediterrània.